Text de Mill.
Sobre la Llibertat. Capítol IV
SOBRE LA LLIBERTAT
John Stuart Mill
Introducció i comentaris de Neus Campillo Iborra
Traducció de Lluís Flaquer
Universitat de València, 1991
SOBRE LA LLIBERTAT
CAPÍTOL IV
Dels límits de l' autoritat de la Societat sobre l'Individu
¿ Quin és doncs el límit just de la sobirania de l'individu sobre si mateix? ¿ On comença l' autoritat de la societat? ¿Quina esfera de la vida humana pertoca a la individualitat i quina a la societat?
Cadascuna rebrà la seva justa part, si disposa de la que I'afecta més particularment. A la individualitat li hauria de pertocar aquell àmbit de la vida en el qual s 'interessa sobretot l 'individu; a la societat, aquell àmbit que interessa sobretot la societat.
Per bé que la societat no es basi en un contracte i per bé que no s'hi guanya res inventant-ne un per tal de deduir-ne obligacions socials, tots els qui reben la protecció de la societat li deuen una torna pel benefici percebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en l'obligació d'observar una certa línia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a estar-se de noure els interessos dels altres o, millor dit, certs interessos que, ja sia per disposició legal o per consentiment tàcit, són considerats drets subjectius; i, segonament, en el fet que cada persona enduri la seva carrega (fixada segons un principi equitable) dels treballs i sacrificis que suposi la defensa de la societat o dels seus membres quan siguin objecte d'ofenses i vexacions. La societat esta plenament justificada a imposar aquestes condicions a rota costa a aquells que voldrien incomplir-les. Però la societat por fer quelcom més. Els acres d'un individu poden resultar nocius als altres o fer cas omís de la deguda consideració que es mereix llur benestar, sense necessitat d' arribar a violar algun dels seus drets constituïts. En aquest cas, l'ofensor pot ser punit justament per l'opinió, però no per la llei. Tan bon punt com un aspecte del com portament d 'una persona afecta
d'una manera perjudicial els interessos d' altri, la societat hi té jurisdicció i esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable o des¬favorable al bé comú. Però no treu cap a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta d'una persona afecta només els seus propis interessos o no té necessitat d' afectar els interessos dels altres si no ho valen (partint del supòsit que lotes les persones afectades són majors d'edat i tenen un grau normal d'enteniment). En tots aquests casos, l'individu hauria de gaudir d'una llibertat perfecta, tant jurídica com social, per a acomplir l'acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències.
Seria una interpretació totalment errònia d'aquesta doctrina suposar que predica la indiferència egoista, que pretén que els éssers humans a la vida no tenen cap mena de relació en llurs conductes respectives i que no han de preocupar-se per la prosperitat o el benestar dels altres, tret que llurs propis interessos no en siguin afectats. En lloc d'una disminució hi ha necessitat d'un increment de l' acció desinteressada per a promoure el bé dels altres. Però la benevolència desinteressada pot trobar altres instruments que fuets i flagells, tant en un sentit literal com metafòric, per a persuadir la gent del que és el seu bé. Sóc la darrera persona a menysvalorar les virtuts de la pròpia estimació. Només són segones en importància, si és que ho són, a les socials. L 'objecte de l'educació és el conreu de totes dues per un igual. Però fins i tot l' educació obra tant per convicció i persuasió com per compulsió, i les virtuts de la pròpia estimació haurien de ser inculcades precisament quan el període de l' educació és ja clos, emprant la força de la persuasió. Els éssers humans es deuen ajut els uns als altres per tal de distingir el millor del pitjor, així com estímuls per a escollir entre l'un i l'altre. S'haurien d'esperonar tothora a incrementar l'exercici de les seves facultats superiors i acréixer la direcció de llurs sentiments i fins vers objectes i contemplacions assenyats en comptes de necis, elevats en comptes de degradants. Però no té cap mena de justificació que una persona, o una colla d'elles, diguin a una altra criatura humana dotada d'ús de raó que no pot fer-ne. Ella mateixa és la persona més interessada en el seu propi benestar i l 'interès que qualsevol altre, llevat d'alguns casos de fort lligam personal, hi por tenir, és fútil, comparar amb aquell que ella mateixa hi té. Interès que la societat hi té individualment (tret de la seva conducta quan concerneix els altres) és fragmentari i totalment indirecte, mentre que, respecte al seus propis sentiments i circumstancies, l 'home o la dona més vulgars tenen mitjans de coneixement que superen incommensurablement els que pot posseir qualsevol altre. La interferència de la societat amb la intenció de prevaler sobre el judici i propòsits llurs en allò que només els concedeix, cal que es basi en presumpcions generals, que poden ser totalment falses i, encara que siguin certes, corren el risc de ser aplicades malament als casos individuals per persones no millor familiaritzades amb les seves circumstancies que les que els examinen simplement des de fora. Així, doncs, en aquesta esfera deIs afers humans, la individualitat té el seu camp d'acció propi. En el mutu capteniment deIs éssers humans, cal que s' observin en la majoria deIs casos regles generals per tal que la gent sàpiga a què atenir-se, però pel que fa als interessos de cadascú la seva espontaneïtat individual té dret a exercitar-se lliurement. És possible que els altres li brindin ajut al seu judici, exhortacions per a enfortir la seva voluntat, que fins i tot representin imposicions, però en tot cas ell té la darrera paraula. Tots els errors que pugui cometre contra els consells i les admonicions són contrarestats amb extrem pel mal de deixar que els altres el compel•leixin a fer el que jutgen el seu propi bé.
No vull dir amb això que els sentiments que una persona inspiri als altres no hagin d'estar afectats de cap manera per les seves qualitats o defectes personals, cosa que no és possible ni desitjable. Si és eminent en alguna de les qualitats que contribueixen al seu bé, això el fa digne d'admiració, ja que així s' acosta més a la perfecció ideal de la naturalesa humana. Si, en canvi, és summament deficient en aqueixes qualitats, se'n seguirà un sentiment contrari a l 'admiració. Hi ha un grau de niciesa i un grau del que hom pot anomenar (tot i que aquesta expressió és força objectable) la baixesa o la depravació del gust, els quals, encara que no puguin justificar fer mal a la persona que els manifesten, la fan tornar necessàriament i justa un objecte d'aversió o, en casos extrems, fins i tot de menyspreu, car és difícil que una persona tingui les qualitats contraries amb forta intensitat sense nodrir aquests sentiments. Malgrat que no faci mal a ningú, una persona pot obrar talment que no tinguem més remei que jutjar-Io i veure'l com un ruc o un ésser d'ordre inferior i, com és comprensible que s"estimi més evitar aquest judici i aquest sentiment, és prestar-li un servei prevenir-lo d' antuvi de les desagradables conseqüències a que s' exposa. De fet, convindria que aquest bon servei fos fet més lliurement del que actualment permeten les nocions corrents d 'urbanitat i que una persona pogués honradament cridar l' atenció a una altra si creu que no obra bé, sense ésser considerar per això grollera o presumptuosa. Igualment tenim dret, en diversos aspectes, d' obrar segons la nostra opinió desfavorable d'algú, no pas de cara a l'opressió de la seva individualitat, ans en l’exercici de la nostra. No estem obligats, per exemple, a cercar la seva companyia; tenim el dret d'evitar-la (però no pas a fer ostentació d'aquesta evitació), car tenim el dret a escollir la companyia que ens és més grata. Tenim el dret, que en alguns casos pot esdevenir el nostre deure, de prevenir els altres en contra seu, si creiem que el seu exemple o conversa pot tenir un efecte perniciós sobre aquells amb els quals s 'ajunta. No tenim l'obligació d 'utilitzar a favor seu els nostres bons oficis, llevat d'aquells casos en que procurem el seu millorament. D'aquestes diverses maneres una persona pot sofrir penalitats molt greus ocasionades pels altres per faltes que només l' afecten directament a ell mateix; però pateix aquestes penalitats només en la mesura que són conseqüències naturals i, per així dir-ho, espontànies, de les faltes mateixes, no perquè li siguin infligides intencionadament per tal de punir-lo. Una persona que demostra temeritat, entestament, urc, que no pot viure amb mitjans moderats, que no pot abstenir-se de rabeigs noïbles, que percaça plaers carnals a expenses dels de la sensibilitat o de l 'intel•lecte, cal que esperi ser objecte d 'un rebaix en l' opinió dels altres i tenir una part menor dels seus sentiments favorables, però d’això no té per què queixar-se 'n, fora que hagi merescut llur favor per una excel•lència especial en les seves relacions socials i hagi conquerit així un títol a llurs bons oficis, que no es vegi afectat pels seus propis demèrits.
El que tracto de sostenir és que els inconvenients que són estrictament inseparables del judici desfavorable dels altres són els únics als quals una persona hauria d' estar subjecta per aquella part de la seva conducta i del seu caràcter que afecta el seu propi bé, però que no concerneix els interessos dels altres en llurs relacions amb ell. Els actes lesius als nostres semblants requereixen un tractament totalment diferent. La violació de llurs drets; l' acte d'inferir-los pèrdues o danys no justificada pels nostres drets; la falsedat i la duplicitat en els nostres tractes amb ells; l'ús injust o poc generós els nostres avantatges a costa d'ells fins i tot la nostra inhibició egoista de defensar-los contra l 'agressió, aquests són objectes dignes de reprovació moral i, en els casos greus, de retribució i puniment morals. l no sols aquests actes, sinó les disposicions que hi menen són ben bé immorals i objectes dignes de desaprovació que poden donar origen a una mena d'aversió. La tendència a la crueltat, la malícia i la malfiança; l'enveja, la passió més antisocial i odiosa de totes; la dissimulació i la manca de sinceritat; la irascibilitat per causa insuficient i el ressentiment desproporcionat a la provocació; les ànsies de domini sobre els altres; la cobejança a d'acaparar una part més gran dels avantatges que pertoquen a cadascú (la pleonexia dels grecs); l'orgull que obté gratificació amb l'enviliment dels altres; l'egoisme que creu que el jo i els seus interessos són més importants que tota la resta i que decideix totes les qüestions dubtoses al seu favor, són tots ells vicis morals i constitueixen un caràcter moral dolent i odiós, a diferencia dels defectes personals abans esmentats, que de fet no són ben bé immoralitats i que per més intensitat que ostentin no denoten malignitat. Poden ser prova d'un cert grau de niciesa o d'una manca de dignitat personal i d'amor propi, però només són dignes de reprovació moral quan suposen una infracció del deure envers els altres, per mor dels quals l 'individu esta obligat a tenir cura de si mateix. Els que denominem deures envers nosaltres no són socialment obligatoris, llevat que les circumstancies els converteixin alhora en deures envers els nostres semblants. El terme deure a si mateix, quan significa quelcom més que prudència, vol dir amor propi o creixement personal, per cap de tots dos ningú no és responsable davant els seus semblants, cal' aquesta rendició de comptes no ocasionaria cap bé a la humanitat.
La distinció entre la pèrdua de consideració en la qual una persona pot justament incórrer per defecte de prudència o de dignitat personal i la reprova que li és deguda per un trepig deIs drets deIs altres no és purament nominal. Representa una gran diferencia tant en els nostres sentiments i en la nostra conducta envers ella el fet de si ens desplau en coses en les quals nosaltres creiem que tenim el dret de sotmetre-la a control en coses en les quals sabem que no el tenim. Si algú ens desplau podem expressar-li el nostre disgust i podem mantenir-nos allunyats d'una persona o d'un objecte que ens desplagui, però per això hem de sentir-nos cridats a fer-li la vida impossible. Hem de pensar que ja esta endurant o bé que li tocarà suportar tot el pes de les conseqüències del seu error i, que si ell s' entesta a malmetre la seva vida amb les seves barrabassades per aquesta raó no hem de voler desgraciar-la-hi encara més. En comptes de desitjar punir-lo, hauríem de maldar més aviat per alleujar les seves penalitats a base de mostrar-li com pot evitar o guarir els mals que el seu capteniment tendí a presentar-li. Pot ser per a nosaltres un objecte digne de compassió, tal vegada d'avorriment, però no d'ira o ressentiment. No hem de tractar-lo com un enemic de la societat: el pitjor que nosaltres podem sentir-nos justificats a fer és deixar-lo tot sol, si és que no ens decidim a ingerir-nos benèvolament a la seva vida mostrant-li de tenir cura o preocupació de si mateix. Es tracta ben bé d'un altre cas si ha infringit les normes necessàries per a la protecció deIs seus semblar tant individualment com col.lectiva. Les conseqüències perjudicials dels seus actes llavors no recauen sobre ell, sinó sobre els altres, i la societat, com a protectora deIs seus membres, ha de prendre represàlies contra ell, ha d'infligir-li dolor amb el propòsit exprés de castigar-lo i assegurar-se que la punició sigui prou severa.En un cas, es tracta d'un delinqüent davant el nostre tribunal i ens sentim cridats: no sols a enjudiciar-lo, sinó, d 'una forma o d 'una altra, a executar la nostra pròpia sentencia; en l'altre cas, no ens incumbeix d'infligir-li cap mena de sofrença llevat de la que pugui derivar-se incidentalment del nostre dret d'usar de mateixa llibertat de regulació dels nostres propis afers que li reconeixem a ell.
