Apunts de J. Locke del segon Trimestre.
12/II/17
L’empirisme. John Locke.
- Introducció.
1.
La filosofia
moderna anglesa.
2.
L’epistemologia
empirista.
2.1 J. Locke.(1632-1704). L’experiència.
2.2 Origen de les nostres idees.
2.3 La idea de substància.
3.
John Locke. Liberalisme polític.
3.1 Pacte liberal.
3.2 Divisió de poders.
4.
Breument altres
pensadors:
4.1 G. Berkeley.
4.2 D. Hume.
Introducció:
Idea que copiem i neix amb les
obres de Francis Bacon del mètode inductiu en el Novum Organum; model renaixentista del segle XVI.
Ens situem dintre de la tradició
empirista “empeiria”, sobre l’època
del segle XVII, on ens trobem amb uns canvis històrics de Guillem III d’Orange,
que arriba al poder. També la petició de drets i seguretat jurídica “Bill of rights” com a petició de
principis i de drets. Tot plegat recollit la Declaració de Drets “Declaration of Rights”. Aquí s’inicia la
qüestió política. Drets i Deures.
Es fonamenta una monarquia
parlamentària i constitucional sobre el model de la Revolució Gloriosa (a
Anglaterra) (1688)[1].
Recomanació: feu una forma d’eix
cronològic i situeu les explicacions.
1)
La filosofia moderna anglesa.
Oposició del racionalisme i
empirisme.
Racionalisme:
-
Autosuficiència de la raó:
-
Sistema deductiu: fonamentat amb el model de la
lògica i la matemàtica, amb el sentit que cerquem una primera proposició
indubtable, una primera veritat o idea clara i distinta com dirà R. Descartes.
-
Desconfiança en vers l’experiència i d’allò que
captem amb els sentits:
-
L’existència de les idees innates:
Empirisme:
-
L’experiència és la font de tots els nostres
coneixements. Supremacia de l’experiència. Des de l’epistemologia i com origen
i font del coneixement hem de parlar dels sentits. La funció i la importància
de la raó o sigui el saber obtingut a partir de l’experiència.
-
La raó està limitada per l’experiència.
-
L’evidència sensible com a criteri de veritat i
un nou model, un nou organon o mètode
bàsic per investigar l’origen i la font del coneixement.
-
Mètode psicològic: com es formen les idees?Molts
cops aquests autors ofereixen unes idees que unides i combinades ens porten de
les sensacions simples a les complexes per arribar i assolir les idees
complexes.
-
No existeixen idees innates. La ment humana
consistida com a “tabula rasa” és com un full en blanc, escrivim amb
l’adquisició i la percepció de la realitat.
També hem anat establint també
com a dues semblances:
1) Parteix del jo, de la
subjectivitat, de la nostra pròpia situació.
2) Interès amb mètodes diferents
per allò que podem conèixer
2)
J. Locke.
Parteix des de la percepció, la experiència
i el model apareix a l’obra Assaig sobre
l’enteniment humà i parteix del sentit comú (common sense) i d’un principi antimetafísic contra el model
racionalista de R. Descartes i les seves deduccions que van més enllà de la
percepció de la realitat.
Amb J. Locke i
els textos ens trobarem amb dos nivells d’explicació la teoria del coneixement
i el liberalisme polític. Sembla que l’autor és un empirista moderat o
conservador, anglès i flegmàtic[2]. Sembla que formula el
problema des dels límits del coneixement i del poder absolut, per tant rebutja
qualsevol autoritarisme i és un lliure pensador. Tot això amb relació amb els
temps històrics.
El seu llenguatge és bàsic i
planer i de sentit moral i pràctic, no d’oposició de lluita entre contraris,
sinó de reconciliació i molt planer, tot i que molts cops alguns conceptes
tècnics són poc clars. Existeixen, o no les idees?
2.1 Teoria del coneixement.
Els textos són: Assaig sobre l’enteniment humà.
El tema és que hi ha dos nivells
d’idees les de sensació, simples i de reflexió i les complexes. En les idees
simples i de sensació directa la ment només pateix, només sent, i aquesta rep
només les idees simples són el fruit o els elements fonamentals, essencials,
simples (atòmiques) a partir d’on surten les idees simples de sensació i les
idees simples de reflexió. Aquí la reflexió ja es va complicant: reflexió
interna o externa o mixta diu l’anglès.
Les idees simples, rebudes
passivament, llavors amb les idees complexes anem desenvolupant tot unint les
idees simples anterior, com per exemple: blancor, dolçor i solidesa = a terrós
de sucre. Aquestes complexes les reduirem a modes, substàncies i relacions. Tot
això entre el llibre de text i la pàgina de la filoxarxa; www.pensament.com/filoxarxa, es
troba ben explicat.
