Tema: Sofistes.

Punt 1.1 

Els sofistes, especialment en Gòrgies i en Protàgores. 

Els sofistes.

Grup o escola de pensadors, que viuen a Atenes al segle V – IV a.C.  N’hi ha diversos grups, alguns coetanis, i es diferencien entre menors i majors i la filoxarxa en diu els d’abans i els de després de la guerra del Peloponès[1]. Nosaltres només farem referència a Gòrgies i a en Protàgores.

Als sofistes, via Sòcrates, Plató i Aristòtil se’ls atribueix una visió pejorativa, negativa de la seva tasca, com els que cobraven, com a mestres de la democràcia, mestres del saber, de la “sofia”. Però en alguns casos enganyaven o no ensenyaven la virtut; “areté”.

Serien segons diverses interpretacions i a classe com els primers professors de la democràcia. També segons altres fons eren com advocats i com que eren ociosos, tenien temps lliure i es dedicaven al govern de la ciutat, a ajudar als tribunals i a treballar sobre els casos i judicis.

A nosaltres aquests autors ens situen al món social de la ciutat i de la convenció, del pacte i de l’arbitrarietat.

Glossari:

1.   Democràcia:

Etimològicament “el govern del poble”. A l’Atenes de Pericles, segle V a.C. on es conforma aquest model participatiu, el lloc d’intervenció és la plaça pública i allí cal ser exitós.

Què ensenyava? L’”areté”, la virtut.

A qui ensenyava? Als que tenien temps lliure i podien pagar les lliçons. Tot això també atribuït als sofistes.

2.   Oratòria (Retòrica):

L’art de parlar bé i d’escriure bé. On s’uneix l’ètica i l’estètica. Volien ensenyar a intervenir a l’”àgora” a la plaça pública o lloc d’intervenció dels que participaven a la “polis”.

També sabem que cal tenir uns quants passos per a arribar a persuadir als altres com les operacions discursives que vàrem fer altres anys: Invenció, disposició, elocució, memòria i pronunciació, si algú ho recorda.

Nosaltres hem parlat amb oratòria d’una bona pronúncia i articulació. Via filoxarxa acudíem a Isòcrates. Tots aquests tenien diverses feines com escriure discursos per a altres són els anomenats logògrafs[2]. De totes aquestes activitats, en treien un benefici, vivien d’això. Algunes interpretacions diuen que al tenir temps lliure ho feien per afició o “hobby”.

3.   Demagogia:

Versió negativa.

3.1        Model de democràcia que vol imposar els seu punt de vista, la seva veritat, i pot amagar la realitat o fer sorgir la seva perspectiva. Una forma d’argumentar era utilitzar el conjunt de fal·làcies no formals per imposar la seva veritat i aquestes eren les que s’agrupaven amb tres apartats: contra la rellevància, contra la suficiència i l’acceptabilitat.

En positiu la forma de fer sortir la bona veritat és l’”aletheia”.

3.2 També forma de govern.

Autors:

Protàgores:

Nosaltres l’hem presentat com a relativista.

Algunes interpretacions l’aproximen a l’utilitarisme; on totes les opinions particulars tenen la mateixa validesa, algunes son mes avantatjoses que altres. Per exemple recuperar-se per al malalt i menjar aliments que li vagin bé, tot i no saber per què li van bé.

El relativisme dels valors implica que una mateixa acció o fet pot ser bona per un subjecte i dolenta per un altre. I fins i tot un àmbit de creença, com una acció bona o dolenta per un mateix subjecte tot depenen del moment, de la circumstància i en la seva mesura i la seva creença.

Són diversos els nivells del relativisme, el del coneixement i també el dels valors o moral.

La filoxarxa destaca molt els de l’agnosticisme. Fet pel qual va abandonar Atenes i algunes de les seves obres van ser destruïdes i cremades amb públic. Critica les supersticions i altres rituals religiosos que no serveixen a la vida dels pobles, no són útils, seguin aquesta interpretació.

Vocabulari de Protàgores:

Relativisme: Tot és relatiu a les diverses convencions i perspectives del moment o del present històric. No hi ha veritats ni absolutes, ni universals, ni essències, hi ha alguna versió que l’apropa a l’utilitarisme.

Homo mensura: l’home com a mesura de totes les coses, per tant amb Protàgores, només ho sabem a la nostra capacitat i tot està a nivell de la nostra interpretació i tota la Veritat, i la construcció racional és de situació i de nivell humà.

Gòrgies:

A la seva obra Sobre la natura o sobre el no-ser ataca la postura dels essencialistes de Parmènides d’Elea, i defensa l'escepticisme. Les seves idees poden resumir-se en tres tesi: Alguns autors consideren que aquestes afirmacions no són res més que jocs retòrics:  “Res existeix; si existís quelcom no podria ser conegut i si quelcom existent pogués ser conegut, seria impossible expressar-ho amb el llenguatge”.

