Examen corregit. 14 / XI

Model de correcció segons la Selectivitat i comité PAU 2014.

Us passo aquesta correcció ja que faríem examen de Recuperació del primer Trimestre el dimecres 22 de novembre. I no ens veurem fins al dilluns 20 de novembre.

«—Per tant, tenim totalment acomplert el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, tan bon punt comencéssim a fundar la nostra ciutat, trobaríem, amb l’ajut d’algun déu, un principi i model de la justícia.

—Doncs sí, és així.

—El nostre principi que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una semblança de la justícia; i, per això, ens ha estat profitós.

—Ho sembla.

—I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions exteriors de l’home, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la seva pròpia casa, l’individu es domina i s’ordena, i és amic de si mateix, i es posa les tres parts en concòrdia, ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia, i sigui una unitat i no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui fer, ja sigui treballar per enriquir-se, o tenir cura del seu cos, o actuar en política. En tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima; i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que inspira aquesta acció.

—Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell.

—D’acord —vaig dir—; crec que si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i

la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.

—No, per Zeus! —va dir ell.

—Ho afirmem, doncs?  —Ho afirmem; tots varen respondre.”

Plató.  La República , llibre IV

1.Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [Recomanació entre 80-100 paraules aproximadament. Assegura de què parla. No ho facis com un esquema.]  [2 punts]

2. Defineix breument (unes quinze-vint paraules en cada cas) el significat que tenen en

el text els mots: [1 punt]  a) «ànima»  b) «la seva pròpia casa»

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «[...] si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim. » (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts].

4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una societat sigui justa amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts].

5. Valoració: Estàs  d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És millor viure en una societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitats naturals i la seva educació, que no en una societat on cadascú faci la feina que vulgui o l’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no.» Responeu d’una manera raonada.[2 punts]

Oficina d’Accés a la Universitat PAU 2014 (Sèrie5).  Pautes de correcció Història de la filosofia

Opció A de la Sèrie 5. A) Plató i B) Mill.

L’examen consta de dues opcions diferenciades, cadascuna amb un text i cinc preguntes sobre el text. Les preguntes de cada opció tenen una estructura molt semblant. Hi ha, òbviament, multitud de maneres correctes de respondre-les. Les pautes que figuren a continuació pretenen unificar al màxim possible la correcció d’exàmens que es presten a solucions molt diferents. Res no pot substituir, però, l’exercici de sentit comú que requereix la decisió del corrector sobre si, i en quin grau,

una resposta s’ajusta o no als principis generals que s’enuncien a continuació.

El paper de la precisió, la claredat i la correcció gramatical En una prova de filosofia, la precisió, la claredat i la correcció gramatical són òbviament fonamentals. Els correctors hauran d’evitar, però, fer-ne una avaluació autònoma: aquests trets no poden ser avaluats independentment del contingut. Si la resposta no s’adequa en absolut al que es demana, aleshores la claredat, la precisió i

la correcció gramatical no hi afegeixen cap valor. Això no vol dir que no hagin d'afectar la qualificació. Respecte al grau de precisió: aquest és part intrínseca del contingut que es vol expressar. Respecte a la claredat i la correcció gramatical, el criteri que s’haurà d’utilitzar és que, en la mesura que siguin deficients, afecten negativament el contingut que de fet s’expressa, i, per això mateix i en aquesta mesura, han d’afectar la qualificació.

Primera pregunta

Explicar breument el contingut del text. (2 punts)

L’objectiu de la pregunta és detectar el grau de comprensió del text.

La resposta no cal que demostri que l’alumne coneix els detalls de la filosofia de l’autor

(excepte si la manca d’aquest coneixement l’impedeix d’entendre el text). Les restriccions sobre espai (60-100 paraules) són només orientatives per determinar indirectament el tipus de resum que s’espera: ni un breu títol, ni una llarga paràfrasi. Per tant, si el contingut del resum és equivalent al que es podria fer en 60-100 paraules, no ha de comptar contra l’alumne el fet que no respecti aquests límits.

