Tema: Sofistes.

Punt 1.1 

Els sofistes, especialment en Gòrgies i en Protàgores. 

Els sofistes.

Grup o escola de pensadors, que viuen a Atenes al segle V – IV a.C.  N’hi ha diversos grups, alguns coetanis, i es diferencien entre menors i majors i la filoxarxa en diu els d’abans i els de després de la guerra del Peloponès[1]. Nosaltres només farem referència a Gòrgies i a en Protàgores.

Als sofistes, via Sòcrates, Plató i Aristòtil se’ls atribueix una visió pejorativa, negativa de la seva tasca, com els que cobraven, com a mestres de la democràcia, mestres del saber, de la “sofia”. Però en alguns casos enganyaven o no ensenyaven la virtut; “areté”.

Serien segons diverses interpretacions i a classe com els primers professors de la democràcia. També segons altres fons eren com advocats i com que eren ociosos, tenien temps lliure i es dedicaven al govern de la ciutat, a ajudar als tribunals i a treballar sobre els casos i judicis.

A nosaltres aquests autors ens situen al món social de la ciutat i de la convenció, del pacte i de l’arbitrarietat.

Glossari:

1.   Democràcia:

Etimològicament “el govern del poble”. A l’Atenes de Pericles, segle V a.C. on es conforma aquest model participatiu, el lloc d’intervenció és la plaça pública i allí cal ser exitós.

Què ensenyava? L’”areté”, la virtut.

A qui ensenyava? Als que tenien temps lliure i podien pagar les lliçons. Tot això també atribuït als sofistes.

2.   Oratòria (Retòrica):

L’art de parlar bé i d’escriure bé. On s’uneix l’ètica i l’estètica. Volien ensenyar a intervenir a l’”àgora” a la plaça pública o lloc d’intervenció dels que participaven a la “polis”.

També sabem que cal tenir uns quants passos per a arribar a persuadir als altres com les operacions discursives que vàrem fer altres anys: Invenció, disposició, elocució, memòria i pronunciació, si algú ho recorda.

Nosaltres hem parlat amb oratòria d’una bona pronúncia i articulació. Via filoxarxa acudíem a Isòcrates. Tots aquests tenien diverses feines com escriure discursos per a altres són els anomenats logògrafs[2]. De totes aquestes activitats, en treien un benefici, vivien d’això. Algunes interpretacions diuen que al tenir temps lliure ho feien per afició o “hobby”.

3.   Demagogia:

Versió negativa.

3.1        Model de democràcia que vol imposar els seu punt de vista, la seva veritat, i pot amagar la realitat o fer sorgir la seva perspectiva. Una forma d’argumentar era utilitzar el conjunt de fal·làcies no formals per imposar la seva veritat i aquestes eren les que s’agrupaven amb tres apartats: contra la rellevància, contra la suficiència i l’acceptabilitat.

En positiu la forma de fer sortir la bona veritat és l’”aletheia”.

3.2 També forma de govern.

Autors:

Protàgores:

Nosaltres l’hem presentat com a relativista.

Algunes interpretacions l’aproximen a l’utilitarisme; on totes les opinions particulars tenen la mateixa validesa, algunes son mes avantatjoses que altres. Per exemple recuperar-se per al malalt i menjar aliments que li vagin bé, tot i no saber per què li van bé.

El relativisme dels valors implica que una mateixa acció o fet pot ser bona per un subjecte i dolenta per un altre. I fins i tot un àmbit de creença, com una acció bona o dolenta per un mateix subjecte tot depenen del moment, de la circumstància i en la seva mesura i la seva creença.

Són diversos els nivells del relativisme, el del coneixement i també el dels valors o moral.

La filoxarxa destaca molt els de l’agnosticisme. Fet pel qual va abandonar Atenes i algunes de les seves obres van ser destruïdes i cremades amb públic. Critica les supersticions i altres rituals religiosos que no serveixen a la vida dels pobles, no són útils, seguin aquesta interpretació.

