Apunts de J. Locke del segon Trimestre. 

12/II/17

L’empirisme. John Locke.

- Introducció.

1.       La filosofia moderna anglesa.

2.       L’epistemologia empirista.

2.1 J. Locke.(1632-1704). L’experiència.

2.2 Origen de les nostres idees.

2.3 La idea de substància.

3. John Locke. Liberalisme polític.

            3.1 Pacte liberal.

            3.2 Divisió de poders.

4.      Breument altres pensadors:

4.1 G. Berkeley.

4.2 D. Hume.

Introducció:

Idea que copiem i neix amb les obres de Francis Bacon del mètode inductiu en el Novum Organum; model renaixentista del segle XVI.

Ens situem dintre de la tradició empirista “empeiria”, sobre l’època del segle XVII, on ens trobem amb uns canvis històrics de Guillem III d’Orange, que arriba al poder. També la petició de drets i seguretat jurídica “Bill of rights” com a petició de principis i de drets. Tot plegat recollit la Declaració de Drets “Declaration of Rights”. Aquí s’inicia la qüestió política. Drets i Deures.

Es fonamenta una monarquia parlamentària i constitucional sobre el model de la Revolució Gloriosa (a Anglaterra) (1688)[1].

Recomanació: feu una forma d’eix cronològic i situeu les explicacions.

1)      La filosofia moderna anglesa.

Oposició del racionalisme i empirisme.

Racionalisme:

-         Autosuficiència de la raó:

-         Sistema deductiu: fonamentat amb el model de la lògica i la matemàtica, amb el sentit que cerquem una primera proposició indubtable, una primera veritat o idea clara i distinta com dirà R. Descartes.

-         Desconfiança en vers l’experiència i d’allò que captem amb els sentits:

-         L’existència de les idees innates:

Empirisme:

-         L’experiència és la font de tots els nostres coneixements. Supremacia de l’experiència. Des de l’epistemologia i com origen i font del coneixement hem de parlar dels sentits. La funció i la importància de la raó o sigui el saber obtingut a partir de l’experiència.

-         La raó està limitada per l’experiència.

-         L’evidència sensible com a criteri de veritat i un nou model, un nou organon o mètode bàsic per investigar l’origen i la font del coneixement.

-         Mètode psicològic: com es formen les idees?Molts cops aquests autors ofereixen unes idees que unides i combinades ens porten de les sensacions simples a les complexes per arribar i assolir les idees complexes.

-         No existeixen idees innates. La ment humana consistida com a “tabula rasa” és com un full en blanc, escrivim amb l’adquisició i la percepció de la realitat.

També hem anat establint també com a dues semblances:

1) Parteix del jo, de la subjectivitat, de la nostra pròpia situació.

2) Interès amb mètodes diferents per allò que podem conèixer

2)       J. Locke.

Parteix des de la percepció, la experiència i el model apareix a l’obra Assaig sobre l’enteniment humà i parteix del sentit comú (common sense) i d’un principi antimetafísic contra el model racionalista de R. Descartes i les seves deduccions que van més enllà de la percepció de la realitat.

 Amb J. Locke i els textos ens trobarem amb dos nivells d’explicació la teoria del coneixement i el liberalisme polític. Sembla que l’autor és un empirista moderat o conservador, anglès i flegmàtic[2]. Sembla que formula el problema des dels límits del coneixement i del poder absolut, per tant rebutja qualsevol autoritarisme i és un lliure pensador. Tot això amb relació amb els temps històrics.

El seu llenguatge és bàsic i planer i de sentit moral i pràctic, no d’oposició de lluita entre contraris, sinó de reconciliació i molt planer, tot i que molts cops alguns conceptes tècnics són poc clars. Existeixen, o no les idees?

2.1 Teoria del coneixement.

Els textos són: Assaig sobre l’enteniment humà.

El tema és que hi ha dos nivells d’idees les de sensació, simples i de reflexió i les complexes. En les idees simples i de sensació directa la ment només pateix, només sent, i aquesta rep només les idees simples són el fruit o els elements fonamentals, essencials, simples (atòmiques) a partir d’on surten les idees simples de sensació i les idees simples de reflexió. Aquí la reflexió ja es va complicant: reflexió interna o externa o mixta diu l’anglès.

Les idees simples, rebudes passivament, llavors amb les idees complexes anem desenvolupant tot unint les idees simples anterior, com per exemple: blancor, dolçor i solidesa = a terrós de sucre. Aquestes complexes les reduirem a modes, substàncies i relacions. Tot això entre el llibre de text i la pàgina de la filoxarxa; www.pensament.com/filoxarxa, es troba ben explicat.

