Apunts de David Hume.

IES Sa Palomera. Blanes. La Selva Marítima?
Professor substitut: J. Ramon Suñé Gasull

1. La teoria del coneixement de Hume:


David Hume (1711-1776) assenyala com a origen de les idees les IMPRESSIONS. Nega que hi hagi idees innates –es a dir, totes les idees són productes creats posteriorment al nostre coneixement— cal resoldre el plantejament cartesià. Puix que Descartes, dubtant de l’existència, de l’experiència i dels sentits, troba en la nostra ment, de manera intuïtiva diverses idees: 1) pensaments (nocions i representacions), 2) la substància pensant (el jo) i 3) la idea de Déu (de la qual en derivarà, mitjançant l’argument ontològic, la seva existència).
Partir, per tant, del punt de vista empirista significarà poder refusar aquests “a prioris”. Si ho aconseguim demostrarem l’error racionalista. No és, doncs, la raó el punt de partença del coneixement (qüestió sobre l’origen del coneixement): l’experiència o les idees innates contingudes en la nostra ment.
El plantejament gnoseològic de Hume parteix de l’influx del model de les ciències experimentals (recordeu la física) —que pressuposa que la naturalesa és homogènia—i de l’intent d’aplicació d’aquest model a l’estudi de les persones. Així Hume intentarà establir un fonament teòrico-empríric de l’home que serveixi de base a les ciències pràctiques i teòriques. Intentar fer una ciència de l’home tan sòlida com la ciència física de Newton. El seu estudi sobre el coneixement humà establirà tres fites:
1) Escepticisme moderat i mitigat: s’intenta limitar l’optimisme epistemològic cartesià i la confiança cega, acrítica, amb la possibilitat i l’abast del nostre coneixement, basat únicament amb la raó. Ull, Ull Optimisme epistemològic: Enfront de diverses corrents (escepticisme i relativisme), Plató i Aristòtil; ull també el racionalisme, recordeu el dubte, l’escepticisme de Descartes és metòdic i provisional. Per a nosaltres els representants de l’Optimisme epistemològic són: Plató, Aristòtil i Descartes; aquests autors mostren un confiança ferma i segura en la capacitat humana per assolir un coneixement objectiu i universal. Més amb Plató i Aristòtil, hi ha confiança plena (Hume diria cega, acrítica) en la possibilitat humana de desvelar els secrets i donar sentit a la realitat.
2) Agnosticisme positiu: Aquest no és entès com un ateisme, es tracta d’evitar el fanatisme i la superstició religiosa. Nosaltres podem tenir creences (belief) i opinions (Opinion) però hem de saber i hem de tenir clar que són elements del coneixement particulars, propis, subjectius, relatius però no els finals, els definitius. S’evita aquí el dogmatisme la pretensió de considerar que la meva cultura que les meves creences són les millors (etnocentrisme). Diguem-ne també que amb la divisió de poders hi ha la clau no hi ha relació entre les creences i l’organització social o política.

3) Ideal polític tolerant: Definició des del liberalisme polític i la utilitat de les nostres conviccions. No podem explicar, no podem justificar l’origen, la concepció divina del poder, aquesta autoritat és fruit d’un pacte, d’un contracte arbitrari. Roman aquí la idea de divisió de poders John Locke (Segle XVII) i l’Il•lustrat francès Montesquieu (llibre de text pàgina 243) parlen de tres poders, amb problemes, amb matisos, amb diferències aquestes separacions són: legislatiu, executiu i judicial.
- Legislatiu: Legisla: Fa les lleis.
- Executiu: Executa: Fa complir les lleis, les normes i el conjunt de resolucions, etc.
- Judicial: Jutja: Es tracta del cos judicial que judica i aplica les normes als litigis particulars.
Tots els anteriors conceptes quallaran amb la teoria utilitarista de John Stuart Mill, ja al segle XIX.

1.1 Origen del coneixement.
La idea que hi ha aquí és la de George Berkeley (1685-1753) “Esse est percipi”; això significa que l’ésser dels objectes, de les coses, l’existència de les mateixes, es ser percebudes. Amb David Hume les percebem com a Percepcions, segons el nostre llibre de text, per tant aquestes són la font la única font del coneixement i d’alguna manera Hume segueix aquest model:
Objectes .... Impressions ... Impressions simples ... Idees simples ...Idees complexes



