Es tracta de dos comentaris sobre M. de Montaigne a fer-ne un.
Comentari de text del
segon trimestre:
Instruccions, un exercici,
i només un. Si es correcte puja el 10%, sinó puja el 5%.
Per
això hi apareix nota estimada, no important, és rellevant l’ajut.
Capítol III: “Dels
tres comerços”
Meditar és una ocupació potent i
rica, per a qui sap assajar-se i ocupar-se vigorosament: jo m’estimo més
de formar la meva ànima que no pas de guarnir-la. No hi ha ocupació més feble
ni més forta que la d’entretenir els seus pensaments, segons l’ànima que es té.
L’ànima més gran en fa llur ocupació: quibus
vivere est cogitare (Per als quals viure és pensar ) (Ciceró, Tusculanae disputationes, V, 38). Així
la natura l’ha afavorida amb aquest privilegi, que no hi ha res que puguem fer
durant tant de temps, ni acció a la qual ens donem més ordinàriament i més
fàcilment. És l’ocupació dels déus, diu Aristòtil, de la qual neix llur
beatitud i la nostra (també beatitud). La lectura em serveix especialment per a
desvetllar amb diversos objectes la meva raó, i per a fer treballar el meu
judici, no pas la meva memòria.
Tinc un tarannà somiador que
m’empeny a retirar-me en mi mateix, i d’altra banda una feixuga i pueril
ignorància de moltes coses comunes. Amb aquestes dues particularitats m’he
guanyat que es puguin fer realment cinc o sis contes de mi, tan simple com de qualsevol
altre.
Nosaltres vivim i tractem amb
tothom i amb el poble; si la seva conversa ens importuna, si no ens dignem a
ocupar-nos de les ànimes baixes i vulgars, i les baixes i vulgars són sovint
tan assenyades con les més agudes, no ens hem d’entremetre més ni ens les
nostres afers ni en els d’altri; i els
públics i els privats s’aclareixen amb gent d’aquesta mena. Les actituds menys
tibants i més naturals de la nostra ànima són les més belles; les millors ocupacions,
les menys esforçades. Quin bon servei ret la saviesa a aquells, als quals
regula els desigs segons la seva força! No hi ha cap ciència més útil. Segons
que es pot, era la tornada i la divisa favorita de Sòcrates, mots de gran
substància. Cal adreçar i fixar els nostres desigs als objectes més fàcils i
veïns. Els meus costums afables, enemics de tota agror i aspresa, poden
fàcilment haver-me alliberat d’enveges i enemistats; d’ésser estimat, no ho dic
pas, però de no ésser odiar, mai cap home no en donà més ocasions. Però la
fredor de la meva conversa m’ha pres, amb raó, la benvolença de molts, que són
excusables si la interpreten en un sentit diferent i pitjor.
Jo sóc ben capaç d’adquirir i
conservar amistats rares i exquisides. Per tal com m’aferro amb tanta fam a les
freqüentacions que són del meu gust, m’hi prodigo, m’hi llanço tan àvidament
que no em descuido d’aferrar-m’hi fàcilment i de deixar el senyal on toco. N’he
fet sovint l’experiència afortunada. En les amistats comunes, hi sóc d’alguna
manera estèril i fred, car la meva conducta no és pas natural si no és a plena
vela; a més del fet que, havent-me la meva sort format i acostumat des de la
meva joventut a una amistat sola i perfecta, m’ha desdelitat, en veritat, una
mica de les altres i m’ha imprès massa en la imaginació que aquesta és bèstia
de companyia, no pas de tropa. Per això, per naturalesa, em costa de
comunicar-me a mitges i amb simulació, i amb aquella prudència servil i
sospitosa que hom ens imposa en el tracte d’aquelles amistats nombroses i
imperfectes; i hom ens la imposa principalment en aquest temps, en què no es
pot parlar de la gent més arriscadament o falsament.
I no em plau el consell de Plató,
de parlar sempre en un llenguatge autoritari als seus servents, sense facècies,
sense familiariatat, sia envers els mascles sia envers les femelles. Car, a més
del meu convenciment, és inhumà i injust fer valer tant tal o tal perrogativa
de la fortuna; i les societats on menys es pateix la disparitat entre els
criats i els senyors em semblen les més equitables.
Els altres tracten d’enlairar i
guindar llur esperit; jo d’abaixar-lo i d’inclinar-lo. No és defectuós més que
en extensió. Així com el valor d’alguns tenia necessitat de moderació i el so dolç i graciós del joc de les flautes
per a afalagar-lo en guerra, de por que no es llancés a la temeritat i a la
fúria, altres nacions se serveixen ordinàriament de sons i veus agudes i fortes
que commouen i escalfen a ultrança el coratge dels soldats, així mateix em
sembla que, contra l’usatge comú, en l’ús del nostre esperit tenim, quasi
sempre, més necessitat de plom que d’ales, de fredor i de calma que d’ardor i
agitació. Sobretot, al meu parer, és fer de debò el beneit fer-se l’entès amb
els qui no ho són, parlar sempre tibant, parlar com diuen els italians
“favellar in punta de forchetta”, o sigui de manera rebuscada i afectada. Cal
abaixar-se al nivell d’aquells amb els quals us trobeu i, de vegades, afectar
ignorància. Deixeu de banda la força i la subtilitat; en la pràctica comuna,
n’hi ha prou de reservar-hi l’ordre. Per a la resta, arrossegueu-vos per terra,
si així ho volen.
Montaigne, M. de: Assaigs, llibre tercer, Capítol III.
Es tracta de fer un comentari
de text sobre l’anterior fragment.
a) Lectura i comprensió. Llegeix, entèn, assenyala. Mira
d’entendre i de compendre.
D’aquesta
part, sinó hi ha vocabulari o definicions, no cal escriure res. Obligatori, no
té puntuació, és un pas previ, un mètode propedèutic.
1. Expliqueu breument les idees
principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] [Recomanació: has de mostrar la xarxa
conceptual i llavors demostrar-ho i finalment conclusió. Explica què vol dir? i
de què tracta? Al text i en el text. Extensió de 150-200 paraules].
2. Expliqueu breument el
significat, en el text, de les següents paraules o expressions. [Recomanació:
És una pregunta breu, amplieu els temes des del text i en el text: 25-50
paraules]. [1 punt]
a) « assajar-se»; b) « moderació».
3. Què vol dir M. Montaigne quan
diu: “L’ànima més gran en fa llur ocupació: quibus
vivere est cogitare ” ? [Recomanació: Tingueu en compte els aspectes del
pensament de M. Montaigne que siguin pertinents, encara que no apareguin
explícitament en aquesta qüestió. No feu un resum de temes o de conceptes, cal
tot responent la pregunta fer venir i relacionar la teoria Mètode i R.
Descartes.]. [3 punts]
4. Compareu la teoria del
coneixement de Montaigne amb una altra concepció, qualsevol, que es pugui
trobar al llarg de la història de la filosofia. [Recomanció hauria de tenir
tres paràgrafs: una pel nostre autor francès, l’altra pel segon autor o teoria
i un tercer per a fer la comparació: semblances i diferències. ] [2 punts].
5. Esteu d’acord amb la teoria
que ens proposa M. Montaigne? Raoneu la resposta. [Primer cal saber de què
tracta i llavors valorar i opinar segons la teva explicació. Aquí tracta del
subjecte] [2 punts].
Comentari de text del
segon trimestre:
Instruccions, un exercici,
i només un. Si es correcte puja el 10%, sinó puja el 5%.
Per
això hi apareix nota estimada, no important, és rellevant l’ajut.
Capítol XI: “Dels
coixos”
Fantasiejava ara mateix, com faig
sovint, sobre quant la raó humana és un instrument lliure i vague. Veig
habitualment que els homes, en els fets que els proposen, s’entretenen a
tractar les causes. Divertits xerraires! La coneixença de les causes
pertany solament a qui té el regiment de les coses, no pas a nosaltres que sols
en tenim l’endurança, i que en tenim perfectament el ple ús, segons la nostra
natura, sense penetrar-ne l’origen i l’essència. I el vi no és pas més
agradable a qui en coneix les propietats (causes) originàries. Al contrari; el
cos i l’ànima infringeixen i alteren el dret que tenen de l’ús del món
mesclant-hi la pretensió de ciència. El determinar i el saber, com el donar,
pertanyen a la regència i a la sobirania; a la inferioritat, a la subjecció i a
l’aprenentatge pertany el fruit, l’acceptar. Tornem al nostre costum. Passen
per damunt els fets, però n’examinen acuradament les conseqüències. Solen
començar així: Com és això? –Però és?—caldria dir. La nostra raó és capaç de
bastir cent altres noms i de trobar-ne els principis i la contextura. No li
calen ni matèria ni base; deixeu-la córrer: ella basteix tant sobre el buit com
sobre el ple, i de la inanitat com de la matèria.
Trobo gairebé pertot arreu que
caldria dir: No és ben bé això; i em serviria sovint d’aquesta resposta; però
no hi goso pas, puix que criden que és una desfeta produïda per feblesa
d’enteniment i per ignorància. I em veig obligat habitualment a fer el xarlatà
amb els altres, tot tractant de temes i contes frívols, en els quals no crec en
absolut. A això cal afegir que de debò resulta una mica dur i litigiós de negar
en sec una producció de fet. I pocs se n’abstenen, especialment en les coses
difícils de creure, d’afirmar que ho han vist, o d’al·legar testimonis
l’autoritat dels quals frena la nostra objecció. Seguint aquest costum, sabem
els fonaments i les causes de mil coses que no existiren mai; i el món
escaramussa per mil qüestions, el pro i el contra de les quals són falsos. La
falsedat és tan veïna de la veritat que el savi no ha d’arriscar-se per un
congost tan perillós, segons Ciceró a Academica
II, 21.
La veritat i la falsedat tenen
cares conformes, el posat i els andamis semblants; nosaltres les mirem amb els
mateixos ulls. Trobo que no sols som febles a defensar-nos de l’engany, sinó
que cerquem i ens invitem aferrar-nos-hi. Ens agrada d’envescar-nos en la
vanitat, com a conforme al nostre ésser.
He vist la naixença de diversos
miracles al meu temps. I encara que s’ofeguen en néixer, no deixem pas de
preveure la marxa que haurien pres si haguessin seguit llur curs. Car només cal
trobar el cap del fil, després se’n debana tant com es vol. I hi ha més del no
res a la més petita cosa del món, que no pas d’aquesta a la més gran. Ara, els
primers que han estat aclaparats per aquest començament d’estranyesa, tot
venint a escampar llur història, senten per les objeccions que els fan on rau
la dificultat de la persuasió, i van tapant aquest indret amb algun tema fals.
A més que, per la tendència en els homes de nodrir els rumors que corren,
nosaltres tenim naturalment escrúpols de tornar allò que ens han prestat sense
qualque usura i afegit de collita pròpia. L’error particular origina en primer
lloc l’error públic i, al seu torn, després, l’error públic origina l’error
particular. Així tota aquesta bastida va enriquint-se i formant-se de mà en mà;
de manera que el més allunyat testimoni n’està més assabentat que el més veí, i
el darrer informat més convençut que el primer. És un procés natural. Car,
qualsevol que creu una cosa estima que és obra de caritat convèncer-ne un
altre; i per a fer això no dubta pas a afegir-hi quelcom de la seva invenció,
tant com veu que és necessari al seu conte, per suplir la resistència i el
defecte que pensa que hi ha en la concepció d’altri.
A mi mateix, que em fa
especialment escrúpol de mentir i que no em preocupa gaire de donar crèdit i
autoritat a allò que dic, no em passa pas per alt, en les converses que
mantinc, que si em trobo acalorat o per la resistència d’un altre o per la
mateixa calor de la narració, engrandeixo i inflo el meu argument amb el to de
la veu, els gestos, el vigor i la força de les paraules, i àdhuc per extensió i
amplificació, no sense dany per a la veritat pura. Però ho faig així i tot de
tal manera que al primer que em retorna a mi mateix i em demana la veritat nua
i crua, abandono de cop i volta el meu esforç i la hi dono, sense exageració,
sense èmfasi i sense fullaraca. El parlar viu i clamarós, com sol ésser el meu,
és arrossegat fàcilment cap a la hipèrbole.
A res no tendeixen generalment
tant els homes com a donar curs a llurs opinions; quan no en tenim prou amb els
mitjans comuns, hi afegim el comandament, la força, el ferro i el foc.
Montaigne, M. de: Assaigs, llibre tercer, Capítol XI
Es tracta de fer un comentari
de text sobre l’anterior fragment.
a) Lectura i comprensió. Llegeix, entèn, assenyala. Mira
d’entendre i de compendre.
D’aquesta
part, sinó hi ha vocabulari o definicions, no cal escriure res. Obligatori, no
té puntuació, és un pas previ, un mètode propedèutic.
1. Expliqueu breument les idees
principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] [Recomanació: has de mostrar la xarxa
conceptual i llavors demostrar-ho i finalment conclusió. Explica què vol dir? i
de què tracta? Al text i en el text. Extensió de 150-200 paraules].
2. Expliqueu breument el
significat, en el text, de les següents paraules o expressions. [Recomanació:
És una pregunta breu, amplieu els temes des del text i en el text: 15-25
paraules]. [1 punt]
a) « les causes »; b) « persuasió».
3. Què vol dir M. Montaigne quan
diu: “La falsedat és tan veïna de la veritat que el savi no ha d’arriscar-se
per un congost tan perillós”? [Recomanació: Tingueu en compte els aspectes del
pensament de M. Montaigne que siguin pertinents, encara que no apareguin
explícitament en aquesta qüestió. No feu un resum de temes o de conceptes, cal
tot responent la pregunta fer venir i relacionar la teoria. Mètode i R.
Descartes]. [3 punts]
4. Compareu la teoria ètica o de
comportament vital de Montaigne amb una altra concepció, qualsevol, que es pugui trobar al llarg de la història
de la filosofia. [Recomanció hauria de tenir tres paràgrafs: una pel nostre
autor francès, l’altra pel segon autor o teoria i un tercer per a fer la
comparació: semblances i diferències. ] [2 punts].
5. Esteu d’acord amb la teoria
que ens proposa M. Montaigne? Raoneu la resposta. [Primer cal saber de què
tracta i llavors valorar i opinar segons la teva explicació. Aquí tracta del subjecte.] [2 punts].
Bibliografia
General:
-Atlas de
filosofia, Alianza Atlas, Madrid, 2003. Diverses edicions. Més important,
l’esquema i la situació dels autors i de la filosofia. En castellà.
- Casals Pons, Jaume, La filosofia de Montaigne. Edicions 62, Barcelona, 1985.
- Castiñeira, A. i altres, Breu
historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987. Manual que he anat
passant aquest dies per classe.
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993. Manual
molt ampli i excessiu per a primer de Batxillerat, l’utilitzem per a segon de
Batxillerat. Es tracta de vuit volums i tots els autors.
- Ferrater Mora, José,
Diccionario de Filosofia .
Editorial Ariel, Barcelona, diverses edicions.
Webgrafia:
Un lloc on hi ha apunts, textos,
temes i vocabulari filosòfic i models de textos. Tot això heu de fer-ho
vosaltres. Si funciona i me’n surto sortirà enllaçat al nostre Moodle i al
correu massiu.
Mateixes
recomanacions i preguntes semblants:
[Recomanació: Ajuda al corrector,
treballa bé i ordenament. Posa el nom el grup i numera les pàgines. Fes bona
redacció, estil i ortografia. Pregunta’t, qüestiona’t i fes de filòsofa o
filòsof, raona i justifica les explicacions. La més important seria la pregunta
3 “Análisi del contingut”. Tots els autors i els seus conceptes. Mira aquesta
recomanació.]
A
entregar a mà o amb ordinador, l’any
2015. Abans de que s’acabi el segon trimestre, cap al febrer del 11
dimecres, al dijous 12 del 2015. Per a dubtes i demés seria un bon dia, tots
els dimecres del món a l’hora del pati.
Llocs
d’informació: al bloc; http://filosofia-sapalomera.blogspot.com.
Al Moodle, si mai arrenca, hi haurà el fòrum i tota la informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada