dijous, 18 de gener del 2018
Apunts de R. Descartes.
‘13 Iniciat
El racionalisme continental. René
Descartes.
- Introducció.
1.
La filosofia
moderna.
2.
Descartes.
3.
Breument altres
pensadors:
3.1 B. Pascal.
3.2 Spinoza.
3.3 Leibniz.
Introducció:
Nosaltres
hem fet:
Idea
que copiem i neix amb les obres d’ Agustí d’Hipona, Sant Agustí, al segle IV de
la nostra era. I partim del “si fallor,
sum” que té la forma lògica de: p → q.
Les
obres són: Confessions i Soliloquis.
Models
i autobiogràfics que ja fan neixen el jo, això si a imatge i semblança de Déu,
o sigui “imago dei”. I partint d’un
model platònic, amb els dos mons i el model dualista, on per l’ànima racional
ens caldrà fe i gràcia divina.
També
partim de l’escepticisme: Gòrgies, “skeptomai”
i “epokhé”, que després hem recuperat
amb les qüestions de la filosofia hel·lenística clàssica de l’escepticisme i
també del francès renaixentista de Michel de Montaigne, segle XVI.
M.
de Montaigne des de les capacitats humanes, la “ratio”, la raó em puc demanar: “què sais je?”, “què sé jo?”, i qui
sóc jo?, encara més hem dit: com sóc jo? Es tracta d’un esperit i d’assajar-me
jo mateix.
Llegiu
alguna part hi ha una bona traducció en català dels Essais.
Recomanació:
feu una forma d’eix cronològic i situeu les explicacions. Llegiu i mireu
directament els textos de Michel de Montaigne.
1.
La filosofia
moderna.
1.1 La crisi del segle XVII.
Des
del punt de vista històric podríem parlar de:
-Revolució
científica: diverses teories i models i reaccions. En R. Descartes parla des
del punt de vista del mètode, d’una nova metodologia amb en Galileu es tracta
del mètode experimental. Hem d’acudir també aquí a les explicacions de l’època
del Renaixement.
- La
destrucció de la unitat religiosa en tres variants: catòlica, protestant i
anglicana. Per exemple en R. Descartes, fa les seves investigacions i la seva
carrera militar dintre de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648).
A
casa nostra el problema a Catalunya de les guerres del segadors, la Peste Negra i etc...
1.2 Relació i comparació de racionalisme i empirisme.
Dos
principis que parteixen des del Jo, des del subjecte. Així hi ha la “ratio” i “l’empeiria”.
Primera pista, primer punt de partida la subjectivitat.
Racionalisme:
-
Autosuficiència de la raó.
-
Sistema deductiu: fonamentat amb el model de la
lògica i la matemàtica, amb el sentit que cerquem una primera proposició
indubtable, una primera veritat o idea clara i distinta com dirà R. Descartes.
-
Desconfiança en vers l’experiència i d’allò que
captem amb els sentits.
-
L’existència de les idees innates, segons R.
Descartes.
Empirisme:
-
L’experiència és la font de tots els nostres
coneixements.
-
La raó està limitada per l’experiència.
-
L’evidència sensible com a criteri de veritat.
-
Mètode psicològic: com es formen les idees?
-
No existeixen idees innates.
S’imposa
del racionalisme que nosaltres, vosaltres en feu una interpretació
(hermenèutica) de què vol dir:
-
Raó: prové del llatí “ratio”, ens assenyala el procés i el camí de les facultats i
capacitats humanes per assolir el coneixement, a més a més és l’origen del
coneixement.
-
Sistema deductiu: d’unes premisses, d’una idea
clara i distinta, d’una primera idea o intuïció o evidència, arribar a una
possible conclusió. 1a Evidència, “penso, llavors existeixo”, ara a deduir. I
m’assajo i m’aplico les preguntes, etc...
-
Un element del dubte es la percepció que jo
tinc, aquesta pot ser una o altra o diferent cada dia i a cada moment i això no
m’ofereix seguretat.
-
Les idees innates o naturals segons R. Descartes
apareixen només pel fet que jo tinc la capacitat de pensar i essent la més
important la de Déu, llavors hi ha les de nombre, causa i substància.
2.
Descartes.