A continuació s'esmenten les idees principals que se suposen en una resposta correcta. Cal tenir en compte, però, que les formes en que s'enuncien i comparen en un petit resum poden ser molt diverses. El seu enunciat pot ser explícit o estar implícit en la redacció de l'alumne. I, per suposat, no es pot esperar de cap manera un desenvolupament detallat de cada idea. És important, però, que l'alumne no es limiti a

enunciar idees sinó que mostri comprensió de l'estructura argumentativa del text.

Opció A) Plató

Per assolir la màxima puntuació, l’alumne haurà d’exposar, d’una  forma o altra, les  següents idees:

(i) Haver considerat què portaria a fundar una ciutat ha permès arribar a trobar què és la justícia.

(ii) En el cas de la ciutat, la justícia consistia en que cadascú fes allò que correspon a la seva

naturalesa

(iii) La justícia en un individu és això mateix, però aplicat a les diferent parts de l’ànima: per a

que un individu sigui just cal que cada part de l’ànima dugui a terme el que li és propi, i que

aquestes parts estiguin en harmonia.

Puntuació/Avaluació:

• L’avaluació de la pregunta s’ha de fer de forma global

. L’alumne no té en absolut per què fer el seu resum distingint exactament el mateix nombre d’apartats que s’indiquen en aquests criteris. El que s’ha de fer en una bona resposta és tractar d’una forma o altra les idees que s’indiquen.

• En aquesta pregunta l’estudiant ha de mostrar que ha entès el que diu el text. Per això, per aprovar la pregunta l’estudiant no es pot limitar només a copiar el text o només a parafrasejar simplement algunes frases del text sense mostrar cap comprensió.

2. Segona pregunta

Explicar el significat de termes o expressions. (1 punt).

El que es demana no és donar definicions exactes o precises que hagin de ser vàlides

per a qualsevol context d’ús de les expressions, ni tampoc que l’alumne utilitzi un

vocabulari tècnic. El fet que l’alumne utilitzi un llenguatge sense cap tecnicisme, si no

té incorreccions, no haurà de comptar en contra seu. Quan sigui possible, l'alumne té

dret a inferir el significat només de la informació que li proporciona el text. En la

mesura en què demostri la comprensió pertinent, això no pot comptar en contra seu.

Opció A) Plató.

a) «la seva pròpia casa»: en ell mateix, en la seva ànima, fora del cos, el meu jo intern, la meua persona.

b) «ànima»: la part immaterial; immortal i eterna d’una persona.

3. Tercera pregunta

Donar les raons de l’autor a favor d’una tesi. (3 punts)

L’enunciat demana referir-se al pensament de l’autor. S’haurà de tenir present, però, que el que es demana no és una exposició general del seu pensament. Només es tindran en compte les idees que siguin pertinents per a entendre la afirmació que es vol explicar i per entendre les raons de l’autor per a fer aquesta afirmació. Un bon examen serà aquell que trobi la justificació i el paper que l’afirmació particular juga en el conjunt del pensament del filòsof. A vegades una exposició general i correcta del

pensament del filòsof pot no respondre el que es demana si no explica com el pensament general de l’autor justifica la tesi particular que és objecte de la pregunta.

Opció A) Plató.

La màxima puntuació requeriria referir-se correctament a:

(i) L’estratègia argumentativa de Plató que vol esbrinar què és la justícia fixant-se primer en

quan una societat és justa i, a partir d’aquí, establir quan és just un individu.

(ii) Descripció de les tres classes (estaments) de la ciutat, i de les virtuts associades a cadascuna

(iii) La ciutat és justa si cadascuna de les classes fa allò que li és propi

(iv) Descripció de les tres parts de l’ànima i de les virtuts associades a cadascuna d’aquestes

parts.

(v) Hi ha una analogia directa entre allò que fa justa una ciutat i allò que fa just un individu: un

individu és just si cadascuna de les tres parts de l’ànima fa allò que li és propi i, en particular, si

la part racional regeix les altres.