El vocabulari és cartesià però
els temes són contradictoris; parla d’idees, quan hauríem de dir sensacions,
impressions. La catalogació de les idees simples pot variar i el tema es
complica:
Idees simples (les patim, a
classe “pathos”) i què vol dir això? Idees de sensació, reflexió i la
combinació de les mateixes. Aquestes idees simples, segons els objectes posseeixen
una doble categorització. Podem parlar
de qualitats primàries, les pròpies i objectives; i les qualitats secundàries:
subjectives de la nostra reflexió. Si tota la combinació, unió, atracció i
relació és correcta: via conveniència (agreement)
molts aspectes, moltes parts d’aquestes idees simples conformen els modus
simples i complexos. Així llavors substància. Congruència, congruïtat, diu els
textos que hem llegit.
Aquest seria l’esquema més
ampliat que el del llibre de text:
www.filoxarxa.com/locke
La unió, combinació de memòria i
oblit i etc, ja ens aproxima a una explicació psicològica dels temes del
coneixement i presenten alguns dubtes. El coneixement del jo, de la substància
pensant prové d’aquesta memòria que jo tinc de mi mateix. La consciència,
l’ànima amb denominació cartesiana.
Aquí nosaltres hem fet diverses
ampliacions via F. Copleston:
Així hi ha idees simples de
sensació que provenen només d'un sentit i d'altres dels diversos sentits. Així
les idees de duresa, fredor i etc de són només d'un sentit, en canvi les de
blancor, (...) “forma, repòs i moviment” es poden percebre per la vista i el
tacte.
També hi ha aquestes simples de
reflexió pensar i concebre i totes les facultats que llavors ens portaran
segons Locke: “entren dins la ment per totes les vies de sensació i de
reflexió, per exemple, les de plaer o gaudi, i
el seu contrari, pena o malestar.”
Llavors al llibre IV: en Locke
recull tres tipus de graus de certesa:
-
Coneixement Intuïtiu: model d’evidència, més
cartesià. Seria com: “unes idees per si soles” amb acord (agreement) es perceben clarament. També es poden percebre amb desacord
(disagreement). Presenta un alt grau
de certesa, d’assentiment. (IV, 2, 1).
-
Demostració: la percepció de la relació, de
l’acord no es immediat, sinó a través del raonament. Es tractaria d’una
demostració de tipus matemàtic i també d’ordre moral i religiós, com la idea de
Déu. (IV, 2, 2).
-
Sensitiu: moment de la percepció particular i
simple de les realitats finites. Sensació amb que diferencien segons Locke del
somni, de la vigília o d’una quimera (IV, 2, 14).
Conclusió final assenyala un cert
escepticisme o relativisme davant segons quins esdeveniments, ja que jo no n’he
tingut experiència, no ho veig, no ho sé, no existeix, no n’he tingut
experiència.
Alguns i algunes vareu demanar-me
per la idea de Déu, segons J. Locke hi ha com un regrés o retrocés
d’aconteixements temporals que fan possible que puguem parlar d’algun principi
etern i que sempre sigui real dintre de la veritat de cada ésser. Així podem
demostrar, però no intuir Déu. No es tracta d’una idea innata, ni d’una idea
clara i distinta, vocabulari anticartesià.
2.2 El liberalisme polític.
Els textos són: Segon tractat sobre el govern civil.
- Estat de naturalesa: situar en
el primer pla els drets i principis d’autoconservació: Algunes explicacions
sobre la idea de Déu, sembla que Locke parteix de la llei natural i divina, que
totes les persones tenen, com a dret natural. Amb tot el nou programa ha de
passar per un acord.
Aquest estat d'igualtat i
llibertat s'obliga per la llei natural de la raó (dret natural o iusnaturalisme) i de la llei divina
finalment. Expliquem aquest punt i la seva contraposició.
Llei natural:
Expressió que, en principi,
atribueix un ordre racional al món, tant en l’aspecte físic i material, com en
l’específicament humà. El coneixement de la física i l’univers implica que pot
ser entès mitjançant lleis de la natura; en canvi en el cas de les persones es
refereix a un ideal moral amb què tota llei positiva ha de conformar-se.
L’expressió prové del dret romà i
de les teories medievals jurídiques, i amb ella se suggereix la idea d’una llei
no escrita, d’origen natural, universal i invariable, comú a tots els homes i
vàlida per a tot temps, cognoscible pel sol ús de la raó pràctica, que serveix
com de rerefons moral amb què tota llei positiva ha d’estar d’acord i que rep
el nom de dret natural.
Aquesta llei s’acaba conformant amb
dret natural. És el jusnaturalisme que sosté fonamentalment que una llei és
vàlida només si és justa, atès que tota llei ha d’estar d’acord amb la natura
humana.