1) La primera tesi la defensa de la manera següent. Si quelcom fos deuria o ben ser etern o no ser-ho. Si fos etern, hauria de ser infinit i, si fos infinit, no podria estar en res. Però, allò que no està en res no existeix. D’altra banda, si no fos etern, hauria d’haver començat a ser, però, per començar a ser, abans hauria de no ser, la qual cosa és impossible, ja que el no ser no és. Així, ni és etern ni té origen i, per tant, no és.

2) La segona tesi parteix de l’afirmació de Parmènides segons la qual no és possible pensar el no ser. Però, si el no ser no pogués ser pensat, no hi hauria l’error. Atès que l’error existeix, s’infereix que pot pensar-se el no ser. Així, podem dir que hi ha coses pensades, que no existeixen, i coses no existents (com a personatges mítics, per exemple) que poden ser pensades. D’aquesta manera assenyala, contra Parmènides, que hi ha una escissió entre pensament i ser i, per tant, si quelcom fos, no podria ser pensat. (Noti’s que Gòrgies usa com a mètode de raonament el procediment de reducció a l’absurd).

3) La tercera tesi defensa que la paraula no comunica més que sons. Mitjançant el llenguatge no transmetem colors, sabors, grandàries, etc., sinó només sons. Fins i tot de forma arbitrària i convencional, i, igual que la vista no veu els sons, l’oïda no sent els colors. Amb això posa de manifest el divorci existent entre signe i significat, i destaca la impossibilitat de transmetre la realitat mitjançant la paraula. El signe “taula” és una convenció, un pacte, que podem canviar-lo i dir-ne “table”

S’ha afirmat que aquestes tesis de Gòrgies eren més aviat un mer exercici retòric pel qual volia demostrar que, mitjançant l’ús manyós (trampós i brillant) de les convencions del llenguatge, és a dir, mitjançant la retòrica, es podien defensar fins i totes les tesis més absurdes. No obstant això, més aviat es creu que, encara que realment Gòrgies va voler posar en ridícul les tesis dels seguidors de l’escola de Parmènides,  va acabar abraçant un profund nihilisme i escepticisme. Per això, partint d’aquesta situació de crisi, es va bolcar en l’ensenyament de la retòrica, però sense voler ensenyar la virtut (“areté”), sinó només l’ús persuasiu del llenguatge. D’aquesta manera, va concebre el seu ensenyament com a transmissió d’un art de persuasió basat en una ètica de situació fortament relativista. Va destacar l’immens poder de la paraula, la màgia del logos que sedueix, persuadeix i transforma l’ànima, i la va comparar a l’acció dels fàrmacs sobre el cos. També el llenguatge pot curar o emmalaltir un ànima. A més a més, va ser el primer a estudiar el llenguatge des d’una perspectiva estètica i va analitzar l’essència de la poesia. Concebia l’art com un engany, però un engany intel·ligent que ennobleix a qui el practica (perquè mostra la seva capacitat de fabulació i imaginació) i a qui es deixa enganyar (perquè mostra la intel·ligència de comprendre el missatge de l’artista). Aquestes reflexions sobre l’art van ser posteriorment recollides per Plató (que va destacar l’aspecte d’engany i d’imitació de l’art) i per Aristòtil (que va subratllar l’aspecte purificador o catàrtic de l’art).

Amb tot això i seguint Luciano de Crescenzo llavors quan afirmo, dic: “No existeix la veritat”, què vull dir? Estic afirmant això  mateix? Ergo, (llavors, per tant ...)

Vocabulari de Gòrgies:

Nihilisme: Terme que va començar a ser utilitzat pels romàntics alemanys per referir-se a les doctrines que propugnen l’absència de conviccions vertaderes i, especialment, l’absència de valors dels coneixement (epistemològics) amb en Gòrgies. Sobre la impossibilitat de conèixer. 

Escepticisme: Provés del verb grec “skeptomai” examinar amb deteniment una determinada afirmació i també vol dir i ens interessa, la idea “d’epokhé” o de suspendre el judici mentre analitzem i estudiem la proposició determinada. Terme modern aplicat a l’il·lustrat D. Hume.

Bibliografia:

-          Atlas de Filosofia, Editorial Alianza.

-          Copleston, F: Historia de la filosofia. Editorial Ariel, Barcelona.

-          De Crescenzo, Luciano: Historia de la filosofia grega; Editorial Barcanova, Barcelona. 1990.

Webgrafia:

-          www.pensament.com/filoxarxa (Aquesta principal i molt rellevant).

-          http://www.alcoberro.info/ (Web amb alguns temes generals i de diversa informació. No s’ajusta exactament a aquest tema dels sofistes nostres temes).

---

[1]                      Guerra entre el model d’Atenes democràtic i comercial i el model aristocràtic-terratinent i militar d’Esparta i els seus aliats.  

[2]                      Persones que escrivien per als altres i podien ser de diversos tipus els redactats: per a defensa davant el tribunal, per a discursos, per a casos de morts, per a ... causes militars.