2.1 Biografia.
Alguns
autors, com A. N. Whitehead, han considerat que: “la historia de la filosofia
moderna es el desarrollo del cartesianismo en su doble faceta de idealismo y de
mecanicismo”.
Renatus
Cartesius hi ha la unió de: l’escepticisme clàssic i també de M. de Montaigne; i la raó (ratio)
pròpia del tema modern i finalment de la
Il·lustració al segle XVIII.
Estudia
a l’escola de La Flèche
i també a la Universitat
de Potiers, però a partit d’aquí s’esforça, R. Descartes (segle XVII) se
esforça per construir un nou sistema; ex
novo. A l’inici de la
Guerra de Trenta Anys (1618-1648) lluita contra España als
Països Baixos. Cercava una matemàtica, un model universal i una nova ciència
lògica deductiva. Es va instal·lar a Holanda, amb tot va tenir problemes i
dubtes en les seves obres i publicacions.
Discurs del mètode. 1633. Aquest discurs és la carta de
presentació de la nova filosofia i fou presentada conjuntament a tres escrits
científics, actualment (2012-13), no va a selectivitat. Alguns centres encara
ho utilitzen al Departament de Matemàtiques. Creació de la geometria analítica
i procés algebraic de la geometria.
La
idea es mostrar un tractat clar, explícit sobre la raó tot indicant les regles
per arribar a l’objectivitat, o sigui la primera veritat.
Meditacions metafísiques. 1641.
Les meditacions es varen publicar amb llatí i també amb objeccions i respostes.
El títol sencer era: “Meditacions
metafísiques, on es mostra l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima ”.
Amb problemes i atacs per la seva interpretació. Hi té moltes polèmiques i
algunes universitats la van prohibir. Tot i que es trobava instal·lat a
Holanda.
2.2 El mètode.
El
mètode com a propedèutica, és universal, necessari, etc... però Descartes el
vol provisional, ocasional per a superar-lo, i anar a la primera veritat,
evidència o intuïció i veure-ho, amb paraules de l’autor: “de forma clara i
distinta”.
Quatre
regles:
1)
La primera que és també l’última. Regla de l’evidència o de la intuïció, primera
i última regla del sistema.
Molt
semblant a veure-hi amb els ulls de la ment de Plató. Només amb el pas i la
llum de la raó hem de mirar de no precipitar-nos, d’evitar els prejudicis.
Norma principal, fonamental i fonament en ella mateixa. Alguns comentaristes
l’acusen de cercle viciós on el final i el començament és relacionen.
2)
La segona la de l’anàlisi (divisió). Mètode analític on fem petites les parts i
ho fem amb parts i elements més senzills. Es tracta d’una fase preparatòria
inicial, vol reduir i fugir de les generalitzacions indegudes. Al fer un
problema separem les dades que tenim i les posem a part i de part, pas a pas,
etapa per etapa i segment per segment. Podem separar el gra de la palla, el
ferro de l’escòria. La veritat, allò que pot ser veritable, del fals, de la
falsedat.
3)
La síntesi de deducció (composició) de les parts, es vol reconstruir un ordre,
el doble sentit és l’ordre amb que tot ve, (ordre inveniendi) i l’ordre del
coneixement (ordre cognosciendi). La composició es produeix des d’elements
absoluts a relatius i dependents uns dels altres. Parts que tal vegada poden
relacionar-se o correspondre’s, a través
de la síntesi arribem a una unitat que nosaltres coneixem que ja està feta.
4)
Enumeració o recompte. La precipitació, la no revisió seria com la mare de
totes les errades. Es tracta de revisar tot el procés. Amb l’enumeració de les
parts controlo l’anàlisi, amb la revisió el recompte de la síntesi.
A
l’època de R. Descartes es considera que la primera regla del mètode, la
evidència o la intuïció, serà també com a norma o com a principi i fonament d’ell mateix: inici i fi del
mètode i d’ell mateix. Així són regles poques i fàcils, podem establir un camí,
uns passos mitjançant els que s’articula una bona investigació. Els elements
petits, evident i analitzats són el camí inicial del procés.
Hem
fet algun exercici sobre aquest tema. Per què és important aquest mètode? Què
vol dir? Mireu son regles fàcils i ens posen al camí d’una investigació
rigorosa i són el model de saber. Oposat al mètode escolàstic (Schola, scholasticus).