Vocabulari de Protàgores:

Relativisme: Tot és relatiu a les diverses convencions i perspectives del moment o del present històric. No hi ha veritats ni absolutes, ni universals, ni essències, hi ha alguna versió que l’apropa a l’utilitarisme.

Homo mensura: l’home com a mesura de totes les coses, per tant amb Protàgores, només ho sabem a la nostra capacitat i tot està a nivell de la nostra interpretació i tota la Veritat, i la construcció racional és de situació i de nivell humà.

Gòrgies:

A la seva obra Sobre la natura o sobre el no-ser ataca la postura dels essencialistes de Parmènides d’Elea, i defensa l'escepticisme. Les seves idees poden resumir-se en tres tesi: Alguns autors consideren que aquestes afirmacions no són res més que jocs retòrics:  “Res existeix; si existís quelcom no podria ser conegut i si quelcom existent pogués ser conegut, seria impossible expressar-ho amb el llenguatge”.

1) La primera tesi la defensa de la manera següent. Si quelcom fos deuria o ben ser etern o no ser-ho. Si fos etern, hauria de ser infinit i, si fos infinit, no podria estar en res. Però, allò que no està en res no existeix. D’altra banda, si no fos etern, hauria d’haver començat a ser, però, per començar a ser, abans hauria de no ser, la qual cosa és impossible, ja que el no ser no és. Així, ni és etern ni té origen i, per tant, no és.

2) La segona tesi parteix de l’afirmació de Parmènides segons la qual no és possible pensar el no ser. Però, si el no ser no pogués ser pensat, no hi hauria l’error. Atès que l’error existeix, s’infereix que pot pensar-se el no ser. Així, podem dir que hi ha coses pensades, que no existeixen, i coses no existents (com a personatges mítics, per exemple) que poden ser pensades. D’aquesta manera assenyala, contra Parmènides, que hi ha una escissió entre pensament i ser i, per tant, si quelcom fos, no podria ser pensat. (Noti’s que Gòrgies usa com a mètode de raonament el procediment de reducció a l’absurd).

3) La tercera tesi defensa que la paraula no comunica més que sons. Mitjançant el llenguatge no transmetem colors, sabors, grandàries, etc., sinó només sons. Fins i tot de forma arbitrària i convencional, i, igual que la vista no veu els sons, l’oïda no sent els colors. Amb això posa de manifest el divorci existent entre signe i significat, i destaca la impossibilitat de transmetre la realitat mitjançant la paraula. El signe “taula” és una convenció, un pacte, que podem canviar-lo i dir-ne “table”

S’ha afirmat que aquestes tesis de Gòrgies eren més aviat un mer exercici retòric pel qual volia demostrar que, mitjançant l’ús manyós (trampós i brillant) de les convencions del llenguatge, és a dir, mitjançant la retòrica, es podien defensar fins i totes les tesis més absurdes. No obstant això, més aviat es creu que, encara que realment Gòrgies va voler posar en ridícul les tesis dels seguidors de l’escola de Parmènides,  va acabar abraçant un profund nihilisme i escepticisme. Per això, partint d’aquesta situació de crisi, es va bolcar en l’ensenyament de la retòrica, però sense voler ensenyar la virtut (“areté”), sinó només l’ús persuasiu del llenguatge. D’aquesta manera, va concebre el seu ensenyament com a transmissió d’un art de persuasió basat en una ètica de situació fortament relativista. Va destacar l’immens poder de la paraula, la màgia del logos que sedueix, persuadeix i transforma l’ànima, i la va comparar a l’acció dels fàrmacs sobre el cos. També el llenguatge pot curar o emmalaltir un ànima. A més a més, va ser el primer a estudiar el llenguatge des d’una perspectiva estètica i va analitzar l’essència de la poesia. Concebia l’art com un engany, però un engany intel·ligent que ennobleix a qui el practica (perquè mostra la seva capacitat de fabulació i imaginació) i a qui es deixa enganyar (perquè mostra la intel·ligència de comprendre el missatge de l’artista). Aquestes reflexions sobre l’art van ser posteriorment recollides per Plató (que va destacar l’aspecte d’engany i d’imitació de l’art) i per Aristòtil (que va subratllar l’aspecte purificador o catàrtic de l’art).