Notem aquí molta seguretat empirista, les idees simples han de provenir d’una o d’unes percepcions (impressions) prèvies. Vigila, amb Descartes, amb Berkeley aquestes idees provenien de Déu, veure el vostre llibre de text, pàgina 194; per Descartes és garantia de coneixement i per Berkeley Déu és la causa de les nostres idees, és el responsable del seu ordre i la seva regularitat. Amb Berkeley si nosaltres no percebem les coses aquestes existeixen dins d’un esperit infinit (res infinita), aquest garanteix l’existència de les coses sensibles, tot i no ésser percebudes per un esperit finit (el meu jo pensant, amb terminologia cartesiana que ja coneixeu).
La garantia per Descartes més o menys és el mateix, inicialment em garanteix que jo no estic equivocat (dubtes, errades dels sentits i geni maligne al vostre llibre de text; pàgina 191); a més a més en Déu existeixen les grans veritats eternament establertes per Ell, com una mena de legislador que dicti les normes i les lleis.
Amb Hume les impressions provenen dels nostres sentits, dels nostres cinc sentits. Vegem-ho com ho diu David Hume, per cert de forma més agradable i menys traumàtica que els exemples de classe: “Quan tanco els ulls i penso en la meva habitació, en formo idees que volen ser representacions exactes de les meves impressions ”. Podríem dir que la paraula idea s’empra com a imatge.


1.2 Elements del coneixement.
El model anteriorment exposat:
Objectes .... Impressions ... Impressions simples ... Idees simples ...Idees complexes
Es pot classificar segons: La Intensitat (Vivacitat); l’origen (la procedència) i la composició. (llibre de text, quadre 221).
Què ens interessa més amb Hume? Les facultats de la memòria, l’oblit i la imaginació. I les associacions que sobre les idees simples en podrem fer. La llei d’associació d’idees es regeix per:
- Semblança:
- Contigüitat en l’espai i el temps: Proximitat.
- Relació causa-efecte:

Elements de reflexió l’impressió em pactat que és viva, intensa, nítida però si jo vull explicar com em va anar la neu, a l’esquiada de l’Eso he de sortir de l’impressió meva, viva i fer-ne una còpia, un model, una representació i les he d’explicar, les he de mostrar, les he de representar mitjançant el llenguatge de forma pública. Per tant què fer amb les idees abstractes?; per exemple alumne, Hume dirà que es injustificable el pas d’una impressió particular pròpia, a una generalització a una idea (escepticisme); amb tot nosaltres tenim el costum (custom) i l’hàbit (habit) de realitzar-ho. Això és no podem passar d’allò que és (is), de la realitat, de la singularitat, del concret a la generalització indeguda o inadequada (cf. Primer de Batxillerat. Fal•làcies informals), o sigui a (ought).


1.3 Els límits del coneixement.
El principi de la causalitat . El problema de la causalitat.
La pregunta sempre és la mateixa: de quina impressió o impressions es deriva la idea de causalitat? De cap, i aquí hi ha l’argumentació. Per tant, i amb paraules de l’escocès: “la idea de causació ha de derivar-se d’alguna relació entre objectes, o si voleu de la llei d’associació d’idees, i hauríem de descubrir i mostrar aquesta relació”
Aquestes relacions seràn segons Hume:
1) La de proximitat ; també contingüitat: hem vist que aquesta relació entre A (Causa) y B (Efecte) pot ser propera, o no. Exemple de Hume; dins una cadena causal A .... Z pot que aquests no es trobin a prop. Son pròxims A-B; B-C; C-D .... però no A ....Z
2) La prioritat temporal: La causa A ha de presentar-se temporalment abans que l’efecte B, l’experiència així ens ho diu, amb tot el nostre autor no es troba segur i diu “no intuïm la flama, l’impressió de la flama i veiem l’efecte”.
3) Conjunció constant; (Connexió constant): Es tracta de la noció de repetició regular, constant, de dos fets (A-B) aquest ens aboquen a pensar que davant que hi ha una unió causal.

Tradicionalment, de sempre, acríticament, s’ha considerar el nexe, la relació causal com a necessària; per exemple Aristòtil considera que la potència estava determinada a l’acte i Descartes en parlaria de connexió lògica.
- Exemple d’Aristòtil (s. IV a. C) el compost unitari de matèria i forma (Substància); així matèria el component físic, del món sensible en Plató i la forma les qualitats pròpies específiques, del món ideal segons Plató. Així la Potència (dynamis) és la capacitat de la matèria per a rebre una forma i l’acte es causa, conseqüència, de l’actualització d’una potència. Amb un sintagma nominal: “Un solter és un casat en potència i és un fadrí en acte” . Veure el nostre llibre de text pàgines 62 i ss.
- Exemple de Descartes (s. XVII) Del seu primer principi (cogito, ergo sum) se’n deriva, se’n segueix, causalment, com a causa lògica, com a mínim dues funcions per dir-ho amb el nostre llibre de text (pàg. 191):
A) Justifica l’existència d’un jo pensant que a més, a més s’oposa al cos (res extensa).
B) Principi modèlic com a veritat evident i intuïtiva que s’ha captat clara i distinta.