El mètode escolàstic, que s’elabora
amb l’objectiu primari de ser un instrument didàctic, aconsegueix el seu ple
desenvolupament formal amb l’arribada de les universitats medievals, segle XIII.
Els instruments fonamentals eren la lectio (lectura de textos) i la disputatio
(discussió pública). En les facultats de dret els textos llegits eren els
decrets imperials, el Decret de Graciano, les decreta’ls, etc.; en les
facultats de medicina es llegien sobretot textos d'Avicenna i Averrois i textos
antics; en les facultats d’arts, convertides en el s. XIII en facultats de
filosofia, es van llegir i van comentar de forma creixent textos de les obres
lògiques i físiques d’Aristòtil; en les facultats de teologia, els textos
procedien de la Bíblia,
d’obres dels Pares de l’Església i de les col·leccions de sentències crides Llibres
de les sentències.
Eren disputes acadèmiques organitzades sobres
qüestions polèmiques eren de dues classes: la qüestió disputada
ordinària, que tenia lloc dues o tres vegades per setmana, d’una manera regular
i que consistia en la discussió d’un tema predeterminat al qual el lector o
mestre havia de donar una resposta final, i la qüestió extraordinària sobre
qualsevol tema, sense cap ordre del dia i desenvolupada per algun gran
escolàstic que discutia públicament amb interlocutors voluntaris.
Les qüestions que es convertien en
escrits es desenvolupaven segons l’esquema següent:
·
a) Exposició
del tema en qüestió en forma dubitativa, o presentació de la qüestió
preguntant-se retòricament per ella («Potser hi ha Déu?»).
·
b) Exposició
de les raons o dels testimonis en favor o en contra del
plantejament inicial.
·
c) Cos de la qüestió, en el que
l’escolàstic respon de manera ordenada a les raons que no considera
fundades i dóna, finalment, la seva pròpia opinió
(determinatio).
(determinatio).
Nosaltres
varem seguir-ho amb el model de Sant Tomàs d’Aquino i/o de regressió endarrere,
reducció a l’infinit o a l’absurd i llavors provar l’existència de la causa última,
primera i final. Recordant la concepció teleològica del mestre Aristòtil.
Aquest
model és el que havia après René Descartes al seu col·legi i a l’inici dels
seus escrits es mostra dubtós.
2.3 El dubte i la primera veritat.
El
dubte metòdic consisteix amb uns elements sobre els quals puc dubtar, són:
1) Incertesa
de les dades sensorials: Hem utilitzat molt exemples a classe i per tant jo no
puc refiar-me’n d’allò que veig, sento, en tinc l’impressió etc...
2) Errors
del raonament: No sempre el raonaments lògics poden ser certs, algunes vegades
puc dubtar de les meves afirmacions.
3) Dificultat
per a separar el son de la vetlla: tema molt barroc, literàriament el Don
Quijote de la Mancha
(I, 8) i La vida es sueño. Els que no ho llegit que ho facin.
Es pot cercar a la xarxa: La vida es sueño.
Don Quijote.
4) Hipòtesi
del déu enganyador:
Un
cop arribo a una primera veritat del tipus: p→q, llavors ja puc començar a
pensar, etc... i estic segur de que jo penso, parteixo de la meva
subjectivitat, de les meves idees que poden ser de diversos tipus segons R.
Descartes, així també diu que són com a representacions, com a continguts de
consciència, com a pensaments, que vénen del meu jo.
L’ésser
humà com l’únic animal que pensa que pensa, o sigui a ell mateix, des del
“solus ipse”, o sigui el tema anterior del solipsisme.
2.4 La deducció i les tres substàncies[1].
2-4-1
“Res cogitans”
La
primera veritat, jo pensant, prendrà
aquesta fórmula molecular lògica: p → q.
A
partir i des de la regla que afirma “je pense, donc je suis” o al més coneguda
amb llatí “cogito, ergo sum”, podem afirmar. Us vaig demanar: què podem
afirmar? Què se’n segueix que podem deduir?
Tenint
present les preguntes de M. de Montaigne hem de preguntar-nos: què sóc jo? que
sé jo? “què sais-je?”.