Amb tot això i seguint Luciano de Crescenzo llavors quan afirmo, dic: “No existeix la veritat”, què vull dir? Estic afirmant això  mateix? Ergo, (llavors, per tant ...)

Vocabulari de Gòrgies:

Nihilisme: Terme que va començar a ser utilitzat pels romàntics alemanys per referir-se a les doctrines que propugnen l’absència de conviccions vertaderes i, especialment, l’absència de valors dels coneixement (epistemològics) amb en Gòrgies. Sobre la impossibilitat de conèixer. 

Escepticisme: Provés del verb grec “skeptomai” examinar amb deteniment una determinada afirmació i també vol dir i ens interessa, la idea “d’epokhé” o de suspendre el judici mentre analitzem i estudiem la proposició determinada. Terme modern aplicat a l’il·lustrat D. Hume.

Bibliografia:

-          Atlas de Filosofia, Editorial Alianza.

-          Copleston, F: Historia de la filosofia. Editorial Ariel, Barcelona.

-          De Crescenzo, Luciano: Historia de la filosofia grega; Editorial Barcanova, Barcelona. 1990.

Webgrafia:

-          www.pensament.com/filoxarxa (Aquesta principal i molt rellevant).

-          http://www.alcoberro.info/ (Web amb alguns temes generals i de diversa informació. No s’ajusta exactament a aquest tema dels sofistes nostres temes).

---

[1]                      Guerra entre el model d’Atenes democràtic i comercial i el model aristocràtic-terratinent i militar d’Esparta i els seus aliats.  

[2]                      Persones que escrivien per als altres i podien ser de diversos tipus els redactats: per a defensa davant el tribunal, per a discursos, per a casos de morts, per a ... causes militars.

Apunts de Plató.

Apunts de Plató.

Model bàsic de la informació per l'estudi com a tres camins:
1) Classe, els meus apunts i text "Atena".
2) Filoxarxa i les seves afirmacions.
3) Aprofundiment i bibliografia. Hi són tots al final d'aquests apunts.


Recomanació no utilitzeu altres llocs ni altres recursos que jo no conec. Són interessants, però jo no els reconec; si els puntuo els puntuo malament i a la baixa, ja que fem classe i la paguem per a utilitzar-la no per a fer-la, no per a fer-ho per lliure.

                                                                                                                                                                                  INS Tossa de Mar

Primer Trimestre.  

Primer cop Octubre 2010. Revisat

Seguirem el següent guió:

1.    Vida i context vital.

1.1 L’acadèmia

2.    La teoria de les idees.

2.1  Sentit, explicació i matissos.

2.2 Mite del Demiürg.

3      Teoria del coneixement.

3.1  Mite de la caverna.

3.2  Procés del coneixement.

3.3  Reminiscència: conèixer es recordar.

4      Antropologia platònica.

4.1  Mite del carro alat.

4.2  Tipus d’ànima i virtuts. El dualisme.

5      L’estat utòpic o ideal. La República.

5.1  El somni de Plató.

5.2  Classes socials.

5.3  Selecció eugenésica i educació.

5.4  Tipus de règims.

Introducció: Plató recull una sèrie d’influències:

1) Pitàgores i el pitagorisme (S VI a. de Crist): Relacions amb el tema de l’estructura formal i matemàtica del cosmos; el seu primer principi (arkhé) són els nombres i les relacions matemàtiques que hi podem establir, i també la idea dels poliedres regulars. Així com el tema més sectari i religiós de l’ànima: existència immortal, transmigració, metempsicosi; i més encara la catarsi o purificació com a Nirvana, ja al món oriental. Purificació als Banys de Sant Elm o al Magma de Santa Coloma de Farners.