Principi d’economia o “navalla d’Occam”: Aquesta noció de causalitat, aquest nexe no correspon a cap impressió podem afirmar que no existeix. Recordem amb Guillem d’Occam (pàg. 143) hem d’estalviar-nos conceptes abstractes innecessaris. Corresponen a una referència empírica? NO.
Amb tot per a poder viure, per a poder orientar-me costum o hàbit i probabilitat. Normalment, diàriament he de creure, he de poder realitzar aquestes inferències causals ja que em seràn útils per a viure

Crítica a la metafísica i a les tres substàncies cartesianes; ¿aquesta idea de substància correspon, àdhuc la idea de Déu, a una impressió? No, volem dir que tret de les impressions simples, individuals, concretes, particulars de olor, color, gust, tacte, soroll nosaltres no gaudim d’una impressió d’aquestes entitats, d’aquestes substàncies.
- Crítica a la idea de substància extensa:
Mantenir l’existència del món exterior com a causa de les nostres impressions es donar-li a la relació, a la inferència causal un status que no té. L’existència forma part de les pròpies percepcions, amb tot no tenim una impressió específica de la existència mateixa. Hume, seguint Berkeley (esse est percipi aut percipere), no podem sortir de la “bombolla perceptiva”. Ens hem de fiar i comparar si la còpia (impressions) es realment còpia d’un suposat original (món exterior). La qüestió amb Descartes es considerar que del Jo pensant se’n deriva necessàriament, lògicament, casualment; l’existència i per extensió, encara que només sigui com a oposició, la res extensa.
- Crítica de la idea de substància infinita:
No tenim cap impressió de Déu i menys de la connexió causal entre de Déu i el món. Hume, de totes maneres, no era ateu sinó agnòstic : quina impressió pot provar la no-existència. Algunes interpretacions consideren la qüestió des del punt de vista de la causalitat i del nostre conegut argument ontològic (Llibre de text Unitat 6, pàg. 131). Sant Anselm de Canterbury intenta mostrar racionalment, (racionalisme) l’existència de Déu; la realitat de Déu és dedueix (causa-efecte) del mateix concepte de Déu.

- Crítica a la idea de substància pensant.
Al llarg de la nostra vida tenim una successió d’impressions de diferents moments i estats i així els nostre esdeveniments interns són variables, on no resta no roman cap impressió d’un jo o subjecte on puguem atribuir la referència dels anteriors moments o estats. El jo o la identitat és també una ficció útil, producte de la memòria o el record. Exemple: el Jo seria como els diferents fotogrames d’una pel•lícula, que por efecte del moviment produït per la il•lusió de la acció continuada.


1.3.1 Fenomenisme y escepticisme.
Només coneixem les percepcions, allò que se’ns mostra o allò que percebem, només coneixem les percepcions; Els fenòmens. Les conexions que establim entre les idees no són connexions necessàries. No es possible arribar a cap coneixement necessàriament vertader: escepticisme.
No podem afirmar l’existència de cap substància, de cap ser en sí mateix, de cap ésser absolut: Món, Déu i Jo. Immanuel Kant afirmarà que Hume va representar “el despertar del somni dogmàtic”.



2. La filosofia moral de David Hume:

Un cop resolt el tema de la epistemologia el camp ha quedat molt lliure per a descriure els temes de la teoria ètica. Podem avançar que el missatge més perdurable i més modern de la seva filosofia potser sigui la funció primordial atribuïda a les impressions, per tant en el terreny moral la raó s’ha de subordinar a les passions, emocions, percepcions; en resum a les impressions. “La raó és, i ha de ser, l’esclava de les passions i no pot aspirar a cap altra funció que no sigui servir-les i obeir-les”. No és la raó (contra el racionalisme i l’intel•lectualisme moral) sinó la propensió, la tendència i la inclinació a sofrir una acció; i també l’aversió; així mateix recordem com David Hume defineix què és la virtut: “I definim que la virtut es qualsevol acció mental o qualitat que doni o es doni a l’espectador un sentiment plaent d’aprovació; i vici, allò que és el contrari”
D’alguna manera a la nostra classe i per no salvar David Hume em notat que això es relatiu, jo no sento el mateix respecte pels filòsofs que vosaltres, ... jo us parlo com a professor, ara però demà ho faré com a alumne amb els meus companys. Amb tot l’escocès considera que totes les persones tenen sentiments i a endemés aquests funcionen de igual forma i manera. Així les distincions morals, els judicis morals expressen bàsicament el sentiment (la percepció, la impressió) d’aprovació o desaprovació que en nosaltres exerceix l’acció moral. Per tant teoria emotivista.