1)
Sóc un jo pensant. “Res cogitans”. I des de la meva subjectivitat el meu jo
arribo a considerar, les cognicions els pensaments, amb llatí “cogitata” segons
R. Descartes tres tipus d’idees:
Adeventicies
o adquirides:
Factícies
o Artificials o Fictícies:
Innates
o naturals: Aquestes no procedeixen de la percepció, existeixen només amb i des
del raonament com per exemple la idea de Déu (Jahvè o Al·lah), essent també
idees innates la de causa, de substància o de nombre.
En
aquest punt entra el tema de la contradicció amb Déu com a idea innata, ja pot
ser adquirida per la comunitat, per la societat, jo li dic Déu, altres déus,
altres Jahvè...
2) I
que sóc jo?: un ésser mortal, amb llatí i Aristòtil una “parts totalis
mortalis”, que no ho sap tot, que no ho fa bé, que no s’explica bé, que no pot
ser a tots els llocs ... per tant i per oposició, reducció i amb la idea de
perfecció ha d’existir un Déu perfecte, que a més a més ha de tenir la
perfecció d’existir.
Aquesta
“res infinita”, només pel fet de
pensar-se com a perfecta ha d’existir, ha de voler existir.
3) Ara tot això ens pot fer caure amb el
solipsisme, “solus ipse”. La ipseïtat[2] la
meva consciència i jo mateix, sense els altres, sense nosaltres, es conegut com
la teoria del solipsisme: Problema filosòfic, especialment desenvolupat per
part de la filosofia planteja la qüestió de com podem conèixer l'existència
d'altres éssers conscients, o bé altres ments, altres subjectes semblants
a nosaltres en l'aspecte mental, atès que se suposa que,
pròpiament i tal com plantejava Descartes, només tenim un
coneixement directe i immediat de la nostra pròpia vida mental. Si no es vol
sostenir el solipsisme, és a dir, la convicció
que l'únic real és la pròpia ment, cal
fonamentar el coneixement d'altres objectes i, a més a més, el d'altres subjectes.
A
partir de tot això puc repensar, tot oposant i amb contradicció (reducció a
l’absurd o a l’infinit) amb les meves capacitats, facultats o habilitats i des
de la idea de perfecció, el conjunt o el contingut de les meves idees innates o
naturals de les meves idees de consciència i de l’argument ontològic puc provar
l’existència del “summum bonum”, de
l’ésser perfecte, ideal i segur, que no és altre que Déu.
2-4-2
“Res infinita”.
Déu,
substància divina.
Meditació
cinquena: “De la esencia de la cosas materiales, y otra vez de la existencia de
Dios”
Descartes:
partint del meu jo, del com sóc? Dedueix fins la idea de perfecció i l’argument
ontològic que ha d’existir una idea que ha de ser el màxim de perfecta possible,
i endemés ha d’existir realment. Per a tenir totes les propietats, ha de tenir
fins i tot la d’existir. Així és una cosa que pensa, sola que jo sóc.
Déu
existeix i és garantia del coneixement. I amb ell ens en podem refiar que no es
tracta de tirar endarrere i anar cap un geni maligne, enganyador i astut. Si
mirem les idees que tenim, totes com a formes de continguts, “cogitata” o les
cognicions, ara així, com a idees, com a continguts de consciència són totes iguals,
però descobreixo una substància perfecta, amb una raó perfecta i és una
substància infinita. La “res infinita” en canvi és especial i es tracta d’una
idea privilegiada ja que jo la segueixo per reducció i oposició des del meu jo,
no pot ser que hagi sortit de la realitat imperfecta en ella mateixa i així a
més a més d’una idea innata en R. Descartes, Déu es tracta d’una idea de
perfecció, però havíem partit del jo subjectiu i ara ho fem des de la idea de
perfecció i també l’argument ontològic. En realitat l’existència d’ell mateix
per les perfeccions de Déu i així ha d’existir, sinó no seria perfecte, on
l’essència divina mana que puguem.
Crítica:
fa un viatge molt extens per arribar, amb diferències, a una idea de Déu i a
unes argumentacions que ja sortien a l’edat mitjana, és veritat que el camí com
hem arribat a la idea de perfecció és que jo parteixo del meu jo, de la meva
subjectivitat, del meu camí i això el fa diferent al Déu medieval.