2) Conciliació e integració d’Heràclit d’Efes i de Parmènides d’Elea. Perpetu fluir de les coses versus la immutabilitat radical de la realitat.

3) Del seu mestre Sòcrates, l’optimisme epistemològic, l’art del diàleg, la consciència i l’intel·lectualisme moral. La pregunta que planeja és doble: Tothom té consciència? Ho sé i ho faig? Conèixer=Fer?.

2) Teoria de les idees.

Des de les anteriors perspectives Plató cerca un element de síntesi. Sota els conceptes estables s’amaguen les realitats canviants estes les veiem per “l’empeiria” (experiència), que dóna el coneixement sensitiu. Es manifesta una doble realitat (el món de les idees i el món sensible) i també un doble coneixement (el sensitiu i el racional).

El concepte d’Idea és: Forma (model, arquetip i “prototip”) única de quelcom múltiple. Model d’una classe d’objectes: arbre, bellesa, etc. Són ens universals que es troben dins el món Intel·ligible.

Tipus d’idees i manera com es jerarquitzen.  Aspectes i matisos:

-- Vessants: lògic i metafísic. –- Jerarquia d’idees; --Relació entre idees i coses.

L’organització pot ser, com en els diàlegs de maduresa, com per exemple la República on manifesta el model Bé, Bellesa i així si el punt de vista és ètic, polític i social podem parlar de justícia, ordre, valentia; però en diàlegs de vellesa recull unes altres perspectives.

La teoria de les idees permet construir una teoria dels “valors” i per una altra una interpretació de l’Univers (cosmos) com la realització d’un ordre ideal. Així el Demiürg (artesà, “faedor”) d’acord amb les Idees (els models) voldrà construir el món, però es trobarà amb les dificultats i les imperfeccions del món sensible.

Concepció idealista que recuperarem amb René Descartes al segle XVII.

b) Epistemologia, gnoseologia. Accés a les idees, des de la dialèctica o via ascendent: “Mite de la caverna”; i també des de l’amor.

-- El mite de la Caverna. Al·legoria, interpretació, etc.

-- Segments, nivells o graus del coneixement:

Opinió (doxa): Imaginació i creença. Coneixement (episteme): Raó discursiva i Raó intuïtiva.

i a aquests li correspon diversos nivells de la realitat:

Imatges i animals-objectes; Objectes matemàtics i Idees.

 

Món Sensible                                     Món Intel·ligible

Interior de la caverna                         Exterior de la caverna:  Mite de la Caverna.

-- La funció de la deessa grega memòria, Mnemosine. Conèixer és recordar.

Segons l’explicació i les diferents formes de coneixement no queda clar que la racionalitat s’imposi en l’explicació de Plató. Aquest parla de la memòria perquè la deessa memòria (Mnemosine) era la mare de les nou muses que presidien el coneixement. Plató farà d’aquesta explicació mitològica un dels elements centrals de la seva obra. Així tindrà més importància la memòria que la imaginació. Imaginar té a veure amb el món sensible, amb l’aparença; mentre que la memòria està considera com un facultat privilegiada que ens permet de connectar amb les idees.

També podem considerar les claus pitagòriques de la metempsicosi o la doctrina segons la qual l’ànima en separar-se del cos, passa a animar el cos d’uns altres éssers; això és d’una altra persona o d’un animal. En la psicoanàlisi de Freud el record (anamnesi) es el nucli de terapèutica. Els records, el somnis, la verbalització, la narració dels mateixos ens permet curar-nos.

Una altre possible accés al coneixement serà l’amor. Visions del llibre de text i de les explicacions a classe que podem resumir com una formulació diferent alternativa a la teoria del coneixement. El banquet (diàleg de maduresa) defineix què és l’amor (eros) com una tendència a cercar la bellesa, a recrear-la. Ací apuntem al tema de la jerarquia d’idees; Bé, Bellesa, justícia, valentia, ordre, etc i d’altres possibles organitzacions segons el diàleg de vellesa o senectut el Sofista on recull una altra jerarquia basada amb Existència, Igualtat i Diferència.

L’amor es la via que iniciada amb la visió d’allò que és bell, bonic cerca i busca assolir el coneixement veritable. La dialèctica, la via ascendent, d’ací el concepte d’ascensió, treballa a nivell intel·lectual, recordeu abstracció, reflexió i emprant les Idees i passant, mitjançant el diàleg de les unes a les altres arribar a la Idea suprema de Bé. Com a punt de partida, tot i les diverses intepretacions del diàleg (Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates), prenen la bellesa particular per anar pujant, elevant-nos, cap a la bellesa en sí, en ella mateixa, en què consisteix esta bellesa en sí? en la causa final, última de totes les accions belles, bones i justes.

L’eros opera amb les emocions, amb el cor i hom aspira com l’amant a contemplar sempre l’amat.

c) Concepció de l’ésser humà. Antropologia platònica:

Dualitat entre idees i coses, ara parlarem d’ànima i cos. S’ajuda per explicar la concepció de l’ésser humà del mite del carro alat: Ànima (carro alat); l’Auriga (Racional); Irascible (Cavall blanc) i Concupiscible (Cavall negre). L’equilibri, l’harmonia, la coordinació entre les virtuts de les tres parts és la qüestió: la virtut de la saviesa es dóna quan la part racional desenvolupa excel·lentment la seva funció. Així té l’ànima la virtut de la fortalesa quan la seva part irascible dóna valor a l’ànima i la capacitat per afrontar totes les situacions. Una ànima és temperada quan la seva part concupiscible està controlada i no pertorba l’home. I aquí també podem analitzar el concepte de Justícia. Cada part fa amb excel·lència allò que li és adequat, apropiat, etc.

El dualisme ànima i cos es pot resumir:

Ànima: -Constitueix l’home i el Jo i s’apropa al diví, a la immortalitat (Fedó, 80b). L’ànima racional ha sigut creada directament per Demiürg i pren com a model les Idees eternes.

Cos: -És físic, mortal, sensible i imperfecte. És com la presó de l’ànima (Fedre 250 d) i a més a més li crea necessitats a l’ànima i l’impedeix realitzar-se. Així les malalties, desitjos, passions, etc. són un exemple. Així hem de seguir un procés de neteja i catarsi per poder arribar a la contemplació de les Idees. El cos amb les seves necessitats ambiciona poder, riquesa, etc. i es troba a la base de la guerra i de la violència.

d) L’estat ideal o utòpic: [ (u- no, sense); topos (lloc)]. Diàleg de maduresa la República.

Principal preocupació de Plató. Aquest ha observat que el sistema d’Atenes té errades i vol corregir el camí. Apuntant a cercar la justícia social i la felicitat entre els seus membres.

Es podria parlar d’isomorfisme; això és la mateixa forma o explicació entre el cosmos, l’ésser humà o la ciutat “polis”.

El somni de Plató: A la Carta VII el grec mostra el desencís per la cosa pública, i també la recerca del “Summum Bonum” del “Sumo Bien”. L’ètica de Plató és el fons eudemonista; pren com a element primordial la felicitat, el bé suprem. Per a Plató la felicitat és el desenvolupament de l’autèntica, de la seva, personalitat i com a ésser racional consisteix en cultivar l’ànima i cercar l’equilibri, l’harmonia de la vida i entre les tres parts de l’ànima.

Ànima tripartida: (quadre general de classe).

L’estat es gesta a diferents nivells: necessitats de les persones, no tots els individus són iguals.  El tema central és l’organització política ideal i l’educació dels diversos tipus de ciutadans. Les tesis platòniques són:

a) El govern ha de ser un art que estigui basat en un coneixement veritable.

b) La societat és una mútua satisfacció de necessitats entre els seus membres, les capacitats dels quals es complementen.