El vocabulari és cartesià però els temes són contradictoris; parla d’idees, quan hauríem de dir sensacions, impressions. La catalogació de les idees simples pot variar i el tema es complica:

Idees simples (les patim, a classe “pathos”) i què vol dir això? Idees de sensació, reflexió i la combinació de les mateixes. Aquestes idees simples, segons els objectes posseeixen una doble categorització.  Podem parlar de qualitats primàries, les pròpies i objectives; i les qualitats secundàries: subjectives de la nostra reflexió. Si tota la combinació, unió, atracció i relació és correcta: via conveniència (agreement) molts aspectes, moltes parts d’aquestes idees simples conformen els modus simples i complexos. Així llavors substància. Congruència, congruïtat, diu els textos que hem llegit.

Aquest seria l’esquema més ampliat que el del llibre de text:

www.filoxarxa.com/locke

La unió, combinació de memòria i oblit i etc, ja ens aproxima a una explicació psicològica dels temes del coneixement i presenten alguns dubtes. El coneixement del jo, de la substància pensant prové d’aquesta memòria que jo tinc de mi mateix. La consciència, l’ànima amb denominació cartesiana.

Aquí nosaltres hem fet diverses ampliacions via F. Copleston:

Així hi ha idees simples de sensació que provenen només d'un sentit i d'altres dels diversos sentits. Així les idees de duresa, fredor i etc de són només d'un sentit, en canvi les de blancor, (...) “forma, repòs i moviment” es poden percebre per la vista i el tacte.

També hi ha aquestes simples de reflexió pensar i concebre i totes les facultats que llavors ens portaran segons Locke: “entren dins la ment per totes les vies de sensació i de reflexió, per exemple, les de plaer o gaudi, i  el seu contrari, pena o malestar.”

Llavors al llibre IV: en Locke recull tres tipus de graus de certesa:

-         Coneixement Intuïtiu: model d’evidència, més cartesià. Seria com: “unes idees per si soles” amb acord (agreement) es perceben clarament. També es poden percebre amb desacord (disagreement). Presenta un alt grau de certesa, d’assentiment.  (IV, 2, 1).

-         Demostració: la percepció de la relació, de l’acord no es immediat, sinó a través del raonament. Es tractaria d’una demostració de tipus matemàtic i també d’ordre moral i religiós, com la idea de Déu. (IV, 2, 2).

-         Sensitiu: moment de la percepció particular i simple de les realitats finites. Sensació amb que diferencien segons Locke del somni, de la vigília o d’una quimera (IV, 2, 14).

Conclusió final assenyala un cert escepticisme o relativisme davant segons quins esdeveniments, ja que jo no n’he tingut experiència, no ho veig, no ho sé, no existeix, no n’he tingut experiència.

Alguns i algunes vareu demanar-me per la idea de Déu, segons J. Locke hi ha com un regrés o retrocés d’aconteixements temporals que fan possible que puguem parlar d’algun principi etern i que sempre sigui real dintre de la veritat de cada ésser. Així podem demostrar, però no intuir Déu. No es tracta d’una idea innata, ni d’una idea clara i distinta, vocabulari anticartesià.

2.2 El liberalisme polític.

Els textos són: Segon tractat sobre el govern civil.

- Estat de naturalesa: situar en el primer pla els drets i principis d’autoconservació: Algunes explicacions sobre la idea de Déu, sembla que Locke parteix de la llei natural i divina, que totes les persones tenen, com a dret natural. Amb tot el nou programa ha de passar per un acord.

Aquest estat d'igualtat i llibertat s'obliga per la llei natural de la raó (dret natural o  iusnaturalisme) i de la llei divina finalment. Expliquem aquest punt i la seva contraposició.

Llei natural:

Expressió que, en principi, atribueix un ordre racional al món, tant en l’aspecte físic i material, com en l’específicament humà. El coneixement de la física i l’univers implica que pot ser entès mitjançant lleis de la natura; en canvi en el cas de les persones es refereix a un ideal moral amb què tota llei positiva ha de conformar-se.

L’expressió prové del dret romà i de les teories medievals jurídiques, i amb ella se suggereix la idea d’una llei no escrita, d’origen natural, universal i invariable, comú a tots els homes i vàlida per a tot temps, cognoscible pel sol ús de la raó pràctica, que serveix com de rerefons moral amb què tota llei positiva ha d’estar d’acord i que rep el nom de dret natural.