El jusnaturalisme racionalista
que sorgeix de la Reforma protestant fonamenta el dret natural, no en la llei
eterna -doctrina catòlica-, sinó en un conjunt de valors universals. La
determinació de quins siguin aquests valors és funció de la raó i la història
humanes. Després de la Revolució Francesa, aquest jusnaturalisme es converteix
en dret positiu; els anomenats drets naturals, que són en els fons exigències
morals universals, es converteixen, per obra dels sistemes liberals i
democràtics, en dret positivament constituït.
La clàssica crítica al es basa en
el fet que passa de l’ordre del «ser» a l’ordre del «haver de ser»: constitueix
en normes determinades descripcions que pretenen ser objectives sobre la natura
humana i la societat; la qual cosa equival a afirmar que el dret no es funda en
els fets.
Llei divina: Apareix al món teològic medieval i amb Tomàs
d’Aquino. És la raó divina que governa el món. Contraposada a la llei humana,
que només regula els afers dels homes en quant formen part de la societat
civil. Aquest govern serà el que interessarà a Locke. La vida civil és la llei
natural, però d’alguna forma es distingeix d’aquestes per quant la llei eterna
comprèn tota l’ordenació racional de l’univers, i de la llei natural en quant
aquesta contempla el fi natural de l’home en el món, mentre que la llei divina
es refereix pròpiament al fi sobrenatural de l’home.
- Capítol VIII: “De l’inici de
les societats polítiques”.
La propietat
privada és el lloc on tendeix la societat política. Aquí es crea la tendència a
unir-nos, l’interès comú i l’ajut amb els altres. Ja tenim el tema i llavors
l’imperatiu de la llei fa que cadascú de nosaltres renunciem a la nostra part
de la llibertat, de les lleis i del dret natural. Així per consentiment, per
llibertat, per autonomia moral fa que nosaltres entenguem la submissió i
l’acord a les lleis positives i al dret. Es tracta d’un model democràtic,
explicat a classe i és un procediment pràctic i real.
- Pacte liberal:
El contracte social es relaciona
amb el manteniment dels drets individuals i personals. Així el pacte ens
protegeix uns contra altres, i altres contra uns. Entre el conflicte de
principis de plaer (drets, jo, les propietats, la individualitat ...) i el de
realitat (deures, els altres, el comú, la societat...) I paradoxalment, en lluita
i contradicció entre contraris de Heràclit neix la societat que busca la
sociabilitat per instint de conservació, d’autoconservació i no per generositat
o per lluita de tots contra tots, i la versió hedonístico-epicúrea posa la
felicitat en el plaer, aquest és el nostre autor. El que ens mou, el que ens fa
bellugar cap a la societat, la seguretat, etc... és el plaer que ens situa
dintre d’aquest àmbit.
Fruit d’aquestes renúncies i
explicacions surt el principi de la majoria. El contracte dóna un Estat
incompatible amb les teories absolutistes, divines i centralistes. El poder ve,
prové dels homes, que constituïts en assemblea poden fer i desfer; ep!; segons
la majoria i segons el bé comú. Bé, en aquest punt la teoria reivindicativa, i
anti sistema i etc... i actual és molt clara: defensen en Bàrcenes o en Marià
Rajoi el bé comú? I així moderadament i temperadament i etc, segons J. Locke
... hi ha el dret de revolta i de rebel·lió contra el poder injust.
- Divisió de poders:
En un model d’estat liberal els
tres tipus de poders, tres tipus d’estat són el legislatiu, l’executiu i el
federatiu.
Un cop els individus han cedit
les quotes de capacitat punitiva que cadascú tenia en l’estat de naturalesa,
les funcions s’exerceixen des de l’anterior separació de poder, diu Locke que
és un model “imperfecte i imprecís”.
L’executiu sembla que controlaria
el judicial i el federatiu seria de regulatiu de les relacions o activitats
internacionals, i aquest punt a la Constitució española de 1978 seria “La
Corona[3]”.
Fins i tot parla en el seu
sistema de la dissolució del poder. Que pot passar per diversos elements i
punts, en resum podem dir que el podem fer desaparèixer i dissoldre per amenaça
exterior i també per revolta interna, els aixecats, els rebels poden canviar el
govern.
- Capítol XIX: “De la dissolució
del govern”.
La llibertat individual es també
resistència i té un fi determinat: la conservació de la societat. Cal que
davant els problemes i la degradació del sistema parlamentari com la tirania,
el despotisme, la usurpació, la conquesta o guerra, la incapacitat del
legislatiu i l’amenaça dels fins il·lícits, llavors ens podem rebel·lar.
Conclusió final s’estableix una
divisió de poders, amb tot i la literatura actual, fa que Montesquieu i amb la
il·lustració, al segle XVIII, considerem que la separació de poders fou feta
per aquest autor francès. La història filosòfica ha reconegut a J. Locke el
primer teòric del sistema constitucional, segle XVII; teòric .