Per cobrir les necessitats de les persones, per satisfer-les ens cal una societat que per als grecs fa referència a la ciutat-estat (“polis”) i esta s’estructura en tres classes: (Relació amb l’ànima en cada home predomina una de les tres parts de l’ànima; i així algunes versions (interpretacions) parlaran de “rols” socials segons els trets psicològics dels individus:

1) Treballadors, artesans i comerciants, regits per la temperància; ànima concupiscible; cavall negre. La seva funció és proveir i produir; mantenir la societat (llibre de text)

2) Militars o guardians, la virtut ha de ser el valor, la fortalesa; ànima irascible, cavall blanc. La seva funció és protegir la ciutat, és la policia també interna.

3) Governants, els reis filòsofs la seva virtut serà la saviesa; part racional de l’ànima, l’auriga. La seva funció és governar i dirigir la ciutat. Aquí nosaltres i amb els sofistes hem jugat la carta de l’isomorfisme.

La justícia es fer i aconseguir aquest equilibri: és la màxima virtut que consisteix “en fer cadascú el que li és propi sense barrejar-se en els assumptes dels altres” 433c[1]. Harmonia, equilibri, coordinació entre cadascuna de les tres virtuts (saviesa, fortalesa i temperança).

Educació i selecció dels guardians i els governants: Selecció eugenèsica[2].

Com educar els futurs guardians de la polis? Existeix una doble intepretació:

1a) L’organització familiar i social. Les classes superiors han de tenir limitades: “els béns corresponents a la dóna, al matrimoni i als fills”. Han de viure comunitàriament: sense propietat privada, matrimonis concertats i comunitat de fills.

2b) Selecció educativa; i així també es pot passar d’una classe a l’altra amb formació i educació. El guardians es trobaran sotmesos a dures proves i després es passarà també uns graons i un control en el seu coneixement. Inicialment astronomia i matemàtiques per després arribar a la dialèctica. Ens remetem al tema filosòfic:

a) Els nombres, els poliedres regulars, la matemàtica em permet connectar el món sensible i l’intel·ligible. Observo figures, símbols i models però penso em projecto a la seva explicació ideal, amb l’ajut de l’abstracció, la reflexió i la filosofia. Plató parlarà d’esglaons: Aritmètica, geometria, astronomia, música, dialèctica. El règim polític elitista definit com elitisme intel·lectual, també es coneix com Filosofocràcia. És la figura del Rei-Filòsof, sigui que el Rei natural hagi arribat a Filòsof o el Filòsof, aquell qui sap, hagi arribat a Rei.

Societat i ciutadania són els mateixos conceptes. No existeix l’àtom persona individual, sinó que al món grec es realitza, es fa dins la Polis.

Degeneració i corrupció dels règims polítics. Llibre VIII de la República.

L’estat perfecte serà la monarquia o l’aristocràcia segons ho definim, segona la classe com  millor govern o estat perfecte “Aristocràcia”; altres “monarquia”. Esta disparitat es dóna per les diverses interpretacions:

a)    Monarquia des del concepte d’un; d’Unitat.; (“monos” Unitat). El govern del millor del més savi, del més capaç, del més preparat, del millor. Un el que posseeixi més saber, més coneixement.

b)    Aristocràcia del concepte “aristos”= millor. No de casta o de grup, sinó de preparats; els diversos, o els millors entre els millors.

Les formes anteriors acaben degenerant amb:

-          Timocracia: (timé= honor).

Govern dels que tenen honor i rendes, ¿ i la part racional?. Manen els més ambiciosos i es preocupen per ells mateixos. Preparats per a la lluita i la guerra.

-          Oligarquia: (oligos= pocs).

Manen els explotadors, i la cobdícia regeix la polis. Una pocs preocupats com la riquesa rebutgen la virtut, al manipular i explotar els altres, la resta, el poble... finalment este es revolta.

-          Democràcia: (demos= poble).

Les diferències es fan més grans crisi de l’autoritat així predomina la igualtat i el llibertinatge, cadascú pot fer el què vol i no ha d’existir una autoritat rígida, no hi ha ni ordre ni concert. La direcció la porten els pobres, els menys virtuosos, els no instruïts, els no preparats , per tant es dóna un sistema demagògic[3].