Aquesta llei s’acaba conformant amb dret natural. És el jusnaturalisme que sosté fonamentalment que una llei és vàlida només si és justa, atès que tota llei ha d’estar d’acord amb la natura humana.

El jusnaturalisme racionalista que sorgeix de la Reforma protestant fonamenta el dret natural, no en la llei eterna -doctrina catòlica-, sinó en un conjunt de valors universals. La determinació de quins siguin aquests valors és funció de la raó i la història humanes. Després de la Revolució Francesa, aquest jusnaturalisme es converteix en dret positiu; els anomenats drets naturals, que són en els fons exigències morals universals, es converteixen, per obra dels sistemes liberals i democràtics, en dret positivament constituït.

La clàssica crítica al es basa en el fet que passa de l’ordre del «ser» a l’ordre del «haver de ser»: constitueix en normes determinades descripcions que pretenen ser objectives sobre la natura humana i la societat; la qual cosa equival a afirmar que el dret no es funda en els fets.

Llei divina:  Apareix al món teològic medieval i amb Tomàs d’Aquino. És la raó divina que governa el món. Contraposada a la llei humana, que només regula els afers dels homes en quant formen part de la societat civil. Aquest govern serà el que interessarà a Locke. La vida civil és la llei natural, però d’alguna forma es distingeix d’aquestes per quant la llei eterna comprèn tota l’ordenació racional de l’univers, i de la llei natural en quant aquesta contempla el fi natural de l’home en el món, mentre que la llei divina es refereix pròpiament al fi sobrenatural de l’home.

- Capítol VIII: “De l’inici de les societats polítiques”.

 La propietat privada és el lloc on tendeix la societat política. Aquí es crea la tendència a unir-nos, l’interès comú i l’ajut amb els altres. Ja tenim el tema i llavors l’imperatiu de la llei fa que cadascú de nosaltres renunciem a la nostra part de la llibertat, de les lleis i del dret natural. Així per consentiment, per llibertat, per autonomia moral fa que nosaltres entenguem la submissió i l’acord a les lleis positives i al dret. Es tracta d’un model democràtic, explicat a classe i és un procediment pràctic i real.

- Pacte liberal:

El contracte social es relaciona amb el manteniment dels drets individuals i personals. Així el pacte ens protegeix uns contra altres, i altres contra uns. Entre el conflicte de principis de plaer (drets, jo, les propietats, la individualitat ...) i el de realitat (deures, els altres, el comú, la societat...) I paradoxalment, en lluita i contradicció entre contraris de Heràclit neix la societat que busca la sociabilitat per instint de conservació, d’autoconservació i no per generositat o per lluita de tots contra tots, i la versió hedonístico-epicúrea posa la felicitat en el plaer, aquest és el nostre autor. El que ens mou, el que ens fa bellugar cap a la societat, la seguretat, etc... és el plaer que ens situa dintre d’aquest àmbit.

Fruit d’aquestes renúncies i explicacions surt el principi de la majoria. El contracte dóna un Estat incompatible amb les teories absolutistes, divines i centralistes. El poder ve, prové dels homes, que constituïts en assemblea poden fer i desfer; ep!; segons la majoria i segons el bé comú. Bé, en aquest punt la teoria reivindicativa, i anti sistema i etc... i actual és molt clara: defensen en Bàrcenes o en Marià Rajoi el bé comú? I així moderadament i temperadament i etc, segons J. Locke ... hi ha el dret de revolta i de rebel·lió contra el poder injust.

- Divisió de poders:

En un model d’estat liberal els tres tipus de poders, tres tipus d’estat són el legislatiu, l’executiu i el federatiu.

Un cop els individus han cedit les quotes de capacitat punitiva que cadascú tenia en l’estat de naturalesa, les funcions s’exerceixen des de l’anterior separació de poder, diu Locke que és un model “imperfecte i imprecís”.

L’executiu sembla que controlaria el judicial i el federatiu seria de regulatiu de les relacions o activitats internacionals, i aquest punt a la Constitució española de 1978 seria “La Corona[3]”.

Fins i tot parla en el seu sistema de la dissolució del poder. Que pot passar per diversos elements i punts, en resum podem dir que el podem fer desaparèixer i dissoldre per amenaça exterior i també per revolta interna, els aixecats, els rebels poden canviar el govern.

- Capítol XIX: “De la dissolució del govern”.