Ens podríem allargar moltíssim,
però ho deixem per a J. S. Mill. He fet la meva interpretació de les meves
classes. El liberalisme il·lustrat és el marc general de l’utilitarisme, per a
Ramon Alcoberro, hi ha diferències entre el model liberal que hem explicat i
l’utilitarisme, ja que amb John Stuart Mill trobarem models cooperatius i
anarquistes amb Bakunin.
3.1 G. Berkeley.
Idealista absolut amb la relació
entre l’ésser i la seva percepció, el fet de l’ésser és ser percebut.
3.2 D. Hume.
David Hume és l’autor més
il·lustrat de tots tres i més segur, natual d’Edimburg, escocès, parla de la
impossibilitat d’assegurar segons quin tipus de coneixement. Així critica
alguns conceptes com el de causalitat, o sigui la relació de causa – efecte, el
mètode inductiu i la probabilitat inductiva.
Bibliografia:
Fonts directes:
a) Locke, John: Assaig sobre l’eteniment humà. Diverses edicions i també a
la xarxa. Són temes de la epistemologia. Les parts concretes són: Assaig
sobre l’enteniment humà (Llibre I, capítol II, seccions 1-5; Llibre
II, capítol VIII, seccions 1-26; Llibre IV, capítol II, secció 14; Llibre IV,
capítol IV, seccions 1-12).
b) Locke, John: Segon tractat sobre el govern civil. Diverses edicions i
també a la xarxa. Són temes de la teoria del liberalisme polític: un pacte
liberal i la divisió de poders. i Segon tractat sobre el govern civil (Capítols
I, II, III, VIII, i les seccions 211-229 del capítol XIX)
c)
AA. VV, Atena. Lectures de filosofia per al curs 2012-2013 .
Edicions de la Magrana. Barcelona, 2012. Recull de lectures de Batxillerat. Cada
any amb els canvis i demés i petita introducció se’n fa una publicació.
Bibliografia:
- Atena:Lectures
de Batxillerat. Edicions La Magrana. Barcelona, 2012.
- Atlas
de Filosofía, Editorial Alianza.
- Bréhier, Emile: Historia de la filosofia. Vol 1.
Editorial Tecnos, Madrid, 1998.
- Camps, Victòria: Hitoria de
la ética. Editorial Crítica, Madrid, 2002.
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia,
Columna, Barcelona, 1987
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 5,
Ariel Filosofia, Barcelona, 1993
- Critchley, Simon: El libro de los filosófos muertos.
Ediciones Taurus, Madrid, 2008.
- Gili Gall, E: Seletac. Selectivitat de Filosofia. Editorial Vicens-Vives.
Barcelona, 2008.
Webgrafia:
- Pàgina WEB: www.pensament.com/filoxarxa
- Pàgina del professor: Ramon
Alcoberro.
Amb informació i temes diversos.
Apunts, textos, temes i esquemes. Models d’exàmens i algunes qüestions molt
relacionades amb les PAU.
- Bloc del Professor: http://filosofia-sapalomera.blogspot.com
Home. el millor bloc de filosofia de
segon de Batxillerat.
- Pàgina de la professora:
Lluna Pineda: http://filoselectivitat.cat
Amb comparacions, autors,
esquemes i crítiques per la pregunta quarta i cinquena.
[1] La revolució gloriosa a Espanya és del 1868. Amb el sexenni democràtic.
Web: http://www.historiasiglo20.org/HE/10c-1.htm
[2] Flegmàtic: flegma
1 f. [MD] [LC] Humor del cos que, segons els antics, causava l’apatia.
2 f. [LC] Temperament calmós, apàtic i tranquil.
3 f. [MD] Mucositat segregada en quantitat anormal, especialment
en les vies respiratòries.
[3] Diferents artícles del Títol II sobre el
Rey la Corona: “13º) Manifestar el
consentimiento del Estado para obligarse internacionalmente, por medio de
Tratados, de conformidad con la Constitución y la Leyes”.
[1] La revolució gloriosa a Espanya és del 1868. Amb el sexenni democràtic.
Web: http://www.historiasiglo20.org/HE/10c-1.htm
[2] Flegmàtic: flegma
1 f. [MD] [LC] Humor del cos que, segons els antics, causava l’apatia.
2 f. [LC] Temperament calmós, apàtic i tranquil.
3 f. [MD] Mucositat segregada en quantitat anormal, especialment
en les vies respiratòries.
[3] Diferents artícles del Títol II sobre el
Rey la Corona: “13º) Manifestar el
consentimiento del Estado para obligarse internacionalmente, por medio de
Tratados, de conformidad con la Constitución y la Leyes”.