-          Tirania: Un tirà ambiciós i carismàtic.

Degeneració i degradació extrema. La pitjor forma de govern. Al no emprar la llibertat correctament ens obliguem a una mà dura, a un “salvador”, que acaba controlant, executant, atemorint a la resta.

Valoració final:

Importància del paper i de la idea política de Plató. Este parla segons algunes interpretacions com una utopia socialista. Comunitat de béns i propietats, i família, etc; entre les classes dirigents.

També com a proposta totalitària i reaccionària. Una societat tancada amb classes socials on cadascú ha de jugar el seu rol, el seu paper i parer i res més. Esta és la definició de justícia.

Finalment a les seves obres de vellesa (senectut) rectifica el model utòpic, irrealitzable.

El model utòpic (sense lloc) inspira en el Renaixement diverses obres: T. More Utopia; T. Campanella La ciutat del Sol  i Francis Bacon Novum Organum.; als segles XVI i XVII. On és cerquen diversos models que han contribuït a crear una societat més justa i igualitària.

Bibliografia:

- Atlas de Filosofía, Editorial Alianza.

- AA. VV, La filosofia griega, Editorial S. XXI, Barcelona, 1992. Dirigida per Brice Parain.

- AA. VV, Atena. Lectures de filosofia per al curs . Edicions de la Magrana. Barcelona, 2012.

- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987

- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 1, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993

- Gili Gall, E. Seletac. Selectivitat de Filosofia. Editoria Vicens-Vives. Barcelona, 2008.

- Gomperz, Theodor, Pensadores griegos, vol 2.  Editorial Herder, Barcelona, 2000.

- Plató, La República; Llibre de les PAU. Fragments.. Altres diàlegs, Banquet, Fedó i Fedre. Diverses publicacions; Gredos castellà, Laia-Edicions 62 i Bernat Metge amb català.

- Reale, Giovanni, Eros, demonio mediador.  Editorial Herder, Barcelona, 2004.

Aquests llibres i documents, de consulta són a la Biblioteca de Tossa o d’altres. Es pot consultar el catàleg a www.argus.bibliotecagencat.cat

Webgrafia:

- Es tracta de la pàgina de www.pensament.com/filoxarxa

Un lloc on hi ha apunts, textos, temes i vocabulari platònic i models de textos. Tot això heu de fer-ho vosaltres.

- També al de Selectivitat: www.filoselectivitat.cat

- Web del professor Ramon Alcoberro: www.alcoberrro.info

Es tracta del web del professor de la Universitat de Girona. Informació general, per autors i models de selectivitat, el de classe i de la web.

- Web de un grup de professors: www.creaif.cat

Grup de recerca de la innovació de la filosofia.

Temes i PAU (Selectivitat) i textos i fòrums: de dubtes i de notícies. Aquest rastre que jo puc seguir serà també tingut amb compte. Valorat positivament i negativament.

He penjat aquí també els textos de Plató. I dels altres autors igualment, ho farem.

- Bloc del Professor: http://filosofia-sapalomera.blogspot.com

Home, el millor bloc de filosofia de segon de Batxillerat.

---

[1] República, 433C  “la justícia consisteix a fer cadascú el que li és propi sense barrejar-se en els assumptes dels altres”. Fer allò que li toca (…) i per tant no podem fer altra/es cosa/es, hem de limitar-nos a fer el que ens toca; vigileu dues explicacions: a) ens ho manen els altres (poders, Déu, etc…) o b) jo mateix, la meua consciència. Exemple faig de bon professor perquè em paguen, són diners, etc (a); o ho faig perquè ho veig jo, ha de ser així, cal fer-ho i cal fer-ho bé, bonic; (b).

[2] Eugenèsia: Branca de la medicina que estudia augmentar o disminuir les qualitats de les generacions futures. Interpretació, no és el llenguatge platònic.

[3] A l’antiga Grècia estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.