Hi ha moltes persones que refusaran d' admetre la nostra distinció entre l 'esfera de la vida d'una persona que solament l 'afecta a ella i aquella que afecta els altres. Com és possible (poden preguntar-se) que un àmbit de la conducta d'un membre de la societat pugui ser indiferent als altres membres? No hi ha ningú que sigui un ésser enterament isolat: és impossible que una persona es nogui seriosament o permanent sense que el mal atenyi almenys els individus més propers amb qui es relaciona i sovint els situats més enllà d'ells. Si causa lesió a les seves propietats, perjudica els qui directament o indirecta en depenen i normalment fa minvar, en un grau més o menys gran, els recursos generals de comunitat. Si deteriora les seves facultats corporals o mentals, no solament cau mal a tots aquells que en depenen, encara que sigui només en una part de la seva benaurança, ans s 'inhabilita per prestar els serveis que deu en general als seus conciutadans, tal vegada esdevé una carrega a llur afecte o benevolència i, si tal conducta fos mot freqüent, seria difícil trobar un acte delictiu que suposés una minva major al bé comú general. Per últim, si pels seus vicis o follies una persona no fa mal als altres, tanmateix (hom pot al.legar) el seu exemple podria ésser noble i, per tant, se li pot demanar que reguli la seva conducta, la visió o el coneixement de la qual podria corrompre o esgarriar alguns del seus semblants.
l àdhuc (hom podria afegir-hi) si les conseqüències de la mala conducta es poden confirmar a l 'individu viciós o eixelebrat ¿és convenient que la societat abandoni a llur propi senderi aquells individus que no tenen prou preparació? Si els nens i els menors d'edat tenen un clar dret a rebre protecció contra ells mateixos, ¿no convé també que la societat la proporcioni igualment a les persones madures que s'han mostrar incapaces d'autonomia? Si el joc, la beguda, la incontinència, la peresa, la brutícia són tan ofensives al goig i un obstacle tan gran al millorament com molts o la gran majoria dels actes interdits per la llei, ¿per que la llei (hom pot preguntar), en la mesura que això s' adiu amb la factibilitat i les conveniències socials, no s 'ha d' escarrassar a reprimir també aquestes activitats? l com a complement de les imperfeccions inevitables del dret, ¿no seria bo que l' opinió organitzés una vigilància extrema contra aquests vicis i sancionés rígidament amb punicions socials aquells coneguts per practicar-Ios? No es tracta (hom por dir) de restringir la individualitat ni d'impedir la provatura d’experiències de vida noves i originals. Les úniques coses que hom cerca d' evitar són activitats que han estat provades i condemnades des dels inicis del món fins ara; coses que l’experiència ha mostrat que no són útils ni convenients per a la individualitat de ningú. Per tal que una veritat moral o prudencial pugui considerar-se establerta cal un cert període de temps i un determinar grau d' experiència, i el que simplement hom pretén és d 'impedir que una generació rera l 'altra caigui pel mateix precipici que ha estat fatal als seus predecessors.
Admeto plenament que el mal que una persona es causa a si mateixa, pot afectar greument, adés per les seves simpaties, adés pels seus interessos, els que s'hi relacionen i, en un grau menor, la societat en el seu conjunt Quan per una conducta d' aquesta mena una persona es veu arrossegada a violar una obligació clara i adjudicable envers una altra persona o persones, aquest cas ja no cau dins àmbit de la moralitat privada, i llavors, esdevé susceptible de desaprovació moral en el sentit apropiat del terme. Si, posem per cas, un home, per intemperància o extravagància, deixa de pagar els seus deutes o bé, havent assumit la responsabilitat moral d'una família, per la mateixa causa deixa de ser capaç; d'educar o mantenir els seus mals, mereix una justa reprovació i pot ser castigat, però si ho és serà a causa de la infracció del seu deure envers la seva família o els seus creditors, no pas per la seva extravagància. Si els recursos que es devien consagrar a la família fossin destinats a la inversió més prudent de totes, la culpabilitat moral seria la mateixa. George Bamwell occí el seu oncle per aconseguir diners per a la seva amistançada, però si ho hagués fet per muntar un negoci, hauria estar condemnat igualment a la força. De la mateixa manera, el sovintejat cas d'un home que causa problemes a la seva família per donar-se mals hàbits, mereix retrets per la seva duresa i ingratitud, però també pot ésser-ne objecte per conrear hàbits que en si no són viciosos, si causen aflicció a aquell amb els quals comparteix la seva vida o que depenen d'ell per vincles personals per a llur conhort. Quisvulla que no reïx en la consideració generalment deguda als interessos i sentiments dels altres, sense que s 'hi vegi empès per algú imperatiu moral o justificar per una preferència permissible, és subjecte a desaprovació moral per aquesta incapacitar però no pas pel seu origen o pels errors, merament personals, que remotament hi poden haver menat. De manera semblant, quan una persona s 'incapacita per raó del seu comportament privat p a l'exercici de qualsevol deure precís envers la col·lectivitat que li ha estat encomanat, és culpable d'una infracció social. És injustificat de castigar algú perquè esta ebri, però en canvi cal punir un soldat o un policia que s’embriagà estant de servei. En suma, sempre que existeix un dany o un risc definits, ja sia a un individu o a la col•lectivitat, eI cas ja no cau dins l 'àmbit de la llibertat i entra de ple dins el de la mortalitat o el dret.
Però amb referència al menyscapte merament contingent o, com podria anomenar-se, inferit, que una persona causa a la societat per una actuació que ni viola un deure específic envers la col•lectivitat ni ocasiona un dany perceptible a qualsevol individu determinable llevat d'ell mateix, aquest inconvenient és un dels que la societat por permetre' s d' endurar per mor del bé més gran de la llibert, humana. Si calgués castigar a les persones adultes per no tenir cura d'ell mateixes, més valdria que fos pel seu propi bé més que no pas amb el pretext d 'impedir que menyscabin llur capacitar de prestar beneficis a la societat, que aquesta no pretén tenir el dret d' exigir. Però no estic gens d' acord a tractar aquesta qüestió com si la societat no tingués altres mitjans per tal d'elevar els seus membres més febles al nivell ordinari de conducta racional que esperar que perpetrin alguna acció irracional i aleshores infligir-los una punició jurídica moral per aquesta transgressió. La societat té un poder absolut sobre ells en les primeres etapes de llur existència: ha tingut a la seva disposició tot el període de la infància i de la minoritat amb l'objecte de fer les provatures necessàries perquè fossin capaços d'una conducta racional en la vida. La generació existent és responsable de la formació i de les circumstancies que envolten la generació següent. No és possible que faci tornar els membres de la futura general perfectament bons i assenyats, perquè lamentablement ella també és deficient en bonesa y seny. Els seus millors esforços no són sempre, en certs casos individuals totalment reeixits. Però és capaç d' aconseguir que la generació que puja sigui, el línies generals, tan bona i un xic millor que ella mateixa. Si la societat deixa que un nombre considerable dels seus membres creixin com infants, incapaços d'ésser influïts per la consideració racional dels motius distants, el blasme per les conseqüències és imputable a ella mateixa. Armada no sols amb els poders de l'educació, ans amb l'ascendent que l'autoritat de l'opinió admesa sempre exerceix sobre les ments d' aquells que són menys aptes per a jutjar per si sols i ajudada per les sancions naturals que no poden deixar d'abatre's sobre aquells que incorren en el disgust o el menyspreu dels qui els coneixen, que la societat no pretengui que necessita, a més de tot això, el poder de decretar comandaments i d'imposar obediència en àmbit dels interessos personals dels individus, en el qual, tant per raons d' estricta justícia com de govern, la decisió hauria de recaure en aquells que han de patir-ne les conseqüències. No hi ha res que tendeixi a desacreditar i a frustrar els millors mitjans d 'influir la conducta que el recurs als pitjors. Si entre aquells als quals es tracta de junyir a la prudència o la temperància s'hi troben alguns amb caràcters vigorosos i independents, es rebel•laran indefectiblement contra el jou. Una persona d'aquesta mena no acceptarà mai que els altres tinguin dret a controlar les seves coses, de la mateixa manera que el tenen a l 'hora d 'impedir-te que els perjudiqui en les coses llurs. Llavors fàcilment hom considera un senyal de valor i coratge desafiar obertament aquesta autoritat usurpada i fer amb ostentació exactament el contrari del que prescriu, com en el cas de la moda grollera que succeí en el temps de Carles II a la fanàtica intolerància moral deIs puritans. Respecte al que hom addueix sobre la necessitat de protegir la societat contra el mal exemple que representen per altri els viciosos i els llibertins, és veritat que aquest por tenir efectes perniciosos, especialment sobre el malfactor que veu com es por causar perjudici als altres amb impunitat. Però ara estem parlant de conducta que, sense causar mal a altri, ocasiona gran dany al mateix agent, i no acabo de veure com els qui creuen això poden deixar de pensar que l' exemple, en regla general, és més saludable que noble, ja que, si bé posa al descobert la mala conducta, també posa en evidencia les conseqüències doloroses o degradants que, si l'actuació és justament blasmada, recauen forço¬samsent sobre tots o la majoria d'aquells que hi concorren.
Però el més fort de tots els arguments contra la ingerència de la col•lectivitat en la conducta purament personal és que, quan s'hi immisceix, hi ha més probabilitats que ho faci malament i en els punts menys adients. En qüestions de moralitat social, de deure envers els al tres , l' opinió del públic, això és, de la majoria aclaparadora, tot i que sovint sigui incorrecta, és probable que més sovint sigui correcta, perquè en aqueixes qüestions els seus membres no fan altra cosa que jutjar els seus propis interessos i la manera com un determinat comportament, si es permet la seva practica, els por afectar. Però l' opinió d 'una majoria semblant, imposada a tall de llei sobre la minoria, en qüestions de capteniment personal, és tan probable que sigui encertada com desencertada, car en aquestes ocasions l' opinió pública vol dir, en el millor dels casos, l' opinió d' algunes persones sobre allò que és bo o dolent per a altres persones i molt sovint ni tan sols significa això, car el públic, passant per alt amb la més perfecta indiferència el plaer o la conveniència d' aquells la conducta dels quals censura, només considera la seva pròpia preferència. N'hi ha molts que consideren com una ofensa contra ells qualsevol comportament que els desplau i que experimenten com un ultratge a llurs sentiments, com en el cas d'un fanàtic religiós, que quan fou acusat de menystenir els sentiments religiosos deIs altres, respongué que són ells qui menystenen els sentiments d' ell tot persistint en llur culte o credo abominable. Però no hi ha paritat entre el sentiment d'una persona pel que fa a la seva pròpia opinió i el sentiment d 'una altra que és ofesa pel fet que ella la mantingui, com no n'hi ha entre el desig d'un lladre de robar una bossa i el desig del seu propietari legítim de quedar-se-la. l el gust d'una persona és una qüestió tan pròpia com la seva opinió o la seva bossa. És fàcil per qualsevol d 'imaginar un públic ideal, que dóna un marge de llibertat i d'elecció als individus en totes les qüestions incenes, i només els exigeix que s' abstinguin deIs modes de conducta que han condemnat l’experiència universal. Però, ¿on s'ha vist mai un públic que marqui tals límits a la seva censura? o bé ¿quan és que el públic es preocupa de l’experiència universal? En les seves ingerències en la conducta personal la col•lectivitat poques vegades pensa en altra cosa que en la perversitat que suposa obrar o sentir diferent d'ella mateixa i aquest criteri, finament disfressat, és el que nou dècims dels moralistes i escriptors especulatius mantenen davant els ulls dels homes com els dictats de la religió i la filosofia. Aquests ensenyen que les coses són certes perquè ho són. Ens diuen que escorcollem des de les nostres ments i cors a la recerca de lleis de conducta que ens obliguin a nosaltres mateixos i a tots els altres. ¿Que pot fer el pobre públic sinó aplicar aquestes instruccions i fer que els seus propis sentiments personals del bé i del mal, si són tolerablement unànimes entre els seus membres, siguin obligatoris per a tothom?