4. Quarta pregunta

Comparar o relacionar un concepte o idea del text amb un altre. (2 punts)ç

S’ha de tenir en compte:

a) La identificació adequada i precisa de les dues concepcions que s’han de comparar.

b) El contrast pertinent dels dos termes de la comparació.

En qualsevol cas: l’alumne és lliure de triar fer una caracterització de les dues concepcions de manera prèvia i independentment de la comparació i després establir la comparació, o fer la caracterització de les dues postures de forma implícita en termes de les diferències mútues. També pot escollir fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions –qualsevol d’elles- i descriure l’altra per contrast. Per tant, l’enunciat exacte de la pregunta s’ha d’entendre que no posa restriccions a aquesta llibertat en la resposta.

Resposta 4. Oberta:

Tema que es pot portar preparat de casa, hi haurà sempre amb en Ramon Suñé un model preparat i una recomanació.

Hem provat de fer servir algunes recomanacions i podem:

a)       Seguir-la:

Trets:

1. Autors: Protàgores, Gòrgies i la seva teoria.
2. Tots ensenyen la virtut; “l’areté”. Quin tipus de virtut? L’Excel·lència democràtica.
3. Els models són tots dos democràtics.
4. Diferències sobre el concepte de Veritat amb un o amb altres.

b)       Amb Sòcrates molt semblant, però també es podia fer.

1.       Areté o virtut fonamentada sobre el coneixement, ho sé, ho conec, llavors ho faig.

2.       Acudir a les teories de la filoxarxa: ningú fa el mal per ignorància; si algú s’equivoca és que no ho domina, no sap fer-ho millor.

3.       Doctrina semblant de l’intel·lectualisme moral i model democràtic, dels millors.

5. Cinquena pregunta

Consideració raonada de l’estudiant a favor o en contra d’una tesi. (2 punts)  

En aquesta pregunta l’estudiant ha d’intentar justificar la seva postura a favor o en contra de la tesi tot fent-ne una valoració personal (la resposta de l’estudiant pot també, és clar, consistir en explicar, de forma raonada, perquè de fet no està ni a favor ni en contra de la tesi).

Es tracta que l’estudiant faci l’esforç d’argumentar d’una forma personal, clara i coherent a favor o en contra de la tesi.

D’altra banda, l’acord del corrector amb la tesi defensada no pot tenir-se en compte, ni tampoc el fet que l’alumne ignori arguments històricament importants.

Caldrà valorar, doncs,

(a) El grau de comprensió que es demostri de la tesi a discutir

(b) La coherència de les raons que l’estudiant doni ja sigui a favor o en contra de la

tesi, i la claredat de la seva exposició.

Resposta oberta:

Caldrà fer una argumentació, no excedir-se amb exemples, aportar raons, seguir un camí de forma clara i neta, segons els model que tenim de recursos i argumentació. Cal que els visiteu al bloc.

 OK? Ho heu vist?

Recursos argumentatius.

Enllaço els recursos argumentatius. 

EXEMPLE DE RECURSOS ARGUMENTATIUS.

Història de la filosofia

“Els més petits elements del sentiment floreixen amb el contacte amb la simpatia i les influències de l’educació; i una completa unió d’associacions es conforma al seu voltant per l’acció, també cal dir-ho, de les sancions i coaccions externes. Aquest mode d’entendre’ns a nosaltres mateixos, i a la vida, es veu cada dia més natural, segons avança la civilització. Amb cada progrés, eliminem les fonts d’oposició a l’interès i nivellem les desigualtats que la llei econòmica ha anat fixant entre els individuus o les classes, degut a que hi ha sectors de la humanitat, la felicitat dels quals es passa per alt en la pràctica”

John Stuart Mill; L’utilitarisme (Cap: III).

Hem l’enllaçat les preguntes de selectivitat amb alguns recursos argumentatius.

1.- Raoneu breument –al voltant de 40-80 paraules—les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts).

Sobre el text o la tesi:

• Del que diu el text es desprèn que.....
• Aquesta idea ens portaria a ....
• Si acceptem la tesi de l’autor, aleshores caldrà admetre també que ...