La llibertat individual es també resistència i té un fi determinat: la conservació de la societat. Cal que davant els problemes i la degradació del sistema parlamentari com la tirania, el despotisme, la usurpació, la conquesta o guerra, la incapacitat del legislatiu i l’amenaça dels fins il·lícits, llavors ens podem rebel·lar.

Conclusió final s’estableix una divisió de poders, amb tot i la literatura actual, fa que Montesquieu i amb la il·lustració, al segle XVIII, considerem que la separació de poders fou feta per aquest autor francès. La història filosòfica ha reconegut a J. Locke el primer teòric del sistema constitucional, segle XVII; teòric .

Ens podríem allargar moltíssim, però ho deixem per a J. S. Mill. He fet la meva interpretació de les meves classes. El liberalisme il·lustrat és el marc general de l’utilitarisme, per a Ramon Alcoberro, hi ha diferències entre el model liberal que hem explicat i l’utilitarisme, ja que amb John Stuart Mill trobarem models cooperatius i anarquistes amb Bakunin.

3.1 G. Berkeley.

Idealista absolut amb la relació entre l’ésser i la seva percepció, el fet de l’ésser és ser percebut.

3.2 D. Hume.

David Hume és l’autor més il·lustrat de tots tres i més segur, natual d’Edimburg, escocès, parla de la impossibilitat d’assegurar segons quin tipus de coneixement. Així critica alguns conceptes com el de causalitat, o sigui la relació de causa – efecte, el mètode inductiu i la probabilitat inductiva.

Bibliografia:

Fonts directes:

a) Locke, John: Assaig sobre l’eteniment humà. Diverses edicions i també a la xarxa. Són temes de la epistemologia. Les parts concretes són: Assaig sobre l’enteniment humà (Llibre I, capítol II, seccions 1-5; Llibre II, capítol VIII, seccions 1-26; Llibre IV, capítol II, secció 14; Llibre IV, capítol IV, seccions 1-12).

b) Locke, John: Segon tractat sobre el govern civil. Diverses edicions i també a la xarxa. Són temes de la teoria del liberalisme polític: un pacte liberal i la divisió de poders. i Segon tractat sobre el govern civil (Capítols I, II, III, VIII, i les seccions 211-229 del capítol XIX)

c)  AA. VV, Atena. Lectures de filosofia per al curs 2012-2013 . Edicions de la Magrana. Barcelona, 2012. Recull de lectures de Batxillerat. Cada any amb els canvis i demés i petita introducció se’n fa una publicació.

Bibliografia:

- Atena:Lectures de Batxillerat. Edicions La Magrana. Barcelona, 2012.

- Atlas de Filosofía, Editorial Alianza.

- Bréhier, Emile: Historia de la filosofia. Vol 1. Editorial Tecnos, Madrid, 1998.

- Camps, Victòria: Hitoria de la ética. Editorial Crítica, Madrid, 2002.

- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987

- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 5, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993

- Critchley, Simon: El libro de los filosófos muertos. Ediciones Taurus, Madrid, 2008.

- Gili Gall, E: Seletac. Selectivitat de Filosofia. Editorial Vicens-Vives. Barcelona, 2008.

Webgrafia:

- Pàgina WEB: www.pensament.com/filoxarxa

- Pàgina del professor: Ramon Alcoberro.

www.alcoberro.info

Amb informació i temes diversos. Apunts, textos, temes i esquemes. Models d’exàmens i algunes qüestions molt relacionades amb les PAU.

- Bloc del Professor: http://filosofia-sapalomera.blogspot.com

Home. el millor bloc de filosofia de segon de Batxillerat.

- Pàgina de la professora: Lluna Pineda: http://filoselectivitat.cat

Amb comparacions, autors, esquemes i crítiques per la pregunta quarta i cinquena.

---

[1] La revolució gloriosa a Espanya és del 1868. Amb el sexenni democràtic. Web: http://www.historiasiglo20.org/HE/10c-1.htm

[2]           Flegmàtic: flegma
1 f. [MD] [LC] Humor del cos que, segons els antics, causava l’apatia.
2 f. [LC] Temperament calmós, apàtic i tranquil.
3 f. [MD] Mucositat segregada en quantitat anormal, especialment en les vies respiratòries.

[3]              Diferents artícles del Títol II sobre el Rey la Corona: “13º)  Manifestar el consentimiento del Estado para obligarse internacionalmente, por medio de Tratados, de conformidad con la Constitución y la Leyes”.