El mal assenyalat aquí no existeix solament en teoria, i potser caldrà esperar que especifiqui els casos en que el públic d' aquest temps i país inverteix impròpiament les seves preferències en el caràcter de les lleis morals. No estic escrivint un assaig sobre les aberracions dels sentiments morals existents. Es tracta d'una tema massa feixuc per a ésser discutir a tall de digressió i per via d’il•lustració. Nogensmenys, calco exemples per a mostrar que el principi que mantinc és d’importància seriosa i practica i que no estic tractant d'erigir una barrera contra mals imaginaris. l no és difícil mostrar, amb abundants exemples, que una de les propensions humanes més universals és eixamplar els límits del que hom por anomenar vigilància moral fins a arribar a violar la llibertat de l 'individu més inqüestionablement legítima.
A tall de primer exemple, considerem les antipaties que els homes nodreixen sense cap altra justificació contra les persones amb opinions religioses diferents de les seves, car no practiquen llurs observances religioses, en especial llurs abstinències religioses. Per citar un exemple més aviat trivial, res en la creença o practica deIs cristians fa més per enverinar l' odi que senten els musulmans contra ells que el fet que mengin carn de porc. Hi ha pocs actes que els cristians i els europeus considerin amb un disgust menys dissimulat que el que produeix als mahometans aquesta manera de satisfer la fam. En primer lloc, es tracta d 'una ofensa contra llur religió, però aquesta circumstancia no explica ni el grau ni la mena de repugnància que senten, car el vi és també prohibit per llur religió i tots els musulmans consideren que prendre 'n esta mal fet, però no és fastigós. L'aversió que experimenten envers la carn de l"'animal impur" és, al contrari, d 'un caràcter peculiar, que s' acosta a l'antipatia instintiva, que la idea de brutícia, una vegada que amara totalment els sentiments, sembla despertar sempre fins i tot en aquells que tenen uns hàbits personals escrupolosament nets i de la qual el sentiment d'impuresa religiosa, tan intens entre els hindús , en constitueix un bon exemple. Suposem ara que en un poble, format per una majoria musulmana, aquesta insistís en el fet de no permetre menjar carn de porc dins els límits del país. Aquest fet no seria gens nou en els paisos mahometans. ¿Seria un exercici legítim de l' autoritat moral de l' opinió pública? i, en cas negatiu, ¿per que no? Aquesta practica inspira realment fàstic a la col•lectivitat en qüestió. Els seus membres pensen sincerament que és prohibida i avorrida per la divinitat. Però aquesta prohibició no podria ser blasmada com una persecució religiosa. És possible que el seu origen fos religiós, però no seria una persecució per raó de religió, ja que el fet de menjar carn de porc no constitueix un deure en la religió de ningú. L 'únic motiu de condemna defensable d' aquesta prohibició seria que la col•lectivitat no té dret a inmiscuir-se en els gustos personals i en els interessos privats dels individus.
I si volem acostar-nos un xic més a casa, la majoria deIs espanyols consideren una gran impietat, ofensiva en major grau al 'Ésser Suprem, retre-li culte per mitja d' altres rituals que no siguin els prescrits per l 'Església Catòlica i la legislació espanyola interdeix sobre el territori sota la seva jurisdicció tota altra mena de culte públic Els pobles d'Europa meridional consideren els clergues casats persones no sols irreligioses, sinó impúdiques, indecents, grolleres i fastigoses. ¿ Que en pensen els protestants d' aquests sentiments perfectament sincers i dels intents d 'imposar-los sobre els no catòlics? Tanmateix, si els homes estan justificats a intervenir en la llibertat d' altri en coses que no pertoquen a llurs interessos, ¿a partir de quin principi és possible d'excloure d'una manera coherent aquests casos? o ¿qui pot blasmar els qui cobegen reprimir el que consideren un escàndol als ulls de Déu i de l 'home?
No pot adduir-se argument millor per prohibir quelcom que és considerat com una immoralitat personal que els que invoquen per a la supressió d' aquestes practiques els qui les tenen per impies, i, a menys que estem disposats a adoptar la lògica dels perseguidors i a afirmar que nosaltres podem perseguir els altres perquè tenim raó, mentre que ells no ens han de perseguir perquè estan equivocats, hem d' anar amb compte a l 'hora d' admetre un principi que, si ens fos aplicat a nosaltres, reputaríem una gran injustícia.
Hi ha la possibilitat que hom objecti -sense raó- que els exemples precedents estan extrets de contingències impossibles entre nosaltres, car l'opinió, en aquest país, no és probable que imposi l’abstinència de certes carns, que s 'immisceixi en matèria de cultes o en matèria de matrimoni, segons les creences o la inclinació deIs interessats. Així, posaré un proper exemple basat en una ingerència en la llibertat, el perill de la qual no ha passat del tot. En tot temps que els puritans disposaren de poder suficient, com ara a Nova Anglaterra o a Gran Bretanya al temps de la República, han maldat, amb èxit considerable, per a descoratjar tota mena d 'esplais públics i gairebé privats, en especial la música, la dansa, els jocs públics o altres aplecs destinats a la diversió així com el teatre. En aquest país resten encara grups importants de persones que segons les seves nocions de la moralitat i de la religió condemnen aquests tipus d' esbarjos. Com que aquestes persones pertanyen sobretot a la burgesia, que constitueix el poder dominant en la condició social i política present del regne, no és gens impossible que aquests sectors arribin a assolir qualque dia una majoria en el Parlament. ¿ Que els semblaria als membres de la part restant de la comunitat el fet que els esplais permesos siguin regulats pels sentiments religiosos i morals deIs calvinistes i metodistes més estrictes? ¿No desitjarien sense dilació que aquests pietosos intrusos es fiquessin en llurs propis assumptes? Això és precisament el que cal contestar a tot govern i a tot públic que té la pretensió que ningú gaudeixi deIs plaers que ells troben dolents. Però si el principi de la pretensió fos admès, ningú no podria raonablement objectar al fet que fos aplicat en el gentil de la majoria o algun altre poder preponderant al país i tothom hauria d' estar disposat a acceptar la idea d 'una república cristiana, tal com l' entengueren els primer colonitzadors de Nova Anglaterra, si una confessió religiosa semblant a la seva arribés mai a recuperar el seu terreny perdut, com les religions presumptament decadents han fet tan sovint.
Imaginem una altra contingència, tal vegada de realització més probable que la darrera esmentada. Existeix declaradament una forta tendència al món modero vers una constitució democràtica de la societat, acompanyada o no d 'institucions polítiques populars. Hom afirma que al país on aquesta tendència es materialitza més plenament -on tant la societat com el govern són més democràtics-, els Estats Units, el sentiment de la majoria, a la qual qualsevol manifestació d 'un estil de vida més ostentós o costós del que llurs membres poden esperar emular és de mal gust, opera com una llei sumptuària força eficaç , i en moltes parts de la Unió tota persona que posseeix uns ingressos molt grans no sempre troba mitjans adients per a despendre 'ls, sense incórrer en la desaprovació popular. Si bé aquesta mena d'afirmacions sens dubte són exagerades com a representació dels fets existents, l'estat de coses que descriuen no solament és concebible i possible, ans un resultat probable del sentiment democratic, conju¬minat amb la idea que la col•lectivitat té un dret de veto sobre la manera en que els individus despenen llurs ingressos. Només cal que suposem, a més, una difusió considerable de les opinions socialistes per tal que esdevingui infame als ulls de la majoria la possessió de més d 'una petita quantitat de béns o de qualsevol renda que no sigui procedent del treball manual. Opinions semblants en principi a aquestes ja prevalen força dins la menestralia i pesen opressivament sobre aquells qui són susceptibles de ser influïts per l' opinió d' aquesta classe, o sia, els seus propis membres. És sabut que els treballadors manuals dolents que constitueixen la majoria d' operaris en moltes branques de la indústria són decididament de l' opinió que ells haurien de cobrar el mateix salari que els bons i que no hauria d'estar permès, ja sia treballant a preu fet o altrament, de guanyar més que els altres mercès a una aptitud o esforç superior. I així fan servir una vigilància moral, que ocasionalment pot esdevenir coacció física, per tal d'impedir que els treballadors qualificats rebin, i els empresaris els ofereixin, una remuneració més gran per un servei més útil. Si el públic té jurisdicció sobre qüestions privades, no entenc per que aquests treballadors obren malament ni que hom pugui blasmar un públic determinat per afirmar la mateixa autoritat sobre la conducta d 'un individu, si hom accepta que el públic general té el dret a afirmar-la sobre les persones en general.
Però, sense necessitat d' ocupar-nos de casos hipotètics, als nostres dies hom practica usurpacions importants de la llibertat de la vida privada, i encara hom commina d'efectuar-ne d'altres més grans amb una certa probabilitat d'èxit, i hom proposa opinions que declaren un dret il.limitat del públic no només a prohibir per llei tot allò que creu que és dolent, sinó a interdir una serie de coses que admet que són innocents a fi de barrar el pas a les que creu dolentes.
Sota el pretext d 'impedir la intemperància, el poble d 'una colònia anglesa i el de gairebé la meitat dels Estats Units, han hagut de sofrir la prohibició per llei de fer un ús qualsevol de les begudes fermentades, com no sia per raons mediques, car la interdicció de la seva venda significa, de fet, la prohibició del seu ús. I tot i que la impossibilitat de l'execució d'aquesta llei ha provocat la seva revocació en alguns dels estats que l 'adoptaren, adhuc en aquell que li ha donar el seu nom, s'ha encetat una campanya, secundada amb un zel considerable per molts deIs filantrops declarats, a fi d'iniciar una agitació a favor d'una llei semblant en aquest país. L' associació, o "Aliança" com s' autodenomina, que ha estat consti¬tuïda per a aquesta finalitat, ha adquirit una certa notorietat a través de la publicitat donada a la correspondència entre el seu secretari i un dels pocs homes públics anglesos que creu que les opinions d 'un polític s 'han de basar en principis. La participació de Lord Stanley en aquesta correspondència segurament enrobustira les esperances ja dipositades en ell per aquells qui saben que les qualitats que aquest polític ha manifestat en algunes de les seves aparicions públiques malau¬radament són ben rares entre tots aquells que figuren a la galeria d 'homes públics. L' organ de l' Aliança, que "deploraria pregonament el reconeixement de qualque principi que pogués ésser emprat per tal de justificar el fanatisme i la persecució" es permet d 'assenyalar l "'amplia i insalvable barrera" que separa aquests principis dels de l'associació. "Totes les qüestions relatives al pensament, a l'opinió, a la consciencia, em semblen -diu- situar -se fora de l' esfera de la legislació; totes les que es refereixen a l' acte, habit i relació socials, subjectes només a un poder discrecional conferit a l 'Estat i no pas a l 'individu, entren en canvi de ple dins ella". Cal remarcar que no s' esmenta una tercera classe, diferent de les dues anteriors, a saber, els actes i els hàbits que no són socials, sinó individuals, si bé és precisament a aquesta darrera classe a la qual pertany sens dubte l' acte de beure licors fermentats. La venda de les begudes alcohòliques, tanmateix, entra dins del comerç i aquest és un acte social. Però la infracció de que hom es plany no es refereix a la llibertat del venedor, sinó a la del comprador i consumidor, car l 'Estat podria perfectament bé prohibir beure vi amb la intenció manifesta d'impossibilitar la seva obtenció. El secretari, tanmateix, continua dient: "Reclamo, com a ciutadà, el dret de legislar sempre que els meus drets socials són envaïts per l' acte social d'un altre". I ¿com defineix aquests "drets socials"? Si hi ha quelcom que envaeix els meus drets socials, certament ho fa el trafic de begudes fortes. Anorrea el meu dret primari de seguretat creant i estimulant constantment el desordre social. Envaeix el meu dret a la igualtat extraient un benefici de la creació d'una mi¬seria, al sosteniment de la qual haig de contribuir amb els impostos que pago. Impedeix el meu dret al lliure desenvolupament moral i intel.lectual envoltant el meu camí de perills i afeblint i desmoralitzant la societat, de la qual tinc el dret a re¬clamar ajuda i tracte mutus". Una teoria dels "drets socials", sense parió amb cap altra que fins ara hagués trobat probablement mai expressió en forma escrita, que no és res més que això: que és un dret absolut de tot individu que tot altre individu obri en tots els aspectes exactament com ell faria; que qualsevol que no hi reïx en la qüestió més insignificant viola el meu dret social i em dóna dret a posar clam per tal que sigui rescabalat el greuge. Un principi tan monstruós és molt més perillós que qualsevol intromissió concreta en la llibertat. No hi ha violació de la llibertat que no pogués justificar; no reconeix en absolut cap dret a la llibertat, llevat potser del de mantenir opinions en secret, sense mai revelar-les a ningú, car des del moment que una opinió que jo considero noïble passa pels llavis d'algú, en¬vaeix tots els "drets socials" que hi 'atribueix l' Aliança. Aquesta doctrina atri¬bueix a tots els homes un interès creat mutu en llur perfecció moral, intel.lectual, i àdhuc física, definida per cada reivindicador segons el seu propi criteri.