L’anterior explicació es pot resseguir des del conceptes de simpatia, recordeu l’arrel grega i la classe, sobre el “pathos” i les seves adaptacions, consti que nosaltres i per al desenvolupament posterior hem de tenir present la idea d’utilitat. Analitzem el concepte de simpatia, benvolença i utilitat.
1. Simpatia: En la simpatia arriba, segons el nostre autor a convertir-se, una idea amb una impressió. Així amb relació de força i vivacitat (intensitat) es produeix que el “pathos” aliè m’afecta com si fos propi. Crítica evident és que fa un pas més enllà en determinar i sobrepassar els fenòmens de l’experiència. Jo puc sentir, notar emocionar-me però fins a aquest grau, és la pregunta.
2. Benvolença: La benvolença, la bona voluntat i la generositat mereixen sempre la nostra aprovació i consideració, i a més aquesta benvolença no és un acte egoista, sinó que ho es desinteressat i és mostra com a tendència, propensió o inclinació natural o fer el bé.
3. Utilitat: O també la recerca de la felicitat, com a fonament i base es trobarà sempre relacionada amb les anteriors explicacions. Essent la societat útil i beneficiosa per a les persones ens cal justament guardar-la i acudir a la costum a l’hàbit i a la convenció i al pacte per “fruit d’esta convenció considerada per tots i totes les parts, o membres de la societat, per aconseguir estabilitat i possessió dels béns ens cal un pacte o acord“. També podríem dir-li justícia.

En aquest punt final es com Hume finalitza l’explicació amb la consideració que la justícia basada amb l’interès, o la utilitat general, fa que la simpatia ens faci posar al lloc de l’altre, i així hi compartim la desaprovació o descontentament amb l’acció. Així ens trobem amb la definició inicial de virtut.



Epíleg:
A propòsit de la vida i de la filosofia; extraiem aquestes sentències de la seva obra Investigació sobre l’enteniment humà (Investigació):
“Sigues filòsof; però enmig de tota la teva filosofia, continua essent un home”
“No hi ha res de menys filosòfic que ésser dogmàtic ”
El nostre il•lustrat d’Edimburg ens està dient que nosaltres escèptics hem de dubtar, de desconfiar fins i tot dels dubtes filosòfics i de les nostres conviccions filosòfiques. La vostra filosofia hauria (ought ) de ser no un credo, no un dogma, no una fórmula memorística com aquests apunts sinó com un intent d’estar atents, d’estar alerta, de ser conscients i de ser clars i fàcils ... Com? Obvi: principi d’economia (“navalla d’Occam”) i fugir d’explicacions totals i sistemàtiques, mitològiques. Hume ens dirà: hem de ser conscients, hem d’actuar i no tot serà raó, l’emoció, els sentits, (l’impressió) compten i molt per a parlar de la moral.
Ens trobem davant un il•lustrat que davant l’extremisme sosté un to moderat, aquest to prové de l’escepticisme i del sentit comú (common sense) i aquesta recepta nosaltres la definirem com a emotivisme moral.

D’aquesta època és també el concepte religiós de “self-determination” per nosaltres mateixos ens hem de determinar davant la fe. Concepte il•lustrat que ens porta a pensar per un mateix, per tu mateix i per tant fora de dogmes, fora de religions, amb llibertat i aquí hi ha la reflexió de Ayaan Hirsi Ali, diputada somali del partit liberal (Holanda) que l’octubre de 2005 va rebre el premi “Llibertat” de Dones per la Llibertat i Democràcia.

Bibliografia:
- Camps, Victoria: Historia de la ética. Vol 2 . Ed. Crítica, Barcelona, 2002
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 5, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993
- Hume, David; textos de la selectivitat:
- Abstract del Tractat de la naturalesa humana, Editorial Humanitas, Barcelona, 1983
- Investigació sobre els principis de la moral, Aguilar, Buenos Aires.
- Investigació sobre l’enteniment humà. Edicions 62-Laia, Barcelona, 1982.
Textos de classe i selectivitat.
- Russell, Bertrand; Historia de la filosofia occidental. Vol. 2, Espasa-Calpe, Madrid, 1978.
- Xarxa. Internet:
http://www.pensament.com/filoxarxa.
http://filosofia-sapalomera.blogspot.com