Explicitar pressupòsits d’una tesi:

• Quan l’autor defensa .... dóna per suposat que ....
• L’autor, defensa ...
• L’autor, sense dir-ho, assumeix que ...
• Les conclusions de l’autor són vàlides si admetem la premissa que ...

2.- Expliqueu i definiu el significat, en el text, dels següents conceptes (al voltant de 15-20 paraules en cada cas). (1 punt).

a) Sentiment. b) Educació.

3.- Quina teoria de les ciències morals proposa al text? (Feu referència al conjunt general del pensament del nostre autor. Ajudeu-vos de la idea de reforma social, el paper de l’estat i la felicitat general). (3 punts).

Adjectivar o batejar una idea:

• Quan l’autor diu que ...... està defensant una posició ....
• La visió de l’autor és .....
• La concepció de l’autor comporta una visió ....

Recurs a l’exemple:

• El fenomen de .... il·lustra molt bé la idea següent ...
• Del que diu la teoria es desprèn que ...

Treure conseqüències:

• Del que diu el text podríem dir ....
• Si acceptem la teorització de l’autor, aleshores caldrà ademetre la possibilitat .....

4.- Compareu la concepció ètica de Mill amb una altra concepció que es pugui trobar a la història de la filosofia. (2 punts).

Contraposar amb d’altres autors:

• Una visió que em semblaria més encertada és la de .....
• Contràriament, l’autor ...... defensava.
• Ens fa pensar/ Jo m’inclino més aviat per la posició contrària.
• Una descripció anàloga la trobem en ....
• Si comparem el que diu l’autor amb .... i veurem que .....

5.- Valoració u opinió personal. Quins són aquests sectors de la humanitat, “la felicitat dels quals es passa per alt”? Quin paper hauria de tenir la legislació i el govern? (2 punts).

Vigència o actualitat d’una idea:

- La concepció actual de ..... seria més aviat .....

- La vigència d’aquestes idees es pot veure en ........

- La novetat de plantejaments de ..... resideix en ........

- la concepció de ...... és perfectament defensable avui si tenim en compte que ......; i per tant ......

Plantejar objeccions i crítiques

- Aquesta posició de l’autor crec, considero que planteja alguns problemes: (enumeració).

- Una qüestió que es planteja als defensors de .... és ......

- Portades a l’extrem aquestes idees impliquen que ....

-Un punt feble d’aquesta posició és .....

Aportar raons a favor:

- La raó per la qual defenso ... és que ...

- Els avantatges que veig en aquesta posició són ....

- Les idees de l’autor em semblen interessants si tenim en compte que .....

Conclusió o balanç final:

- En síntesi / per concloure, crec poder afirmar ....

- Tot això em sembla que fonamenta suficientment la tesi ...

- Així doncs / per tant, m’inclino a pensar que l’autor té raó en ... però en canvi, quan diu .... sembla que pot oferir llacunes.

Hi hem treballat ara de cara a l'examen.

Tema de Sòcrates.

Apunts de Sòcrates. 

Model bàsic i correcte per a iniciar i ampliar el tema.

Cuideu-vos.

Ins Tossa de Mar. 2017-2018

2)        Sòcrates: a.  El mètode socràtic. b.          L’ètica socràtica.

2.a El mètode socràtic:

Es fonamenta en dos principis que la filoxarxa desgrana de forma diferent: són la ironia o contradicció i la maièutica. Sòcrates era com un sofista més, com un polemitzador i afirmava que: “només sé que no sé res”. I era com la primera ironia, que hem provat d’explicar a classe, ja parteixo de reconèixer la meva ignorància i a partir d’ací iniciar una camí amb la raó cap al saber, i ho fa amb forma de diàleg, amb l’art de saber preguntar de forma adequada per caminar i portar la discussió cap allà on vol, cap un objectiu determinat.

La seva ironia es dirigia contra qualsevol que afirmés saber i aleshores el situava davant contradiccions lògiques i al portava a un carreró sense sortida, com un savi (sofista) que no sap res del cert.