Un altre exemple important de la ingerència il.legítima en la justa llibertat de l 'individu, no solament projectada, sinó efectuada amb èxit des de fa temps, és la legislació sabàtica. Sens dubte, el fet d'abstenir-se de les ocupacions diàries normals un dia a la setmana, en la mesura que ho permeten les exigències de la vida, si bé només obliga els jueus des del punt de vista religiós, es un costum força beneficiós. l per tal com aquest costum no pot ser observat sense un consentiment general en aquest sentit entre les classes treballadores, per consegüent, en la mesura que si treballen algunes persones poden imposar la mateixa necessitat a d' altres, és permissible i just que la llei garanteixi a cadascú l' observança per part dels altres del costum a base de suspendre les operacions més importants de la indústria durant un dia determinat. Però aquesta justificació, fonamentada en interès directe que altres tenen en l'observança de la practica per part de cada individu, no es pot aplicar a les ocupacions voluntàriament escollides a les quals una persona li escau de dedicar les seves hores de lleure, com tampoc no és gens pertinent en el cas de les restriccions dels esplais per llei. És veritat que el divertiment d' alguns comporta la jornada laboral d' altres, però el plaer, per no dir l'esbarjo útil de molts, val ben bé el treball d'uns quants, amb la condició que aquesta ocupació sigui lliurement escollida i hom se'n pugui acomiadar també lliurement. EIs obrers tenen el perfecte dret de pensar que, si tothom treballés el diumenge, caldria trescar set dies per una paga de sis, però mentre es deturin la gran majoria de feines, el petit nombre que han de feinejar per al goig deIs altres obtenen un augment proporcional deIs seus guanys i, d'altra banda, no estan obligats a seguir en aquestes ocupacions, si és que prefereixen el lleure a l'emolument. Si calgués cercar un altre remei, hom el podria trobar en l'establi¬ment per costum d 'un dia de festa a la setmana per aquesta determinada classe de persones. L 'únic motiu, doncs, que permet la defensa de l' establiment de restriccions als esbargiments dominicals és que són censurables des del punt de vista religiós, raó per legislar que hauria de ser impugnada amb totes les nostres forces. Deorum injuriae Diis curae. Resta encara per provar que la societat o algun dels seus servents han rebut la comesa del cel de venjar una suposada ofensa a l'Omnipotent, que no és alhora, un tort als nostres semblants. La idea que és deure d'un home que un altre sigui religiós fou el fonament de totes les persecucions religioses perpetrades fins ara i, si l' admetessin, les justificaria plenament. Encara que el sentiment que es manifesta en els repetits intents de tractar d' aturar el funcionament dels ferrocarrils els diumenges, en la resistència a obrir els museus, etc., no té la crueltat deIs antics perseguidors, l'estat d'ànim que denota és fonamentalment el mateix. És la determinació a no tolerar que els altres facin el que llur religió els permet, car no ho permet la religió del perseguidor. És la creença que Déu no sols abomina l'acte del descregut, sinó que ens considerarà culpables si no li fem la vida impossible.
No em puc estar d' afegir a aquests exemples de la poca consideració en que normalment hom té la llibertat humana, el llenguatge de franc esperit persecutori que esclata a la premsa d’aquest país, sempre que s’ocupa de la notícia del fenomen remarcable del mormonisme. Hom podria fer molts comentaris sobre el fet inesperat i instructiu que una suposada nova revelació, i una religió, fundada sobre ella, producte d 'una palpable impostura, ni tan soIs abonada pel prestigi de les qualitats extraordinàries del seu fundador, és creguda per centenars de milers i ha arribat a constituir els fonaments d’una societat en l’època deIs diaris, deIs ferrocarrils i del telègraf. El que ací ens interessa és que aquesta religió, com les altres i millors religions, té els seus màrtirs; que el seu profeta i fundador fou linxat pels seus ensenyaments; que altres deIs seus fidels perderen llurs vides a mans de la mateixa violència desfermada; que foren expulsats a la força, com a comunitat, de la terra que els veié néixer, i que, després d 'haver estat encalçats vers un recés solitari al bell mig del desert, ara n 'hi ha molts en aquest país que gosen declarar obertament que estaria bé (si bé no és convenient) enviar una expedició contra ells per tal d'obligar-Ios per la força a professar les opinions d'altres persones. L'article de la doctrina mormona que constitueix la provocació principal de l'antipatia que desborda així les contencions ordinàries de la tolerància religiosa és la seva sanció de la poligàmia, la qual, per bé que permesa als mahometans, als hindús i als xinesos, sembla despertar una animositat insadollable quan és practicada per persones que parlen angles i que professen la doctrina de Crist. Personalment desaprovo pregonament aquesta institució mormona, alhora per altres raons i perque, en comptes d'ésser abonada pel principi de la llibertat, en representa una infracció directa, ja que no és més que una rebladura de les cadenes de la meitat dels membres de la comunitat i l'emancipació de l'altra de la reciprocitat de l' obligació de els deuen. Amb tot, cal recordar que aquesta relació és tan voluntària per part de les dones implicades, que hom pot considerar que la pateixen, com la que es dóna en qualsevol altra forma d 'institució matrimonial. l per més sorprenent que aquest fet ens sembli, té la seva explicació en les idees i costums corrents del món, que en ensenyar les dones a creure que el matrimoni és quelcom indispensable, fan comprensible que moltes d'elles prefereixin ser una d'entre diferents esposes a no ser-ne cap. Hom no demana que altres paisos reconeguin tals unions o deslliurin una part de llurs habitants de les lleis en vigor per mor de les opinions mormones. Però quan els dissidents han fet concessions als sentiments hostils dels altres molt més del que se 'ls podia demanar; quan han abandonat els països en que llurs doctrines eren inacceptables i s 'han establert en un racó remot de la terra, que han estat els primers a fer habitable per al' especie humana, només se'ls pot impedir que hi visquin sota les lleis que els plaguin recorrent als principis de la tirania, amb la condició que no cometin agressió contra altres nacions i permetin una perfecta llibertat de moviment als qui estiguin insatisfets amb llurs costums. Un escriptor recent, en alguns aspectes de merit considerable, proposa (per usar les seves pròpies paraules) no una croada, sinó una civilitzada, contra aquesta comunitat poligàmica, per tal de posar fi al que li sembla un pas enrere en la civilització. Jo també estic d'acord amb aquest darrer punt, però no crec que cap comunitat tingui el dret a forçar a una altra a civilitzar¬se. Mentre que els qui pateixen la llei dolenta no demanin ajut a altres comunitats, no puc admetre que persones que no tenen res a veure amb ells hagin d 'intervenir-hi i acabar amb un estat de coses amb el qual hi estan d'acord tots els directament interessats perque representa un escàndol per a individus que es troben a milers de milles de distancia, que no hi tenen ni art ni part que els enviïn missioners, si volen, a predicar contra aquesta doctrina i que s' oposin, amb mitjans justos (fer callar els seus mestres no n'és cap), a l'avenç de creences semblants entre els membres del seu poble. Si la civilització ha avantatjat la barbàrie quan aquesta dominava el món, és exagerat témer que la barbàrie, després d'haver estat sotmesa plenament, revisqui i arribi a conquerir la civilització. Una civilització que pugui sucumbir davant el seu enemic vençut ha d'haver esdevingut tan degenerada que ni els seus propis sacerdots ni mestres ni ningú més tingui la capacitat o s' amoïni a sortir en la seva defensa. Si és així, que aquesta civilització desaparegui com més aviat millor. Només pot anar de mal en pitjor fins que sigui destruïda i regenerada per bàrbars enèrgics (com l'imperi occidental).
CAPÍTOL V
Aplicacions
Els principis defensats en aquestes pagines han de ser admesos més generalment com a base de la discussió de detalls, abans que hom pugui escometre amb una certa possibilitat d'èxit la seva aplicació conseqüent a les diverses branques de la política i de la moral. Les poques observacions que em proposo de fer sobre qüestions de detall estan més destinades a il•lustrar els principis que resseguir-ne llurs conseqüències. El que faig no és tant oferir aplicacions sinó casos d'aplicació, que puguin servir per aclarir millor el sentit i els límits de les dues màximes que plegades formen tota la doctrina proclamada en aquest assaig i per assistir l 'enteniment a mantenir un equilibri entre elles en aquells casos en que és dubtós quina cal aplicar-hi.
Les màximes són, primerament, que l 'individu no és responsable davant la societat per les seves accions en la mesura que aquestes només concerneixen els interessos de la seva pròpia persona. El consell, la instrucció, la persuasió i el bandejament, si hom els creu necessaris per al seu propi bé, són les úniques mesures per les quals la societat pot expressar justificablement l' aversió o desaprovació de la seva conducta. Segonament, que per les accions que són perjudicials als interessos dels altres, l 'individu n' és responsable, i pot ser sotmès a punicions jurídiques i socials, si la societat és del 'opinió que l 'una o l'altra mena són requerides per a la seva protecció.
En primer lloc, no hem de suposar de cap manera, atès que el dany -o la probabilitat de dany- als interessos d' altri és l 'únic que justifica la intervenció de la societat, que aquest sempre justifica aquesta ingerència. En molts casos, un individu, a la recerca d'un objecte legítim, necessàriament i per consegüent legítimament, causa un mal o una pèrdua als altres o intercepta un bé que tenien una esperança raonable d' obtenir. Les oposicions d 'interessos entre els individus són sovint fruit d'institucions dolentes, però són inevitables mentre duren aquestes institucions i algunes d'elles serien inevitables fins i tot amb d'altres institucions. Tot aquell que reix en una professió saturada o en un examen competitiu, tot aquell que és preferit a un altre en una contesa per un objecte que ambdós cobegen, obté un guany a costa de la pèrdua soferta per d'altres, a costa dels llurs esforços vans o a costa de llurs decepcions. Però, tothom hi esta d' acord, és millor per interès de la humanitat que les persones percacin llurs objectes sense ésser intimidades per aquest tipus de conseqüències. En altres paraules, la societat no admet cap dret, ja sia jurídic o moral, dels competidors decebuts a una immunitat a aquesta mena de sofriment i només se sent cridada a intervenir-hi quan s 'han emprat mitjans de reeiximent que són contraris als permissibles per interès general, a saber, el frau, la traïció i la força.
El comerç és un acte social. Quisvulla qui es proposi vendre qualsevol assortiment de mercaderies al públic, afecta amb el seu acte interès d'altres persones i de la societat en general i és així que la seva conducta, en principi, cau dins la jurisdicció de la societat. En conseqüència, temps ha hom defensava que era deure dels governs, en tots els casos considerat importància, de fixar els preus i regular els processos de manufactura. Però enguany hom reconeix, no cas sense una llarga lluita prèvia, que la millor manera d'assegurar-la barator i la bona qualitat de les mercaderies és deixar en tota llibertat els productors i els venedors sota l 'única limitació de concedir igual llibertat als compradors de proveir-se on els plagui. Aquesta doctrina és anomenada llliurecanvisme i recolza en raons diferents del principi de la llibertat individual propugnat en aquest assaig, si bé igualment solides. Les restriccions imposades sobre el comerç o sobre la producció amb finalitats comercials són de fet restriccions; i tota restricció, en tant que restricció, és un mal. Però les restriccions en qüestió afecten només aquella part del comportament que la societat és competent per a limitar i són dolentes sols perquè no produeixen realment els resultats que hom espera que produeixin. Com que el principi de la llibertat individual no esta enclòs en la doctrina del lliure canvi, tampoc ho esta en la majoria de les qüestions que se susciten pel que fa als límits d'aquesta doctrina, com, per exemple, quin grau de control públic és admissible per a la prevenció del frau per adulteració o quina mena de precaucions o disposicions sanitaries cal prendre per tal de protegir els que treballen en ocupacions perilloses, fins i tot contra la voluntat dels empresa¬ris. Aquestes qüestions impliquen consideracions de llibertat només per tal com donar carta blanca a algú és sempre millor caeteris paribus que controlar-lo, però en principi és innegable que hom pot exercir legítimament un control amb aquests fins. Per altra banda, hi ha qüestions relatives a la intervenció del comerç que són essencialment qüestions de llibertat, com ara la llei de Maine, a que ja hem al.ludit, la prohibició d'importació d'opi a Xina, la restricció de la venda de verins, tots ells casos en que, en suma, l'objecte de la interferència és impossibilitar o dificultar l' obtenció d 'una determinada mercaderia. Aquestes ingerències no són objectables com a limitacions de la llibertat del productor o del venedor, sinó del comprador.
