Apunts del nostre estimat Renatus Cartesius.
‘13 Iniciat
El racionalisme continental. René
Descartes.
- Introducció.
1.
La filosofia
moderna.
2.
Descartes.
3.
Breument altres
pensadors:
3.1 B. Pascal.
3.2 Spinoza.
3.3 Leibniz.
Introducció:
Nosaltres hem fet:
Idea que copiem i neix amb les
obres d’ Agustí d’Hipona, Sant Agustí, al segle IV de la nostra era. I partim
del “si fallor, sum” que té la forma
lògica de: p → q.
Les obres són: Confessions i Soliloquis.
Models i autobiogràfics que ja
fan neixen el jo, això si a imatge i semblança de Déu, o sigui “imago dei”. I partint d’un model
platònic, amb els dos mons i el model dualista, on per l’ànima racional ens
caldrà fe i gràcia divina.
També partim de l’escepticisme:
Gòrgies, “skeptomai” i “epokhé”, que després hem recuperat amb
les qüestions de la filosofia hel·lenística clàssica de l’escepticisme i també
del francès renaixentista de Michel de Montaigne, segle XVI.
M. de Montaigne des de les
capacitats humanes, la “ratio”, la
raó em puc demanar: “què sais je?”, “què sé jo?”, i qui sóc jo?, encara més hem
dit: com sóc jo? Es tracta d’un esperit i d’assajar-me jo mateix.
Llegiu alguna part hi ha una bona
traducció en català dels Essais.
Recomanació: feu una forma d’eix
cronològic i situeu les explicacions. Llegiu i mireu directament els textos de
Michel de Montaigne.
1.
La filosofia
moderna.
1.1
La crisi del segle XVII.
Des del punt de vista històric
podríem parlar de:
-Revolució científica: diverses
teories i models i reaccions. En R. Descartes parla des del punt de vista del
mètode, d’una nova metodologia amb en Galileu es tracta del mètode
experimental. Hem d’acudir també aquí a les explicacions de l’època del Renaixement.
- La destrucció de la unitat
religiosa en tres variants: catòlica, protestant i anglicana. Per exemple en R.
Descartes, fa les seves investigacions i la seva carrera militar dintre de la
guerra dels Trenta Anys (1618-1648).
A casa nostra el problema a
Catalunya de les guerres del segadors, la Peste Negra i etc...
1.2
Relació i comparació de racionalisme i empirisme.
Dos principis que parteixen des
del Jo, des del subjecte. Així hi ha la “ratio” i “l’empeiria”. Primera pista,
primer punt de partida la subjectivitat.
Racionalisme:
-
Autosuficiència de la raó.
-
Sistema deductiu: fonamentat amb el model de la
lògica i la matemàtica, amb el sentit que cerquem una primera proposició
indubtable, una primera veritat o idea clara i distinta com dirà R. Descartes.
-
Desconfiança en vers l’experiència i d’allò que
captem amb els sentits.
-
L’existència de les idees innates, segons R.
Descartes.
Empirisme:
-
L’experiència és la font de tots els nostres
coneixements.
-
La raó està limitada per l’experiència.
-
L’evidència sensible com a criteri de veritat.
-
Mètode psicològic: com es formen les idees?
-
No existeixen idees innates.
S’imposa del racionalisme que
nosaltres, vosaltres en feu una interpretació (hermenèutica) de què vol dir:
-
Raó: prové del llatí “ratio”, ens assenyala el procés i el camí de les facultats i
capacitats humanes per assolir el coneixement, a més a més és l’origen del
coneixement.
-
Sistema deductiu: d’unes premisses, d’una idea
clara i distinta, d’una primera idea o intuïció o evidència, arribar a una
possible conclusió. 1a Evidència, “penso, llavors existeixo”, ara a deduir. I
m’assajo i m’aplico les preguntes, etc...
-
Un element del dubte es la percepció que jo
tinc, aquesta pot ser una o altra o diferent cada dia i a cada moment i això no
m’ofereix seguretat.
-
Les idees innates o naturals segons R. Descartes
apareixen només pel fet que jo tinc la capacitat de pensar i essent la més
important la de Déu, llavors hi ha les de nombre, causa i substància.
2.
Descartes.
2.1
Biografia.
Alguns autors, com A. N.
Whitehead, han considerat que: “la historia de la filosofia moderna es el
desarrollo del cartesianismo en su doble faceta de idealismo y de mecanicismo”.
Renatus Cartesius hi ha la unió
de: l’escepticisme clàssic i també de M. de Montaigne; i la raó (ratio)
pròpia del tema modern i finalment de la
Il·lustració al segle XVIII.
Estudia a l’escola de La Flèche i també a la Universitat de Potiers,
però a partit d’aquí s’esforça, R. Descartes (segle XVII) se esforça per
construir un nou sistema; ex novo. A
l’inici de la Guerra
de Trenta Anys (1618-1648) lluita contra España als Països Baixos. Cercava una
matemàtica, un model universal i una nova ciència lògica deductiva. Es va
instal·lar a Holanda, amb tot va tenir problemes i dubtes en les seves obres i
publicacions.
Discurs del mètode.
1633. Aquest discurs és la carta de presentació de la nova filosofia i fou
presentada conjuntament a tres escrits científics, actualment (2012-13), no va
a selectivitat. Alguns centres encara ho utilitzen al Departament de Matemàtiques.
Creació de la geometria analítica i procés algebraic de la geometria.
La idea es mostrar un tractat
clar, explícit sobre la raó tot indicant les regles per arribar a
l’objectivitat, o sigui la primera veritat.
Meditacions metafísiques. 1641. Les meditacions es varen
publicar amb llatí i també amb objeccions i respostes. El títol sencer era: “Meditacions metafísiques, on es mostra
l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima ”. Amb problemes i
atacs per la seva interpretació. Hi té moltes polèmiques i algunes universitats
la van prohibir. Tot i que es trobava instal·lat a Holanda.
2.2
El mètode.
El mètode com a propedèutica, és
universal, necessari, etc... però Descartes el vol provisional, ocasional per a
superar-lo, i anar a la primera veritat, evidència o intuïció i veure-ho, amb
paraules de l’autor: “de forma clara i distinta”.
Quatre regles:
1) La primera que és també
l’última. Regla de l’evidència o de la intuïció, primera i última regla del
sistema.
Molt semblant a veure-hi amb els
ulls de la ment de Plató. Només amb el pas i la llum de la raó hem de mirar de
no precipitar-nos, d’evitar els prejudicis. Norma principal, fonamental i
fonament en ella mateixa. Alguns comentaristes l’acusen de cercle viciós on el
final i el començament és relacionen.
2) La segona la de l’anàlisi
(divisió). Mètode analític on fem petites les parts i ho fem amb parts i
elements més senzills. Es tracta d’una fase preparatòria inicial, vol reduir i
fugir de les generalitzacions indegudes. Al fer un problema separem les dades
que tenim i les posem a part i de part, pas a pas, etapa per etapa i segment
per segment. Podem separar el gra de la palla, el ferro de l’escòria. La
veritat, allò que pot ser veritable, del fals, de la falsedat.
3) La síntesi de deducció
(composició) de les parts, es vol reconstruir un ordre, el doble sentit és
l’ordre amb que tot ve, (ordre inveniendi) i l’ordre del coneixement (ordre
cognosciendi). La composició es produeix des d’elements absoluts a relatius i
dependents uns dels altres. Parts que tal vegada poden relacionar-se o
correspondre’s, a través de la síntesi
arribem a una unitat que nosaltres coneixem que ja està feta.
4) Enumeració o recompte. La
precipitació, la no revisió seria com la mare de totes les errades. Es tracta de
revisar tot el procés. Amb l’enumeració de les parts controlo l’anàlisi, amb la
revisió el recompte de la síntesi.
A l’època de R. Descartes es
considera que la primera regla del mètode, la evidència o la intuïció, serà
també com a norma o com a principi i
fonament d’ell mateix: inici i fi del mètode i d’ell mateix. Així són regles
poques i fàcils, podem establir un camí, uns passos mitjançant els que
s’articula una bona investigació. Els elements petits, evident i analitzats són
el camí inicial del procés.
Hem fet algun exercici sobre
aquest tema. Per què és important aquest mètode? Què vol dir? Mireu son regles
fàcils i ens posen al camí d’una investigació rigorosa i són el model de saber.
Oposat al mètode escolàstic (Schola,
scholasticus).
El mètode escolàstic, que s’elabora
amb l’objectiu primari de ser un instrument didàctic, aconsegueix el seu ple
desenvolupament formal amb l’arribada de les universitats medievals, segle XIII.
Els instruments fonamentals eren la lectio (lectura de textos) i la disputatio
(discussió pública). En les facultats de dret els textos llegits eren els
decrets imperials, el Decret de Graciano, les decreta’ls, etc.; en les
facultats de medicina es llegien sobretot textos d'Avicenna i Averrois i textos
antics; en les facultats d’arts, convertides en el s. XIII en facultats de
filosofia, es van llegir i van comentar de forma creixent textos de les obres
lògiques i físiques d’Aristòtil; en les facultats de teologia, els textos
procedien de la Bíblia,
d’obres dels Pares de l’Església i de les col·leccions de sentències crides Llibres
de les sentències.
Eren disputes
acadèmiques organitzades sobres qüestions polèmiques eren de dues classes: la qüestió
disputada ordinària, que tenia lloc dues o tres vegades per setmana, d’una
manera regular i que consistia en la discussió d’un tema predeterminat al qual
el lector o mestre havia de donar una resposta final, i la qüestió
extraordinària sobre qualsevol tema, sense cap ordre del dia i desenvolupada
per algun gran escolàstic que discutia públicament amb interlocutors
voluntaris.
Les qüestions que es convertien en
escrits es desenvolupaven segons l’esquema següent:
·
a) Exposició
del tema en qüestió en forma dubitativa, o presentació de la qüestió
preguntant-se retòricament per ella («Potser hi ha Déu?»).
·
b) Exposició
de les raons o dels testimonis en favor o en contra del
plantejament inicial.
·
c) Cos de la qüestió, en el que
l’escolàstic respon de manera ordenada a les raons que no considera
fundades i dóna, finalment, la seva pròpia opinió
(determinatio).
Nosaltres varem seguir-ho amb el
model de Sant Tomàs d’Aquino i/o de regressió endarrere, reducció a l’infinit o
a l’absurd i llavors provar l’existència de la causa última, primera i final.
Recordant la concepció teleològica del mestre Aristòtil.
Aquest model és el que havia
après René Descartes al seu col·legi i a l’inici dels seus escrits es mostra dubtós.
2.3
El dubte i la primera veritat.
El dubte metòdic consisteix amb uns
elements sobre els quals puc dubtar, són:
1) Incertesa
de les dades sensorials: Hem utilitzat molt exemples a classe i per tant jo no
puc refiar-me’n d’allò que veig, sento, en tinc l’impressió etc...
2) Errors
del raonament: No sempre el raonaments lògics poden ser certs, algunes vegades
puc dubtar de les meves afirmacions.
3) Dificultat
per a separar el son de la vetlla: tema molt barroc, literàriament el Don
Quijote de la Mancha
(I, 8) i La vida es sueño. Els que no ho llegit que ho facin.
Es pot cercar
a la xarxa: La vida es sueño.
Don Quijote.
4) Hipòtesi
del déu enganyador:
Un cop arribo a una primera
veritat del tipus: p→q, llavors ja puc començar a pensar, etc... i estic segur
de que jo penso, parteixo de la meva subjectivitat, de les meves idees que
poden ser de diversos tipus segons R. Descartes, així també diu que són com a
representacions, com a continguts de consciència, com a pensaments, que vénen
del meu jo.
L’ésser humà com l’únic animal
que pensa que pensa, o sigui a ell mateix, des del “solus ipse”, o sigui el
tema anterior del solipsisme.
2.4
La deducció i les tres substàncies[1].
2-4-1 “Res cogitans”
La primera veritat, jo pensant, prendrà aquesta fórmula molecular lògica: p →
q.
A partir i des de la regla que
afirma “je pense, donc je suis” o al més coneguda amb llatí “cogito, ergo sum”,
podem afirmar. Us vaig demanar: què podem afirmar? Què se’n segueix que podem
deduir?
Tenint present les preguntes de
M. de Montaigne hem de preguntar-nos: què sóc jo? que sé jo? “què sais-je?”.
1) Sóc un jo pensant. “Res
cogitans”. I des de la meva subjectivitat el meu jo arribo a considerar, les
cognicions els pensaments, amb llatí “cogitata” segons R. Descartes tres tipus
d’idees:
Adeventicies o adquirides:
Factícies o Artificials o Fictícies:
Innates o naturals: Aquestes no
procedeixen de la percepció, existeixen només amb i des del raonament com per
exemple la idea de Déu (Jahvè o Al·lah), essent també idees innates la de
causa, de substància o de nombre.
En aquest punt entra el tema de
la contradicció amb Déu com a idea innata, ja pot ser adquirida per la
comunitat, per la societat, jo li dic Déu, altres déus, altres Jahvè...
2) I que sóc jo?: un ésser
mortal, amb llatí i Aristòtil una “parts totalis mortalis”, que no ho sap tot,
que no ho fa bé, que no s’explica bé, que no pot ser a tots els llocs ... per
tant i per oposició, reducció i amb la idea de perfecció ha d’existir un Déu
perfecte, que a més a més ha de tenir la perfecció d’existir.
Aquesta “res infinita”, només pel fet de pensar-se com a perfecta ha
d’existir, ha de voler existir.
3) Ara tot
això ens pot fer caure amb el solipsisme, “solus
ipse”. La ipseïtat[2] la
meva consciència i jo mateix, sense els altres, sense nosaltres, es conegut com
la teoria del solipsisme: Problema filosòfic, especialment desenvolupat per
part de la filosofia planteja la qüestió de com podem conèixer l'existència
d'altres éssers conscients, o bé altres ments, altres subjectes semblants
a nosaltres en l'aspecte mental, atès que se suposa que,
pròpiament i tal com plantejava Descartes, només tenim un
coneixement directe i immediat de la nostra pròpia vida mental. Si no es vol
sostenir el solipsisme, és a dir, la convicció
que l'únic real és la pròpia ment, cal
fonamentar el coneixement d'altres objectes i, a més a més, el d'altres subjectes.
A partir de tot això puc
repensar, tot oposant i amb contradicció (reducció a l’absurd o a l’infinit)
amb les meves capacitats, facultats o habilitats i des de la idea de perfecció,
el conjunt o el contingut de les meves idees innates o naturals de les meves
idees de consciència i de l’argument ontològic puc provar l’existència del “summum bonum”, de l’ésser perfecte,
ideal i segur, que no és altre que Déu.
2-4-2 “Res infinita”.
Déu, substància divina.
Meditació cinquena: “De la
esencia de la cosas materiales, y otra vez de la existencia de Dios”
Descartes: partint del meu jo,
del com sóc? Dedueix fins la idea de perfecció i l’argument ontològic que ha
d’existir una idea que ha de ser el màxim de perfecta possible, i endemés ha
d’existir realment. Per a tenir totes les propietats, ha de tenir fins i tot la
d’existir. Així és una cosa que pensa, sola que jo sóc.
Déu existeix i és garantia del
coneixement. I amb ell ens en podem refiar que no es tracta de tirar endarrere
i anar cap un geni maligne, enganyador i astut. Si mirem les idees que tenim,
totes com a formes de continguts, “cogitata” o les cognicions, ara així, com a
idees, com a continguts de consciència són totes iguals, però descobreixo una
substància perfecta, amb una raó perfecta i és una substància infinita. La “res
infinita” en canvi és especial i es tracta d’una idea privilegiada ja que jo la
segueixo per reducció i oposició des del meu jo, no pot ser que hagi sortit de
la realitat imperfecta en ella mateixa i així a més a més d’una idea innata en
R. Descartes, Déu es tracta d’una idea de perfecció, però havíem partit del jo
subjectiu i ara ho fem des de la idea de perfecció i també l’argument
ontològic. En realitat l’existència d’ell mateix per les perfeccions de Déu i
així ha d’existir, sinó no seria perfecte, on l’essència divina mana que puguem.
Crítica: fa un viatge molt extens
per arribar, amb diferències, a una idea de Déu i a unes argumentacions que ja
sortien a l’edat mitjana, és veritat que el camí com hem arribat a la idea de
perfecció és que jo parteixo del meu jo, de la meva subjectivitat, del meu camí
i això el fa diferent al Déu medieval.
2-4-3 “Res extensa”.
El món substància, extensa.
Meditació sisena: “De la
existencia de las cosas materiales y de la distinción real entre el alma y el
cuerpo del hombre”.
Ho hem enllaçat amb el tema de la
quantificació i les mesures de la matèria, la matèria es pot quantificar i
comptar i mesurar i calibrar. Però quan acudim al gust, a la impressió, a la
sensació, a l’”empeiria”, llavors, la situació és un altra i fèiem referència
al gust de les pomes, grosses, de gust no mesurable, no quantificable o els
noms, professor, quina mena però de professor. Quina mena? quin gust de poma?
Per tant, un model de càlcul i matematització de la natura, no sempre amb tot
reeixit.
Com conec, amb la seguretat dels sentits
llavors, jo puc afirmar la realitat exterior, el món que m’envolta, jo,
vosaltres i tot adquireix sentit i relació.
Tema/es es relaciona amb el Déu
com a garantia del coneixement i les meves idees i tot allò que anomeno cos,
cossos i elements materials. Es tracta d’una substància imperfecta i amb
qualitats primàries i secundàries. Que puc mecanitzar, que davant meu, com
vosaltres posseeixen extensió, força i oposició.
3.
Breument altres
pensadors:
No els hem fet,
només els enuncio per si algú en pren interès.
3.1 B. Pascal.
Hi ha com a dues explicacions
possibles: “esperit geomètric” i “esperit de finor”
3.2 Spinoza.
Model de deducció matemàtica,
panteista, que vol dir que tot és Déu i tot es manifesta amb Déu.
3.3 Leibniz
I el millors dels mons possible.
Bibliografia:
Fonts directes:
Descartes, René: Meditacions metafísiques i Discurs del mètode. Diverses edicions
i també a la xarxa.
Montaigne, Michel de: Assaigs. Editorial Proa,
Barcelona, 2006-2009.
Bibliografia:
- Atlas
de Filosofía, Editorial Alianza, Madrid, 2000.
- AA. VV, Atena. Lectures de filosofia per al curs 2012-2013 .
Edicions de la Magrana. Barcelona,
2012.
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia,
Columna, Barcelona, 1987.
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 4.
Ariel Filosofia, Barcelona, 1993.
- Gili Gall, E. Seletac. Selectivitat de Filosofia. Editorial Vicens-Vives.
Barcelona, 2008.
- Reale, G i D. Antiseri: Historia del pensamiento filosófico y
científico. Ed. Herder, Barcelona, 1992.
- Rodis-Lewis, Geneviève: Descartes y el racionalismo.
Editorial Oikos.Tau, Barcelona, 1971.
Webgrafia:
- Pàgina WEB: www.pensament.com/filoxarxa
Un lloc on hi ha apunts, textos,
temes i vocabulari filosòfic i models de textos. Tot això heu de fer-ho
vosaltres..
- Pàgina del professor: Ramon
Alcoberro.
Amb informació i temes diversos. Apunts,
textos, temes i esquemes. Models d’exàmens i algunes qüestions molt
relacionades amb les PAU.
- Bloc del Professor: http://filosofia-sapalomera.blogspot.com
Home; el millor bloc de filosofia de
segon de Batxillerat.
[1] Una definició, la
cartesiana és: “realitat que existeix per ella mateixa i no necessita cap altra
realitat per a existir”. O sigui un
ésser autònom que pot actuar per ell mateix, és lliure i pot pensar. Existeix, si existeix com i per ell mateix,
sinó pensa, existeix per una substància pensant que la veu, la capta, existeix
com a res extensa. Ara hi tornarem.
[2] f. FILOS Principi d’individuació o conjunt de
propietats que caracteritzen un ésser en la seva individualitat única. La
subjectivitat a la nostra classe. Una fitxa de filosofia del Cercaterm
relaciona tots dos termes: ca ipseïtat, es mismidad,
fr
mêmeté.
(determinatio).
[1] Una definició, la
cartesiana és: “realitat que existeix per ella mateixa i no necessita cap altra
realitat per a existir”. O sigui un
ésser autònom que pot actuar per ell mateix, és lliure i pot pensar. Existeix, si existeix com i per ell mateix,
sinó pensa, existeix per una substància pensant que la veu, la capta, existeix
com a res extensa. Ara hi tornarem.
[2] f. FILOS Principi d’individuació o conjunt de
propietats que caracteritzen un ésser en la seva individualitat única. La
subjectivitat a la nostra classe. Una fitxa de filosofia del Cercaterm
relaciona tots dos termes: ca ipseïtat, es mismidad,
fr
mêmeté.