Així arribem a fer néixer, des de la pròpia ignorància, els nous sabers. S’abandonen prejudicis i sabers infundats i així tot es convertia en una eina d’accés al coneixement; és la maièutica, l’art d’ajudar i fer sortir la veritat del seu interior del seu interlocutor, però clar: Què hi tenim dintre nostre? Dintre de la nostra essència?

2.b L’ètica socràtica.

Fonamentada amb el racionalisme, amb la raó, on conèixer i saber és condició necessària i suficient per a fer el bé. A la novel·la “La muerte de Sócrates” just es considera aquest autor com el pare del racionalisme. Sòcrates ensenya la virtut o excel·lència (areté).

Essent com un pensament paradoxal, contradictori diu la versió de la filoxarxa, ningú fa el mal volent, el fem per què no ho sabem, per tant des de la humilitat i el no saber res, també podem créixer i arribar al bé, manifestem la nostra renúncia i només aquells que cerquem, com els filòsofs, podem arribar a tenir una bona conducta moral: si vull ser just, haig de saber que és la justícia; etc (...).

Amb tot la pregunta és si conèixer és fer, llavors per què no ho fem? Aquí la revolució ètica amb Sòcrates és evident; l’autor apel·la al consciència moral, però encara més; i si no en tenim de consciència moral?

Bibliografia:

-     Atlas de Filosofia, Editorial Alianza.

-     Camps, Victoria: Historia de la ètica, Vol 1.  Editorial Crítica, Barcelona, 2006.

-      Chicot, M: La muerte de Sòcrates. Novel·la.

-      Copleston, F: Historia de la filosofia. Vol 1.  Editorial Ariel, Barcelona.

-      De Crescenzo, Luciano: Historia de la filosofia grega; Editorial Barcanova, Barcelona. 1990.

Webgrafia:

-              www.pensament.com/filoxarxa (Aquesta principal i molt rellevant).

-              http://www.alcoberro.info/ (Web amb alguns temes generals i de diversa informació. No s’ajusta exactament a aquest tema dels sofistes nostres temes).

-  https://youtu.be/7byRIzBYUho (Consultada i revisada, el 30/X/ 2017). La mort de Sòcrates, explicació de la pintura de J.L. David (1784). Estil neoclàssic.

Tema: Sofistes.

Punt 1.1 

Els sofistes, especialment en Gòrgies i en Protàgores. 

Els sofistes.

Grup o escola de pensadors, que viuen a Atenes al segle V – IV a.C.  N’hi ha diversos grups, alguns coetanis, i es diferencien entre menors i majors i la filoxarxa en diu els d’abans i els de després de la guerra del Peloponès[1]. Nosaltres només farem referència a Gòrgies i a en Protàgores.

Als sofistes, via Sòcrates, Plató i Aristòtil se’ls atribueix una visió pejorativa, negativa de la seva tasca, com els que cobraven, com a mestres de la democràcia, mestres del saber, de la “sofia”. Però en alguns casos enganyaven o no ensenyaven la virtut; “areté”.

Serien segons diverses interpretacions i a classe com els primers professors de la democràcia. També segons altres fons eren com advocats i com que eren ociosos, tenien temps lliure i es dedicaven al govern de la ciutat, a ajudar als tribunals i a treballar sobre els casos i judicis.

A nosaltres aquests autors ens situen al món social de la ciutat i de la convenció, del pacte i de l’arbitrarietat.

Glossari:

1.   Democràcia:

Etimològicament “el govern del poble”. A l’Atenes de Pericles, segle V a.C. on es conforma aquest model participatiu, el lloc d’intervenció és la plaça pública i allí cal ser exitós.

Què ensenyava? L’”areté”, la virtut.

A qui ensenyava? Als que tenien temps lliure i podien pagar les lliçons. Tot això també atribuït als sofistes.

2.   Oratòria (Retòrica):

L’art de parlar bé i d’escriure bé. On s’uneix l’ètica i l’estètica. Volien ensenyar a intervenir a l’”àgora” a la plaça pública o lloc d’intervenció dels que participaven a la “polis”.