Un d' aquests exemples, el de la venda de metzines, obre una nova qüestió: la deIs límits escaients del que hom pot anomenar les funcions de policia i fins a quin punt hom pot envair legítimament la llibertat per mor de la prevenció del crim o d 'un accident. Una de les funcions indiscutibles del govem és prendre mesures contra el crim abans que es cometi, així com detectar-lo i punir-lo un cop perpretat. Nogensmenys, és molt més facil que s' abusi de la funció preventiva del govem en perjudici de la llibertat que de la seva funció punitiva, car a penes hi ha qualque part de la legítima llibertat d'acció d'un ésser huma que no pugui ser força susceptible d' augmentar les facilitats per a una forma o altra de delinqüencia. Tanmateix, si una autoritat pública o fins i tot una persona privada s'adonen que algú es disposa a ulls veients a perpetrar un crim, no estan forçats a romandre inactius fins que el crim s 'hagi comes, ans poden intervenir per tal d 'impedir-lo. Si els verins solament es compressin o s' empressin amb la fmalitat de la comissió d 'un assassinat, seria just interdir la seva fabricació i venda. El cas és que no soIs poden ésser requerits per a proposits innocents ans també útils, i esdevé impos¬sible d'imposar limitacions en un cas sense que tingui efectes en els altres. lgualment és una de les missions pròpies de l'autoritat pública la prevenció deIs accidents. Si un funcionari públic o qualsevol altra persona veiés algú tractant de travessar un pont que se sap positivament que es troba en mal estat i no hi hagués temps per tal d'advertir-Io d'aquest perill, el podria agafar pel braç i retenir-Io sense cometre una infracció real de la seva llibertat, car aquesta consisteix a fer el que hom desitja i l 'interessat no desitja caure al riu. Nogensmenys, quan no hi ha una certesa sinó solament un perill de prendre mal, només la persona interessada pot jutjar la suficiencia del motiu que l 'impel•leix a córrer el risc. En aquest cas, doncs (llevat que sigui un infant, un malalt en deliri o en un estat d'excitació o d'embadaliment incompatible amb el pIe ús de les facultats mentals), al meu entendre, hauria d' ésser només advertit del perill, no pas impedit a la força d' exposar-s 'hi. Consideracions semblants, aplicades a una qüestió com la venda de metzines, ens poden permetre decidir quins deIs models possibles de regulació són contraris o no al principio Per exemple, la precaució de retolar una droga amb mot expressiu del seu caracter perillós pot aplicar-se sense una violació de la llibertat: no és possible que el comprador no desitgi saber que la cosa que posseeix té qualitats verinoses. Però demanar en tots els casos un certificat medic faria a vegades impossible, i sempre cara, l'obtenció del'article per a usos legítims. L 'única manera, segons em sembla, per la qual hom pot posar traves a la comissió d 'un crim perpetrat per aquest mitja, sense una violació, digne d' esment, de la llibertat d' aquells que valen la substancia verinosa amb altres finalitats, consisteix a prestar el que en l'escaient apel•latiu de Bentham s'anome¬na el "testimoni previ". Aquesta disposició és ben coneguda de tothom en el cas deIs contractes. És freqüent i just que la llei, quan hom estipula un contracte, exigeixi com a condició de la seva validesa que s'observin certes formalitats com ara signatures, presencia de testimonis, etc., a fi que en cas d'un futur plet existeixin testimoniatges que provin que el contracte s' estipula de veritat i que no concorregué cap circumstancia susceptible d'invalidar-Io jurídicament, tot aixo amb l'efecte de crear greus obstacles per a la celebració de contractes ficticis o estipulats en circumstancies que, en cas de fer-se paleses, comportarien la seva nul•litat. Hom podria prendre precaucions semblants de cara a la venda de productes que poguessin ésser emprats amb finalitat criminal. Per exemple, hom podria disposar que el venedor consignés en un llibre registre l 'hora exacte de la transacció, el nom i l' adreça del comprador, la qualitat i la quantitat precises venudes així com el proposit al qual el comprador destinaria la substancia. Quan no calgués una prescripció facultativa, hom podria exigir la presencia d'una tercera persona per tal d'acreditar la identitat del comprador, no fos cas que posteriorment hi hagués raons per creure que l' article havia estat destinat a proposits criminals. Aquestes regulacions en general no constituirien un impedi¬ment material per aconseguir la substancia, pero en canvi en suposarien un de molt considerable per evitar que se 'n fes un ús impropi sense detecció.
El dret inherent a la societat de capguardar-se de crims contra si mateixa mitjançant una serie de precaucions antecedents suggereix les limitacions obvies a la maxima segons la qual la societat no pot entremetre's en els esgarriaments purament personals per la vía de la prevenció o del castic L'embriguesa, per exemple, en els casos ordinaris, no és un tema en que hi hagi d'intervenir la legislació, pero crec que és perfectament legítim el fet que una persona que hagi estat condemnada per un acte de violencia envers els altres sota la influencia de l' alcohol pugui ésser sotmesa a una restricció jurídica especial, inherent a la seva persona; que si fos detingut una altra volta estant ebri, se li apliqui una pena i que si cometés un altre delicte tot trobant-se en aquest estat, aquesta circumstancia fos considerada com una de les que agreugen la responsabilitat criminal. El fet de donar-se a la beguda en una persona en que l' ebrietat atia els instints agressius és un crim contra els altres. Així mateix, l' ociositat, tret del cas en que una persona rep assistencia de la comunitat o en que constitueix l 'incompliment d 'un contrac¬te, no pot ser objecte de punició jurídica sense caure en la tiranía, pero si adés per raó de l'ociositat o adés per raó de qualsevol altra causa evitable un home deixa d'acomplir els seus deures envers els altres sancionats per la llei, com per exem¬pIe, mantenir els seus fills, no suposa cap mena de tiranía compel.lir-lo a complir aquesta obligació, fins i tot per mitja del treball forçat, si no n'existís cap altre.
Igualment hi ha molts actes que, essent només directament nobles als propis agents, no haurien de ser interdits per la llei, pero que, si són executats públicament, constitueixen una violació de les bones maneres i, entrant doncs dins la categoría deIs delictes contra altri, poden ésser prohibits. D' aquesta mena són els delictes contra la decencia, sobre els quals no val la pena d'aturar-nos, i molt més si tenim en compte que només estan connectats indirectament amb el nostre tema, ja que l'objecció a la publicitat és igualment fundada en el cas de moltes accions que no són en si condemnables, ni tingudes per tals.
Hi ha una altra qüestió a la qual cal donar resposta, congruent amb els principis que hom ha establert. En els casos de comportament personal en principi blasmable, pero exclosos de la prevenció o del castig per part de la societat per mor del respecte a la llibertat, car el mal que en resulta directament cau de pIe sobre l' agent, cosa que aquest és ben lliure de fer, ¿haurien de ser altres persones igualment lliures d'aconsellar-Io o d'instigar-Io? Aquesta qüestió no és gens fàcil. El cas d'una persona que empeny una altra a realitzar un acte no és estrictament un cas de conducta personal. Donar consells o induir algú a fer quelcom és un acte social i, per consegüent, com les accions que en general afecten els altres, pot ser subjecte a control social. Però si rumiem un xic corregirem aquesta primera impressió i veurem que, si bé el cas no cau estricta¬ment dins de la definició de llibertat individual, les raons en que es fonamenta el principi hi són aplicables. Si permetem que els individus, en allo que només els concemeixi, obrin com millor els sembli al seu propi risc, han d' ésser així mateix lliures de consultar mútuament el que convé fer, de bescanviar opinions i de donar i rebre consells. Tot el que és permes de fer, ha d'ésser permes d'aconsellar. La qüestió només esdevé dubtosa quan l 'instigador obté un benefici personal del seu consell; quan la seva ocupació, per subsistencia o guany pecuniari, consisteix a fomentar el que la societat i l'Estat consideren un mal. Llavors, de fet, s'hi introdueix un nou element de complicació, és a saber, l'existencia de classes de persones amb un interès oposat al que és considerat com el benestar públic i el mode de vida de les quals recolza en el fet d'anar-hi en contra. ¿Cal intervenir¬hi o no? La fornicació, per exemple, així com el joc s 'han de tolerar, pero ¿cal fer els ulls grossos davant els rufians o els que regenten una casa de joc? Aquest és un d'aquells casos que se situen sobre la línia divisoria exacta entre els dos principis, i a primera vista no és clar a quin d' ells pertany. Hi ha arguments a favor de totes dues postures. En pro de la tolerancia hom podría dir que el fet de dedicar¬se professionalment a una activitat i de guanyar-se la vida mitjançant el seu exercici no pot fer criminal un acte que altrament hauria estat admissible; que, en tot cas, caldria ser coherent i permetre o prohibir aquesta activitat de totes passades; que si els principis que hem defensat suara són veritables, la societat, en tant que societat, no té competencia per decidir si és dolent quelcom que només concedeix l 'individu; que, de tota manera, no pot anar ultra la dissuassió, i que una persona hauria de ser tan lliure de persuadir com una altra de dissuadir. En oposició a tot aixo, hom podría al.legar que, per bé que la col•lectivitat o l'Estat no estan justificats a decidir terminantment, amb finalitat de repressió o castig, que tal o tal forma de captenir-se que soIs concemeixi els interessos de l 'individu sigui bona o dolenta, estan plenament legitimats a suposar, si la tenen per dolenta, que si ho és o no, és almenys una qüestió discutible: que, un cap suposat aixo, no poden obrar malament si malden per a contrarestar la influencia de sol.licitacions que no són desinteressades, d'instigadors que no poden de cap manera ésser imparcials, per tal com tenen un interès personal directe en una banda, que és precisament la que l 'Estat jutja equivocada, i que la fomenten declaradament només per motius personal. El cas és que, hom por adduir, no s 'hi perdria res, no se sacrificaría cap bé, tot disposant les coses de tal forma que les persones fessin la seva tría, assenyadament o eixelebradament, pero seguint llurs propis impulsos i sostretes tant com sigui possible als artificis d'aquells que estimulen llurs inclinacions basant-se en caIculs interessats. Així, doncs (hom pot dir), tot i que la legalització deIs jocs il•lícits sigui completament indefensable -per bé que tothom sigui lliure de jugar a casa seva o en qualsevollloc de reunió mantingut per llurs propies quotes i obert solament als aflliats i als seus amics-, tanmateix les cases de joc públiques no s 'haurien de permetre. És veritat que la prohibició no és mai efectiva i que, per més poder tiranic que hom concedeixi a la policía, les cases de joc poden seguir sempre funcionant sota altres aparences, pero es veuen obligades a rutllar amb un cert grau de secret i misteri, per tal com només coneixen la seva existencia aquells qui les cerquen, amb la qual cosa la societat ja hauria de quedar ben satisfeta. Aquests arguments tenen una força considera¬ble. No em vull arriscar a decidir si són suficients per a justificar l 'anomalia moral de punir el complice, mentre es deixa en llibertat l' autor; de multar o empresonar l'alcavot, pero no el fornicador, el regentador d'una casa de joc, pero no el jugador.
Encara menys, emprant raonaments anaIegs, cal intervenir les operacions ordinaries de compra i venda. Gairebé tot article que és comprat i venut pot usar¬se amb excés i és normal que els venedors tinguin un interès pecuniari a encoratjar aquest excés, pero en aixo és impossible de fonamentar cap argument a favor, per exemple, de la llei de Maine, perque els expenedors de begudes fortes, bé que interessats en llur abús, són indispensables per al seu ús legítim. Tanmateix, l’interès d'aquests comerciants a fomentar l'intemperancia és un perill real i justifica que l 'Estat imposi restriccions i exigeixi garanties que, si no fos per aquesta justificació, suposarien violacions de la llibertat legítima.
Una altra qüestió és la de saber si l 'Estat, tot i permetre-la, hauria de descoratjar indirectament la conducta que considera contraria als millors interes¬sos de l 'agent, si, per exemple, cal que prengui mesures per tal de fer més costosos els mitjans d'embriagar-se o acréixer la dificultat de procurar-se 'ls a base de limitar el nombre de llocs de venda. Com en la majoria d'altres qüestions practiques, cal fer en aquesta moltes distincions. Gravar els estimulants amb la sola intenció de dificultar la seva obtenció és una mesura que només és diferent en grau de la seva total prohibició i només fóra justificable si aquesta ho fos. Tot augment del cost és una prohibició per a aquelis que hi arriben és una sanció que se'ls imposa per satisfer un deterrninat gust. Llur tria deIs plaers i llur mode de despendre la seva renda, un cap complertes les obligacions morals i jurídiques envers l'Estat i els individus, són cosa seva i s'han de deixar a llur albir. Aquestes consideracions semblen condemnar a primera vista la tria deIs estimulants com a objectes especials d 'imposició per a l' obtenció de renda pública. Però cal recordar que el gravamen amb fins fiscals és absolutament inevitable, que en molts països és necessari que una part de la imposició sigui indirecta i que l 'Estat, per tant, no pot estar-se d'aplicar taxes, que poden resultar prohibitives per a algunes persones, sobre l'ús de certs articles de consum. És, doncs, deure de l'Estat considerar, en l 'establiment d'impostos, quines són les mercaderies de les quals els consumidors poden prescindir més i a fortiori de triar preferentment aquelles l 'ús de les quals considera clarament nociu, ultra una quantitat molt moderada. El gravamen d'estimulants, fins al punt que produeixi el maxim rendiment (suposant que l'Estat necessiti tots aquests impostos) no soIs és admissible, sinó ben acceptable.
Cal respondre d 'una manera diferent la qüestió de fer de la venda d' aques¬tes mercaderies un privilegi més o menys exclusiu segons les finalitats que vol servir la restricció. Tots els llocs d'accés públic, i en particular els d'aquesta mena, requereixen un cert control policíac, car és més probable que s'hi originin accions delictives. Així, doncs, és convenient de restringir l' autorització de venda d'aquestes mercaderies (si més no per a ser consumides a l'interior de l'establi¬ment) a persones de reconeguda o garantida respectabilitat de conducta, de decretar les reglamentacions relatives a les hores d'obertura i tancament neces¬saries per a la vigilancia pública i de retirar la llicencia a l'establiment si per la complicitat o incapacitat del seu encarregat s'hi produeixen contínuament aldarulls o si esdevé un lloc de reunió per a tramar i preparar accions delictives. No considero que, en principi, sigui justificable l'aplicació de qualsevol altra restricció. Per exemple, la limitació del nombre deIs establiments on s' expenguin licors i cervesa, am bel proposit exprés de fer-los d'accés més difícili de disminuir les ocasions de temptació, no solament exposaria a tots a un incovenient perque n'hi hauria alguns que n'abusarien, sinó que convé només a un estat de la societat en el qual hom tracta declaradament les classes treballadores com a infants o com a salvatges i hom els col.loca sota una educació coactiva per tal que vagin fent merits per a una admissió futura als privilegis de la llibertat. Aquest no és el principi d' acord amb el qual les classes treballadores són governades obertament en un país lliure. Cap persona que atorgui el seu valor degut a la llibertat donaria la seva adhesió a un principi d'aquesta mena, sinó després d'haver exhaurit tots els esforços per educar els treballadors per a la llibertat i governar-los com a homes lliures i haver provat definitivament que només poden ser regits com a infants. La simple formulació de l'alternativa demostra l'absurditat de suposar que tals esforços s 'han realitzat en cap deIs casos que caldria considerar ací. És només perque les institucions d'aquest país són un munt d'incongruencies que troben cabuda entre les nostres practiques habituds que pertanyen al regne del govern despotic, o com se 'l sol anomenar paternal, mentre que la llibertat general de les nostres institucions impedeix l 'exercici d 'un grau de control necessari per tal que tota trava d'una eficacia real esdevingui una educació moral.
Al principi d' aquest assaig ja he assenyalat que la llibertat de l 'individu, en qüestions que només l'interessen ell sol, implica la llibertat corresponent de tot nombre d'individus a fi de regular per mutu acord les coses que només els concerneixen plegats i que soIs els afecten a els soIs. Aquest tema no presenta cap dificultat, en la mesura que no es modifiqui la voluntat de les persones implicades, pero com que de fet por mudar, sovint cal, adhuc en coses que només els afecten, que s'obliguin mútuament i, quan ho fan, convé per regla general que hom faci honor a aquestes obligacions. De tota manera, segurament en les lleis de tot país, aquesta regla té algunes excepcions. No solament les persones no estan obligades a complir els compromisos que violen els drets de tercers, ans a voltes el mateix fet que els siguin lesius és considerat una raó suficient per tal d' exonerar-les-en. En aquest i en altres països deIs més civilitzats, per exemple, la celebració d 'un tracte pel qual una persona es vengui, o perrneti que la venguin, com esclava, fóra nul de pIe dret i per tant no tindria força davant la llei ni davant l' opinió. El motiu per a limitar així el poder de disposar voluntariament del seu destí en la vida és ben comprensible i es veu molt clarament en aquest cas extrem. La raó per no intervenir en els actes voluntaris d'una persona que no afectin els altres és la consideració en que es té la seva llibertat. La seva elecció voluntaria és prova que el que escullli convé, o si més no, li és suportable, i el seu bé en general consisteix a perrnetre-li triar els seus propis llivells per a atenyer-Io. Però si es ven com a esclau, abdica de la seva llibertat i en renuncia a qualsevol ús futur a partir d'aquest acte. Per consegüent, en el seu cas, deleix el mateix proposit que és la justificació de la permissió de disposar de si mateix. Ja no és lliure, pero d'ara endavant es troba en una situació que deixa de tenir la presumpció al seu favor, que seria fornida pel seu acte de romandre-hi voluntariament. El principi de la llibertat no por permetre de cap manera que un hom sigui lliure de no ser lliure. No és llibertat tenir la possibilitat d'alienar la pròpia llibertat. Aquestes raons, la força de les quals és tan conspicua en aquest cas concret, són evidentment d'una aplicació molt més amplia, pero tanmateix pertot arreu les trobem limitades per les necessitats de la vida, que exigeixen continuament, no pas que renunciem a la nostra llibertat, ans que consentim a tal i tal trava contra ella. Nogensmenys, el principi que exigeix llibertat d'acció il.limitada en tot allo que solament concedeix els propis agents vol que els qui s 'han obligar mútuament en coses que no afecten tercers estiguin en situació d'exonerar-se de llurs compromisos respectius, i fins i tot sense aquesta exoneració voluntaria tal vegada no hi ha cap mena de contractes o compromisos, tret d' aquells que es refereixen a signes o valors monetaris, deIs quals hom por gosar afirmar que en ells no hi hauria d 'haver en absolut cap llibertat de retractació. El baró Wilhelm von Humboldt, en l 'excel•lent assaig que ja he citat, declara estar convençut que els contractes que es refereixen a relacions o serveis personals no haurien d' ésser mai jurídicament obligatoris més enlla d'un període de temps limitat i que en el més important d'aquests compromisos, el matrimoni, tenint la peculiaritat com té que els seus objectius es veuen frustrats si els sentiments de les dues parts no hi estan en harmonia, no hauria de caldre res més que la declaració de voluntat d 'una de les parts per a donar-lo per dissolt. Aquest tema és massa important i massa complicat per a ésser discutit en una breu digressió i, per tant, només hi faig al•lusió en la mesura deguda a fi d 'il•lustrar el meu argument. Si la concisió i la generalitat de la dissertació del baró Humboldt no l 'haguessin forçat en aquest cas a acontentar¬se a enunciar la seva conclusió sense discutir de les premisses, sens dubte hauria admes que hom no por decidir la qüestió partint de raons tan senzills com aquelles a les quals es limita.
Quan una persona, ja sia per una promesa expressa o per la seva conducta, ha encoratjat una altra a confiar que seguira obrant d 'una certa forma, a crear espectatives i calculs i a jugar-se una part del seu pla de vida en base a aqueixa suposició, aquesta circumstancia li origina un nou seguit d'obligacions morals envers aqueixa persona, que possiblement poden ser contrarestades per altres consideracions, pero no poden ser mai ignorades. l, a més, si de la relació entre les dues parts contractants se n'han seguit conseqüències per a d'altres, si ha col•locat tercers en una situació especial o, com en el cas del matrimoni, fins i tot ha originat la vinguda al món de tercers, ambdós conjuges contrauen obligacions envers aqueixes terceres persones, el compliment de les quals o, en tot cas, el seu mode de compliment, s'ha de veure graument afectat per la continuació o la ruptura de la relació entre les parts originals del contracte. D'aixo no se'n por seguir, ni ho puc admetre, que aquestes obligacions arribin fins al punt de requerir el compliment del contracte a tota costa en detriment de la felicitar del qui s 'hi resisteixi, pero constitueixen un element necessari de la qüestió i, si bé, com man¬té Von Humboldt, no haurien de suposar cap diferencia en la llibertat jurídica de les parts a rescindir el contracte (i jo també mantinc que no haurien de suposar cap diferencia pel que fa a la llibertat moral. Una persona esta obligada a prendre en consideració totes aquestes circumstancies abans de donar un pas que afecta inte¬ressos tan importants d' altri i, si no sospesa prou bé aquests interessos, és moral¬ment responsable del mal causat. He fet aquestes observacions obvies per a una millor il.lustració del principi general de la llibertat, i no pas perque siguin abso¬lutament necessaries sobre aquesta qüestió, la qual, al contrari, es tracta sovint com si l 'interès deIs nens ho fos rol, i el de les persones adultes no comptés gens.
Ja he advertit que, a causa de l' absencia de principis generals reconeguts, sovint hom otorga llibertat allí on s 'hauria de refusar o bé es refusa allí on s 'hauria d'atorgar i, un deIs casos en el qual en el món europeo modern el sentiment de llibertat és més fort és un d' aquells en que, al meu entendre, hi és ben desplaçat. Una persona ha de ser lliure de fer el que li plagui en els seus propis afers, pero no hauria de ser lliure de fer el que li plagui quan obra per compte d 'una altra sota el pretext que els afers d' aquesta altra són seus. L 'Estat, tot respectant la llibertat de cadascú en allo que li toca especialment, esta obligat a mantenir un control atent sobre l'exercici de qualsevol poder que li permeti de tenir sobre els altres. Aquesta obligació és gairebé totalment negligida en el cas de les relacions familars, un cas, que per la seva influencia directa sobre la benaurança humana, és molt més important que tots els altres ensems. No cal que ens detinguem gaire aci sobre el poder quasi despotic deIs marits sobre les mullers, car res no és més necessari per a l 'eliminació completa del mal que les dones tinguin els mateixos drets i rebin la mateixa protecció de la llei que totes les altres persones, i perque sobre aquest punt els defensors de la injusticia establerta no es valen de l'argu¬ment de la llibertat, ans es presenten obertament com els campions del poder. És en el cas deIs infants que certes incorrectes nocions sobre la llibertat constitueixen un obstacle real al compliment deIs deures per part de l 'Estat. Hom podria gairebé pensar que els fills d'un hom formen part literalment, i no metaforicament, de la seva persona, de tan gelosa com és l' opinió de la interferencia més insignificant de la llei en aquesta veritat? Ningú no gosaria negar que un deIs deures sa que no pas de quasi tota intervenció en la seva pròpia llibertat d'acció, per tal com la generalitat deIs homes valoren molt menys la llibertat que el poder. Consideren, per exemple, el cas de l'educació. ¿No és un axioma gairebé autoevident que l 'Estat hauria d' exigir i imposar l' educació, fins a un cert nivell, de tot ésser huma que neix essent ciutada seu? Amb tot, ¿qui hi ha que no temi reconeixer i afirmar aquesta veritat? Ningú no gosaria negar que un deIs deures més sagrats deIs pares (o, com la llei i l'usatge diuen enguany, del pare), després de fer venir al món un ésser huma, és donar-li una educació que el prepari per tal d'acomplir bé el seu paper en la vida tant envers els altres com envers si mateix. Però si bé tothom declara unanimement que és un deure del pare, a penes ningú, en aquest país, vol sentir parlar d' obligar-lo a acomplir-lo. En lloc d' exigir-li que faci qualsevol es¬forç o sacrifici a fi d'assegurar l 'educació del seu fill, ¡es deixa a la seva discreció acceptar-la o refusar-la quan és donada gratuïtament! Encara no és plenament reconegut que portar un fill al món sense unes bones perspectives de ser capaç, no soIs de proporcionar-li aliment per al seu cos, sinó instrucció i formació per a la seva ment, constitueix un crim moral tant contra el seu malaurat descendent com contra la societat i que si el pare no compleix aquesta obligació l 'Estat hauria de vetllar per al seu compliment a carrec, si és possible, del propi pare.
Si s'admetés d'una vegada el deure d'aplicar el principi de l'educació universal, hom posaria fi a les dificultats existents sobre quines materies ha d'ensenyar l' Estat i com les hauria d'ensenyar, que ara tan del tema un cavall de batalla de sectes i partits, fent que el temps i esforços que es podrien despendre en l’educació siguin malgastats en disputes sobre l' educació. Si el govem decidís d'exigir que cada infant rebés una bona educació, s'estalviaria el problema d'haver defornir-ne una. Podria deixar a l 'arbitri deIs pares el fet de procurar-se l'escola i els metodes educatius que més els plaguessin i acontentar-se a ajudar a pagar l 'import de les mensualitats de les classes de nens més pobres i sufragar totes les despeses escolars d'aquells qui no tenen ningú per a pagar-les. Les objeccions que hom fa amb raó contra l' educació estatal, no es dirigeixen contra la imposició de l'educació obligatoria per part de l'Estat, ans contra l'assumpció directa de l' educació per l 'Estat, la qual cosa és totalment diferent. Sóc el primer a desaprovar que la totalitat o gran part de l' educació de la gent es trobi en mans de l 'Estat. Tot el que s 'ha dit sobre la importància de la individualitat de caracter i la diversitat d'opinions i modes de conducta implica, amb la mateixa importància indicible, la diversitat d'educació. La universalitat de l'escola pública no és més que un mer ardit a fi d' afaiçonar les persones unes igual que les altres. l com que el patró segons el qualles talla és el que agrada al poder que controla el govem, sigui un monarca, una casta sacerdotal, una aristocracia o la majoria de la generació present, en la mesura que és eficient i reix, estableix un despotisme sobre la ment que a la llarga mena per tendencia natural a un despotisme sobre el cos. Una educació establerta i controlada per l 'Estat, per si de cas existís, hauria de ser-ho com una d'entre tantes experiencies competitives, portada a terme amb la intenció de constituir un exemple i un estímul per tal de mantenir les altres escoles fins a un cert nivell d'excel•lencia. Tret deIs casos en que la societat en general es troba en un estat d'endarreriment tal que no podria o no voldria dotar¬-se d'institucions educatives, si el govem emprengués aquesta tasca, podria, com a mal menor, fer-se carrec de les escoles i universitaris, igual que es fa carrec deIs afers de les societats anonimes quan en el país no existeixen empreses privades capaces d'escometre projectes industrials de gran volum. Però en general, si el país conté un nombre suficient de persones qualificades per a ensenyar sota els auspicis del govem, les mateixes persones estarien en situació i disposició de donar una educació igualment bona, basada en el principi voluntari, sota la garantia d 'una remuneració oferta per una llei que fes obligatoria l 'educació i que també preveiés l'ajut de l'Estat per a aquells qui no poguessin sufragar-ne les despeses.
L 'instrument per assegurar el compliment de la llei no podria ser altre que un sistema d' examens públics, fets extensius a tots els infants, que començarien a una tendra edat. Hom podria fixar una edat en que s' examinarien tots els nens i nenes per tal de verificar si saben llegir. Si el nen no en sabés, el pare, fora que pogués aportar una excusa convincent, seria sotmes a una multa moderada, que hauria de pagar, si calgués, amb el fruit del seu treball i el nen seria obligat a anar a l'escola a la seva costa. Un cop cada any l'infant s'hauria de presentar a un examen en el qual se li exigirien un seguit de temes cada vegada més amplis, per bé que fos virtualment obligatoria l' adquisició universal, i no soIs l' adquisició sinó la retenció, d 'uns certs mínims de coneixements generals. A partir d' aquets mínims hom podria crear un sistema d'examens voluntaris sobre totes les disciplines, aprovats els quals amb un determinat nivell d'aptitud els candidats tindrien dret al 'expedició d'un títol. Per tal d'impedir que l'Estat exercís a través d' aquest sistem a una influencia inescaient sobre l' opinió, els coneixements requerits per a arrovar un examen (ultra les parts merament instrumentals de coneixement com les llengües i llur ús) convindria que es limitessin als fets i a la ciencia positiva exclusivament. Els examens sobre religió, política i altres temes controvertits no haurien de versar sobre la veritat o la falsedat de les opinions, sinó sobre el fet positiu de l'existencia d'una determinada opinió, la seva fonamenta¬rió, i els autors, les escoles o esglésies que la mantenen. Amb aquest sistema la nova generació no estaria en pitjor situació en relació amb totes les veritats disputades del que ho esta l'actual; els seus membres serien formats igual que enguany com a clergues o dissidents i l'Estat s'encarregaria només que fossin clergues o dissidents instruïts. No hi hauria res que impedís que, si llurs pares volguessin, adquirissin una formació religiosa en les mateixes escoles en que aprenguessin les altres materies. Tots els intents de l'Estat d'influir en les conclusions deIs seus ciutadans sobre qüestions discutides són nefastos, pero en canvi pot encarregar-se molt bé de verificar i certificar que una persona posseeix els coneixements indispensables per fer que les seves conclusions sobre qualsevol tema valguin la pena de ser escoltades. Res seria millor que un estudiant de filosofia fos capaç d' aprovaron examen sobre Locke i sobre Kant, sigui quin sigui qui tingui les seves simpaties o encara que no es decantés per cap d' ells dos, i no hi ha cap objecció raonable a examinar un ateu sobre els principis del cristianisme, amb tal que no sigui obligat a professar una creença en ells. Tanmateix, crec convenient que els examens sobre les branques superiors del coneixement siguin totalment voluntaris. Fóra donar un poder massa perillós als govems, si se'ls permetés d' excloure qualsevol persona de les professions liberals, fins i tot de la professió d'ensenyant, per una suposada deficiencia d'aptituds i és per aixo que, d' acord amb Wilhelm van Humboldt, crec que els títols o altres certificats públics que atesten un nivell científic o professional s'haurien de donar a tots aquells qui es presenten a un examen i el superen amb exit, pero que aquests certificats no haurien de conferir cap mena d'avantatge sobre els competidor, tret del pes que l'opinió pública pot concedir a llur testimoni.
No és sols en qüestió d'educació que certes nocions equivocades sobre la llibertat impedeixen el reconeixement de les obligacions morals deIs pares i la imposició de les obligacions jurídiques, quan de fet existeixen sempre raons molt fortes per a les primeres i en molts casos també per a les segones. El fet en si de donar origen a l'existencia d'un ésser huma és una de les accions de més gran responsabilitat en l'ambit de la vida humana. Assumir aquesta responsabilitat, donar una vida que pot ésser una maledicció o una benaurança, sense vetllar perque l' ésser a qui es dóna vida tingui si més no les possibilitats ordinaries d 'una existencia desitjable és un crim contra aqueix ésser. l en un país superpoblat o amb amenaça de superpoblació posar fills al món, tret d'un nombre molt reduit, amb l 'efecte de fer minvar els fruits del treball a causa de llur competencia, constitueix un delicte greu contra tots aquells qui viuen de la remuneració del seu treball. Les lleis que, en molts països del continent, prohibeixen el matrimoni a aquells qui no poden demostrar que tenen els mitjans per a mantenir una familia, no ultrapassen els poders legítims de l 'Estat, i, per bé que aquestes lleis poden ser o no conve¬nients (una qüestió que depen sobretot de les circumstancies i deIs sentiments locals), no són objectables com a violacions de la llibertat. Aquestes lleis repre¬senten interferencies de l'Estat per tal de prohibir una acció execrable, un acte injuriós al proisme, que hauria d'ésser objecte de reprovació i d'estigma social, i aixo quan no es jutgi convenient sobreafegir-hi un castig determinat per la llei. Nogensmenys, les idees actuals sobre la llibertat, que es vinculen tan fàcilment davant les violacions reals contra l'autonomia de l'individu, en materies que només el concerneixen a ell, repel.lirien l 'intent d 'imposar certes restriccions so¬bre les seves inclinacions quan la conseqüencia de rabejar-s 'hi és una vida o unes vides de dissort i depravació per als fIlls, amb efectes múltiples per tots aquells qui, per trobar-se dins el seu abast, poden ser d' alguna manera afectats per llurs accions. Quan comparem l'estrany respecte de la humanitat per la llibertat amb l' estranya manca de respecte per ella, podríem imaginar que un home té un dret indispensable a fer mal als altres i cap dret en absolut a complaure' s a si mateix sense causar dany a ningú.
He reservat en darrer lloc una amplia classe de qüestions sobre els límits de la ingerencia del govem, les quals, si bé estan estretament lligades amb el tema d'aquest assaig, estrictament no hi pertanyen. Hi ha casos en que les raons en contra de la interferencia no giren entom del principi de la llibertat: la qüestió no es refereix a si cal restringir les accions deIs individus, sinó a si cal donar-los ajut. Hom s 'interroga sobre si el govem hauria de fer o ordenar de fer quelcom per al seu profit en lloc de deixar que ho facin ells mateixos, adés individualment, adés per associació voluntaria.
Les objeccions a la intromissió governamental, quan no és tal que impliqui una conculcació de la llibertat, poden ésser de tres maneres:
La primera és aplicable quan és probable que els individus facin millor que el govem la cosa en qüestió. Generalment parlant, no hi ha ningú tan adequat pel portar els seus afers o per determinar qui o com els ha de dur que els qui hi estan personalment interessats. Aquest principi condemna les interferencies, abans tan comunes, del poder legislatiu o de l'administració en els processos ordinaris de la indústria. Pero aquesta part del tema ja ha estat prou comentada pels economistes polítics i no esta especialment relacionada amb els principis d'aquest assaig.
La segona objecció és més afí al nostre tema. En molts casos, bé que és possible que els individus no facin quelcom determinat tan bé, en general, com els funcionaris del govem, és de fet desitjable que ho facin a totes passades com a mitja de la seva propia educació mental, com a mode d'enfortir llurs facultats actives, d'exercir llur judici i d'accedir a un coneixement més aprofundit deIs problemes que així estan destinats a resoldre. Aquesta és la principal causa, pel bé que no l'única, en que es basa la recomanació del jurat (en causes no polítiques), de les institucions lliures, populars, locals i municipals i de la direccié d'empreses industrials i fIlantropiques per associacions voluntaries. No es tracte de qüestions sobre la llibertat, amb la qual només s 'hi troben connectades pel tendencies remotes, ans són qüestions relatives al desenvolupament. Escau a una altra ocasió diferent tractar aquestes qüestions com a components de l' educació nacional, car en veritat la formació especial deIs ciutadans, el paper practic de l' educació política d 'un poble lliure consisteix a arrabassar-los al cercle tancat de l'egoisme personal i familiar i avesar-los a copsar els interessos comuns, a la gestió d'afers conjunts, a habituar-los a obrar a partir de motius públics e semipúblics i a guiar llur comportament mitjançant finalitats que els uneixen eIl lloc d'isolar-los els uns deIs altres. Sense aquests habits i poders és imposible d'elaborar i preservar una constitució lliure, tal com és exemplificat per la naturalesa massa sovint transitoria de la llibertat política en països en que no recolza sobre una base prou forta de llibertats locals. La direcció deIs afers purament locals per les localitats i de les grans empreses de la indústria per la unió d'aquells qui voluntariament en forneixen els mitjans pecuniaris és recomanada a més per tots els avantatges, ja exposats en aquest assaig, relatius a la individua¬litat del desenvolupament i a la diversitat deIs modes d' acció. Les operacions del govern tendeixen a ser iguals pertot arreu. Al contrari, amb la presencia d'indi¬vidus i d'associacions voluntaries, tenim variats experiments i una infInita diversitat d'experiencies. El que l'Estat pot fer amb molta utilitat és constituir-se en dipositari central, difusor i impulsor actiu de les experiencies resultants de moltes provatures. La seva missió és permetre que cada experimentador es beneficiI deIs experiments deIs altres en comptes de tolerar només els seus propis experiments.