2-4-3
“Res extensa”.
El
món substància, extensa.
Meditació
sisena: “De la existencia de las cosas materiales y de la distinción real entre
el alma y el cuerpo del hombre”.
Ho
hem enllaçat amb el tema de la quantificació i les mesures de la matèria, la
matèria es pot quantificar i comptar i mesurar i calibrar. Però quan acudim al
gust, a la impressió, a la sensació, a l’”empeiria”, llavors, la situació és un
altra i fèiem referència al gust de les pomes, grosses, de gust no mesurable,
no quantificable o els noms, professor, quina mena però de professor. Quina
mena? quin gust de poma? Per tant, un model de càlcul i matematització de la
natura, no sempre amb tot reeixit.
Com
conec, amb la seguretat dels sentits llavors, jo puc afirmar la realitat
exterior, el món que m’envolta, jo, vosaltres i tot adquireix sentit i relació.
Tema/es
es relaciona amb el Déu com a garantia del coneixement i les meves idees i tot
allò que anomeno cos, cossos i elements materials. Es tracta d’una substància
imperfecta i amb qualitats primàries i secundàries. Que puc mecanitzar, que davant
meu, com vosaltres posseeixen extensió, força i oposició.
3.
Breument altres
pensadors:
No els hem fet, només els enuncio per si algú en pren interès.
3.1 B. Pascal.
Hi
ha com a dues explicacions possibles: “esperit geomètric” i “esperit de finor”
3.2 Spinoza.
Model
de deducció matemàtica, panteista, que vol dir que tot és Déu i tot es
manifesta amb Déu.
3.3 Leibniz
I el
millors dels mons possible.
Bibliografia:
Fonts
directes:
Descartes,
René: Meditacions metafísiques i
Discurs del mètode. Diverses edicions i també a la xarxa.
Montaigne,
Michel de: Assaigs. Editorial
Proa, Barcelona, 2006-2009.
Bibliografia:
- Atlas de Filosofía, Editorial
Alianza, Madrid, 2000.
- AA. VV, Atena. Lectures de filosofia per al curs
2012-2013 . Edicions de la Magrana. Barcelona,
2012.
- Castiñeira,
A. i altres: Breu historia de la
filosofia, Columna, Barcelona, 1987.
- Copleston,
Frederick; Historia de la filosofia.
Vol. 4. Ariel Filosofia, Barcelona, 1993.
- Gili Gall,
E. Seletac. Selectivitat de Filosofia.
Editorial Vicens-Vives. Barcelona, 2008.
- Reale, G i
D. Antiseri: Historia del pensamiento
filosófico y científico. Ed. Herder, Barcelona, 1992.
-
Rodis-Lewis, Geneviève: Descartes y el
racionalismo. Editorial Oikos.Tau, Barcelona, 1971.
Webgrafia:
- Pàgina WEB:
www.pensament.com/filoxarxa
Un lloc on hi
ha apunts, textos, temes i vocabulari filosòfic i models de textos. Tot això
heu de fer-ho vosaltres..
- Pàgina del
professor: Ramon Alcoberro.
Amb
informació i temes diversos. Apunts, textos, temes i esquemes. Models d’exàmens
i algunes qüestions molt relacionades amb les PAU.
- Bloc del
Professor: http://filosofia-sapalomera.blogspot.com
Home; el
millor bloc de filosofia de segon de Batxillerat.
- Imatge de
René Descartes de la pàgina dels Pit Bull. http://webalia.com/fotos-de/rene-descartes-feat-pitbull/gmx-niv184-con4963697.htm
[1] Una definició, la
cartesiana és: “realitat que existeix per ella mateixa i no necessita cap altra
realitat per a existir”. O sigui un
ésser autònom que pot actuar per ell mateix, és lliure i pot pensar. Existeix, si existeix com i per ell mateix,
sinó pensa, existeix per una substància pensant que la veu, la capta, existeix
com a res extensa. Ara hi tornarem.
[2] f. FILOS Principi d’individuació o conjunt de
propietats que caracteritzen un ésser en la seva individualitat única. La
subjectivitat a la nostra classe. Una fitxa de filosofia del Cercaterm
relaciona tots dos termes: ca ipseïtat, es mismidad,
fr
mêmeté.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)