També sabem que cal tenir uns quants passos per a arribar a persuadir als altres com les operacions discursives que vàrem fer altres anys: Invenció, disposició, elocució, memòria i pronunciació, si algú ho recorda.

Nosaltres hem parlat amb oratòria d’una bona pronúncia i articulació. Via filoxarxa acudíem a Isòcrates. Tots aquests tenien diverses feines com escriure discursos per a altres són els anomenats logògrafs[2]. De totes aquestes activitats, en treien un benefici, vivien d’això. Algunes interpretacions diuen que al tenir temps lliure ho feien per afició o “hobby”.

3.   Demagogia:

Versió negativa.

3.1        Model de democràcia que vol imposar els seu punt de vista, la seva veritat, i pot amagar la realitat o fer sorgir la seva perspectiva. Una forma d’argumentar era utilitzar el conjunt de fal·làcies no formals per imposar la seva veritat i aquestes eren les que s’agrupaven amb tres apartats: contra la rellevància, contra la suficiència i l’acceptabilitat.

En positiu la forma de fer sortir la bona veritat és l’”aletheia”.

3.2 També forma de govern.

Autors:

Protàgores:

Nosaltres l’hem presentat com a relativista.

Algunes interpretacions l’aproximen a l’utilitarisme; on totes les opinions particulars tenen la mateixa validesa, algunes son mes avantatjoses que altres. Per exemple recuperar-se per al malalt i menjar aliments que li vagin bé, tot i no saber per què li van bé.

El relativisme dels valors implica que una mateixa acció o fet pot ser bona per un subjecte i dolenta per un altre. I fins i tot un àmbit de creença, com una acció bona o dolenta per un mateix subjecte tot depenen del moment, de la circumstància i en la seva mesura i la seva creença.

Són diversos els nivells del relativisme, el del coneixement i també el dels valors o moral.

La filoxarxa destaca molt els de l’agnosticisme. Fet pel qual va abandonar Atenes i algunes de les seves obres van ser destruïdes i cremades amb públic. Critica les supersticions i altres rituals religiosos que no serveixen a la vida dels pobles, no són útils, seguin aquesta interpretació.

Vocabulari de Protàgores:

Relativisme: Tot és relatiu a les diverses convencions i perspectives del moment o del present històric. No hi ha veritats ni absolutes, ni universals, ni essències, hi ha alguna versió que l’apropa a l’utilitarisme.

Homo mensura: l’home com a mesura de totes les coses, per tant amb Protàgores, només ho sabem a la nostra capacitat i tot està a nivell de la nostra interpretació i tota la Veritat, i la construcció racional és de situació i de nivell humà.

Gòrgies:

A la seva obra Sobre la natura o sobre el no-ser ataca la postura dels essencialistes de Parmènides d’Elea, i defensa l'escepticisme. Les seves idees poden resumir-se en tres tesi: Alguns autors consideren que aquestes afirmacions no són res més que jocs retòrics:  “Res existeix; si existís quelcom no podria ser conegut i si quelcom existent pogués ser conegut, seria impossible expressar-ho amb el llenguatge”.

1) La primera tesi la defensa de la manera següent. Si quelcom fos deuria o ben ser etern o no ser-ho. Si fos etern, hauria de ser infinit i, si fos infinit, no podria estar en res. Però, allò que no està en res no existeix. D’altra banda, si no fos etern, hauria d’haver començat a ser, però, per començar a ser, abans hauria de no ser, la qual cosa és impossible, ja que el no ser no és. Així, ni és etern ni té origen i, per tant, no és.

2) La segona tesi parteix de l’afirmació de Parmènides segons la qual no és possible pensar el no ser. Però, si el no ser no pogués ser pensat, no hi hauria l’error. Atès que l’error existeix, s’infereix que pot pensar-se el no ser. Així, podem dir que hi ha coses pensades, que no existeixen, i coses no existents (com a personatges mítics, per exemple) que poden ser pensades. D’aquesta manera assenyala, contra Parmènides, que hi ha una escissió entre pensament i ser i, per tant, si quelcom fos, no podria ser pensat. (Noti’s que Gòrgies usa com a mètode de raonament el procediment de reducció a l’absurd).

3) La tercera tesi defensa que la paraula no comunica més que sons. Mitjançant el llenguatge no transmetem colors, sabors, grandàries, etc., sinó només sons. Fins i tot de forma arbitrària i convencional, i, igual que la vista no veu els sons, l’oïda no sent els colors. Amb això posa de manifest el divorci existent entre signe i significat, i destaca la impossibilitat de transmetre la realitat mitjançant la paraula. El signe “taula” és una convenció, un pacte, que podem canviar-lo i dir-ne “table”

S’ha afirmat que aquestes tesis de Gòrgies eren més aviat un mer exercici retòric pel qual volia demostrar que, mitjançant l’ús manyós (trampós i brillant) de les convencions del llenguatge, és a dir, mitjançant la retòrica, es podien defensar fins i totes les tesis més absurdes. No obstant això, més aviat es creu que, encara que realment Gòrgies va voler posar en ridícul les tesis dels seguidors de l’escola de Parmènides,  va acabar abraçant un profund nihilisme i escepticisme. Per això, partint d’aquesta situació de crisi, es va bolcar en l’ensenyament de la retòrica, però sense voler ensenyar la virtut (“areté”), sinó només l’ús persuasiu del llenguatge. D’aquesta manera, va concebre el seu ensenyament com a transmissió d’un art de persuasió basat en una ètica de situació fortament relativista. Va destacar l’immens poder de la paraula, la màgia del logos que sedueix, persuadeix i transforma l’ànima, i la va comparar a l’acció dels fàrmacs sobre el cos. També el llenguatge pot curar o emmalaltir un ànima. A més a més, va ser el primer a estudiar el llenguatge des d’una perspectiva estètica i va analitzar l’essència de la poesia. Concebia l’art com un engany, però un engany intel·ligent que ennobleix a qui el practica (perquè mostra la seva capacitat de fabulació i imaginació) i a qui es deixa enganyar (perquè mostra la intel·ligència de comprendre el missatge de l’artista). Aquestes reflexions sobre l’art van ser posteriorment recollides per Plató (que va destacar l’aspecte d’engany i d’imitació de l’art) i per Aristòtil (que va subratllar l’aspecte purificador o catàrtic de l’art).

Amb tot això i seguint Luciano de Crescenzo llavors quan afirmo, dic: “No existeix la veritat”, què vull dir? Estic afirmant això  mateix? Ergo, (llavors, per tant ...)

Vocabulari de Gòrgies:

Nihilisme: Terme que va començar a ser utilitzat pels romàntics alemanys per referir-se a les doctrines que propugnen l’absència de conviccions vertaderes i, especialment, l’absència de valors dels coneixement (epistemològics) amb en Gòrgies. Sobre la impossibilitat de conèixer. 

Escepticisme: Provés del verb grec “skeptomai” examinar amb deteniment una determinada afirmació i també vol dir i ens interessa, la idea “d’epokhé” o de suspendre el judici mentre analitzem i estudiem la proposició determinada. Terme modern aplicat a l’il·lustrat D. Hume.

Bibliografia:

-          Atlas de Filosofia, Editorial Alianza.

-          Copleston, F: Historia de la filosofia. Editorial Ariel, Barcelona.

-          De Crescenzo, Luciano: Historia de la filosofia grega; Editorial Barcanova, Barcelona. 1990.

Webgrafia:

-          www.pensament.com/filoxarxa (Aquesta principal i molt rellevant).

-          http://www.alcoberro.info/ (Web amb alguns temes generals i de diversa informació. No s’ajusta exactament a aquest tema dels sofistes nostres temes).

---

[1]                      Guerra entre el model d’Atenes democràtic i comercial i el model aristocràtic-terratinent i militar d’Esparta i els seus aliats.  

[2]                      Persones que escrivien per als altres i podien ser de diversos tipus els redactats: per a defensa davant el tribunal, per a discursos, per a casos de morts, per a ... causes militars.