La tercera raó -la més concloent de totes- per limitar la interferencia del govern és el gran mal que suposa acréixer innecessariament el seu poder. Cada funció sobreafegida a les que ja exerceix el govern ocasiona la difusió més amplia de la seva influencia sobre les esperances i els temors i converteix cada vegada més la part més activa i més ambiciosa de la col•lectivitat en parasits del govern o d' algun partit que aspirar a arribar-hi. Si les carreteres, els ferrocarrils, els bancs, les companyies d' assegurances, les grans societats anonimes, les universitats i les institucions de beneficiencia fossin lotes elles branques del govern; si, a més a més, les corporacions municipals i els consells lotals, amb lotes les competencies que tenen encomanades, esdevinguessin departaments de l'administració cen¬tral; si els empleats de totes aquestes diferents empreses fossin nomenats i pagats pel govern, i se'n refiessin per tota mena de promoció en llurs vides, la Ilibertat de premsa i la constitució democratica del parlament no servirien per a res més que per a qualificar aquest o qualsevol altre país nominalment de lliure. l el mal fóra molt més gran en la mesura que la maquinaria administrativa fos construida més eficientment i científica, i més aptes fossin les disposicions per a aconseguir les mans i els caps més ben preparats per a treballar-hi. A Anglaterra darrerament hom ha proposat que se seleccionin tots els membres de l' administració de l 'Estat mitjançant unes proves competitives per tal de proveir els càrrecs amb les persones més instruides i intel•ligents possibles, proposta que de paraula i per escrit ha estat ampliament debatuda. Un deIs arguments en que més insisteixcn els seus detractors és que l'ocupació d'un funcionari permanent per l'Estat no ofereix suficients perspectives d' emoluments i importancia per atreure els talents superiors, els quals sempre seran capaços de trobar una carrera més prometedora en les professions liberals o al servei de companyies i altres cossos públics. No em quedaria gens sorpres si em diguessin que els promotors de la proposta han usat aquest argument com a resposta a la seva principal dificultat. Venint del seus detractors és força estrany. El que hom presenta com a objecció és la vaIvula de seguretat del sistema proposat. Si de fet tots els gran talents del país poguessin ser reclutats al servei del govern, una proposta tendent a ocasionar aquest resultar podria ben bé inspirar neguit. Si tots els ambits deIs afers de la socictat que requereixen una concertació organitzada o una visió amplia i global estiguessin en mans del govern i si les oficines del govern estiguessin ocupades universal¬ment pels homes més aptes, tot el conreu de la cultura i l'exercici de la intel-l¬gencia del país, llevat de la purament especulativa, estarien concentrats dins les files d 'una nombrosa burocracia, vers la qual exclusivament la resta de la comu¬nitat s'adreçaria en tots els camps: la multitud a la recerca d'orientació i aIliçona¬ment en tot el que hauria de fer; els més capaços i ambiciosos a la recerca d' avan¬çament personal. Els únics objectes de la cobejança serien l' admissió dins les files d'aquesta burocracia, i un cop aconseguida, la promoció interna. Amb aquests regim no soIs el públic exterior estaria mal preparat, per falta d'experiencia practica, per a criticar o controlar el mode de funcionament de la burocracia, ans en el cas d 'un accident de les institucions despotiques o en el supòsit que el funcionament natural de les institucions democratiques encimbellessin un gover¬nant o governants amb deria reformista, seria impossible d' efectuar cap reforma que fos contraria a l , intere s de la burocracia. Aquesta és la trista condició de l 'imperi rus, evidenciada en les interpretacions d' aquells que han tingut suficient oportunitat d'observació. El mateix tsar es troba impotent davant el cos burocra¬tic: pot enviar un deIs burocrates a Siberia, pero no pot governar sense ells ni contra la seva voluntat. Tenen un dret de veto tacit sobre cada decret que fa a base senzillament d'abstenir-se de posar-lo en practica. En paIsos de civilització més avançada id' esperit públic més insurgent, els ciutadans, acostumats a esperar que l 'Estat ho faci tot o si més no, no soIs a no fer res per a ells sense preguntar a l 'Estat si els deixa, sinó fins i tot com es fa, d 'una manera natural fan l 'Estat responsable de tots els mals que s'esdevenen i, quan ultrapassen el seu grau de paciencia, s' aixequen contra el govern i fan el que hom anomena una revolució, arran de la qual una altra facció, amb l' autoritat legítima de la nació o sense ella, ocupa immediatament el seu lloc, expedeix les seves ordres a l burocracia i tot segueix més o menys com abans, per tal com aquesta no ha canviat i ningú més és capaç de prcndre el seu lloc.
Els pobles avesats a portar els seus propis assumptes presenten un espec¬tacle força diferent. A França, on gran part de la població ha fet el servei militar I i molts d' ells han arribat almenys al rang de suboficial, a cada insurrecció popular' hi ha unes quantes persones prou competents per a mellar-la i improvisar un cert pla d' acció passador. El que els francesos fan en qüestions militars, els americans ho demostren en qualsevol mena d' afer civil. En cas de quedar-se sense govern, cada cos d'americans és capaç d'improvisar-ne un i de tirar endavant aquest i qualsevol altra mena d'afer públic amb un grau suficient d'inteHigencia, ordre i decisió. Aixo és el que tot poble lliure hauria de fer i un poble que sigui capaç d'aixo és certament lliure. No es deixara mai esclavitzar per cap borne o conjunt d 'homes per més que puguin emparar-se i fer-se dmec de les regnes de l' adminiSlració central. No hi ha cap burocracia qne pugui esperar fer fer o sofrir a un poble d'aquest tremp quelcom que no li plagui. Pero allí on tot és fet a través de la burocracia, no hi ha res que es pugui fer de veritat quan la burocracia no ho vol. La constitució d' aquests parsos és l' organització de l' experiencia i de la capacitar practica de la nació en un cos disciplinar per a govemar-ne la resta. Com més perfecta és en si aquesta organització, com més rerx a atreure's vers si mateixa i a educar per a si les persones de més capacitar de lotes les condicions de la comunitat, més completa és la servitud de tats, els membres de la burocracia inclosos. Car els qui govemen són tant els esclaus de llur organització i disciplina com els govemats ho són deIs govemant . Un mandarí xines és tant l'eina i la criatura del despotisme cam el conreador més humil. Un jesuita és en el grau més extrem d' enviliment l' esclau del seu arde per bé que aquest existeixi per al poder i la importancia coHectiva deIs seus membres.
No cal tampoc oblidar que l'absorció deIs llumeners més importants del país pel cos governant és fatal, més aviat o més tard, per a l'activitat mental i el progressisme del mateix coso aplegats com estan, elaborant un sistema que com tots funciona en gran mesura per mitja de regles fixes, els membres del cos oficial es troben amb la temptació constantd'enfonsar-se enlarutinaindolento, si de tant en tant deserten aqueixa noria, de precipitar-se cap a una matusseria mal parda que ha colpit la imaginació d'un deIs membres dirigents del coso L'únic control d'aquestes tendencies estretament afins, per bé que aparentment opostes, l'únic estímul que por mantenirla capacitar operativa de l'organització al nivell més alt, és la susceptibilitat a la crítica atenta deIs igualment capa os que en són forJo Per consegüent, és indispensable que existeixin els mitjans, independentment del govem, de formar aquests homes capa os i de fornir-Ios amb les oportunitats i l' experiencia necessaria per a un correcte judici deIs grans afers practics. Si volem posseir permanentment un cos arte i eficient de funcionaris, sobretot un cos sus¬ceptible d'originarmillores i disposat a adoptar-les, si no volem que lanostra bu¬rocracia degeneri en una pedantocracia, aquest cos no por acaparar lotes les ocu¬pacions que formen i conreen les facultats necessaries per al govem deIs homes.
Determinar el punt on comencen mals tan formidables per a la llibertat i l'aven humans, o més aviar on comencen a predominar sobre els beneficis inherents a l'aplicació col. lectiva de la for a de la societat, sota els seus caps reconeguts, afi deremoure els obstacles que s'interposen alcamídel seu benestar, per tal d'obtenir el maxim deIs avantatges del poder i de la inteHigencia centralitzades sense fer rasgar pels canal s govemamentals una proporció massa gran de l'activitat general, és una de les qüestions més difícils i complicades de l' art del govem. En gran mesura es tracta d 'una qüestió de detall, en la qual cal tenir en compre moltes i variades consideracions i no por establir-se cap regla general. Pero cree que el principi practic en que resideix la seguretat, !'ideal que no es pol perdre de vista, el criteri segons el qual es poden posar a prova tots els sistemes destinats a vencer la dificultar, poden expressar-se amb aquestes paraules: la disseminació de poder més gran possible, congruent amb l'eficacia, pero la centralització d'informació i la seva difusió més grans possibles des del centre. Així, en l'administració municipal, hi hauria, com en els estats de Nova Anglaterra, una divisió molí minuciosa, entre els diferents funcionaris elegits per les localitats, de tats els afers que no és millar deixar en mans de les persones que hi estan directament interessades, pero arnés d'aixo hi hauria en cada departa¬ment d' afers locals una superintendencia central, que constituís una dependencia del govem central. En l'organ d'aquesta superintendencia convergirien, com en un focus, la varietat d'informacions i d'experiencies derivades de la conducció d'aquesta branca de la cosa pública a lotes les localitats, de lotes les practiques analogues portades a terme en parsos estrangers i deIs principis generals de la ciencia política. Aquest organ central tindria dret a coneixer tales les actuacions i el seu deure especial fóra el de difondre les informacions adquirides. Emancipat de prejudicis mesquins i d'estretes visions localistes per la seva elevada posició i amplia esfera d'observació, el seu consell naturalment comportaria molta autoritat, pero el seu poder real com a institució permanent, al meu entendre, estaría limitar a obligar els funcionaris locals a obeir les lleis establertes per a llur guiatge. En lotes les coses no contemplades per les disposicions generals, caldria que aquests funcionaris poguessin fer i desfer, essent responsables en aquestes materies només davant llurs electors. En canvi, per la violació de les disposicions legals, establertes pel poder legislatiu, serien responsables davant la llei, i l' autoritat administrativa central solament vetllaria per la seva execució. En cas que no fossin aplicades d'una manera escaient, aquesta podria recórrer, segons la naturalesa del cas, al 'administració de justicia per tal de fer complir la llei o bé a l'electorat de cada circumscripció a fi que destituís els funcionaris que no les haguessin executat d'acord amb el seu esperit. En la seva concepció general, és aquesta la mena de superintendencia que la Junta General de Beneficiencia (P oor Law Board) esta destinada a exercir sobre els administradors de l’impost de beneficiencia" (Poor Rate) pertot eI país. Qualsevulla poders que el Consell hagi exercit ultra aquest límit eren justos i necessaris en aquest cas particular, per al guariment d 'habits arrelats de mala administració en materies que afecten profundament no només simplement les localitats, ans tota la comunitat, puix que cap localitat té el dret moral de convertir-se, a causa de la mala gestió, en un niu de pauperisme, que necessariament sobrerx vers altres localitats i mou l' estar físic i moral de tota la comunitat treballadora. EIs poders de coacció administrativa i de legislació subordinada que posseeix la Junta Central de Beneficencia (pero que, a causa de l'estat d'opinió sobre el tema exerceix molt parsimoniosament), bé que perfectament justificables en un cas d'interes nacional de primer ordre, estarien totalment tara de lloc en la superintendencia d'ingressos purament locals. Pero un organ central d'informació i instrucció per a lotes les localitats, fóra igualment valuós en tots els departaments de l'administració. Un govem no cal que moderi mai la mena d 'activitat que no impedeix, sinó que ajuda i estimula el desenvolupament i l 'esfor individuals. El problema comen a quan, en lloc de suscitar l'activitat i el poder deIs individus i deIs col.lectius, els supleix amb la seva propia activitat; qui, en lloc d'informar, aconsellar i, si cal, denunciar, els fa treballar fermats o els ordena que s'apartin i fa llur treball en comptes d'ells. El valor d'un Estat, a llarg termini, no és sinó el valor deIs individus que el componen; i un Estat que supedita els interessos de llur elevació i desenvolupa¬ment mentals a un xic més d' aptesa administrativa o a la seva semblan a aparent que la practica dóna en la conducció deIs afers; un Estat que empetiteix els seus homes a fi que siguin instruments més docils en les seves mans fins i tot amb fins beneficiosos, es trobara que amb homes esquifits no es pot fer gran cosa i que la perfecció de la maquinaria a la qual ho ha sacrificat tot no li servira al cap i a la ti de res, per manca del poder vital que ha preferit bandejar per tal que la maquina funcioni sense sotragades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada