Història de la filosofia

Model d'examen de J.S. MILL.

QUALIFICACIÓ

Nom i cognoms:

Curs: 2n Batxillerat.

Data:

Matèria/Crèdit:

Full: 1

“Ara bé, una teoria de la vida com aquesta provoca una aversió inveterada en molts esperits, i certament en alguns dels més estimables pels seus sentiments i aspiracions. Suposar que la vida no té (diuen) altres fins més elevats que el plaer -ni cap objecte de desig ni projecte millor ni més noble- ho consideren del tot mesquí i degradant, com una doctrina digna només dels porcs, amb els quals es va comparar despectivament els seguidors d'Epicur ja en la mateixa antiguitat (...). L'acusació suposa que els éssers humans no són sensibles a cap altre plaer llevat dels plaers dels porcs (...). Els humans tenen facultats més elevades que els apetits animals, i un cop en són conscients, no consideren com a felicitat res que no impliqui la seva gratificació (...). S'ha d'admetre, però, que en general els autors utilitaristes han situat la superioritat dels plaers mentals sobre els corporals principalment en el fet que són més permanents, més segurs, menys costosos, etc. -és a dir, en els seus avantatges circumstancials més que no en la seva naturalesa intrínseca-. Reconèixer que algunes espècies de plaer són més desitjables i més valuoses que d'altres resulta del tot compatible amb el principi d'utilitat”.

J.S.MILL, L'Utilitarisme

1.Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

2.Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. (1 punt)

2a) avantatges circumstancials   2b) Principi d’utilitat

3.Expliqueu el sentit de la frase següent del text: “Reconèixer que algunes espècies de plaer són més desitjables i més valuoses que d'altres resulta del tot compatible amb el principi d'utilitat" (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. (3 punts)

4.Compareu la concepció de la moral de Mill amb la concepció de la moral d'algun altre filòsof/a destacat de la filosofia occidental (2 punts)

5.Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent: "A vegades estem moralment obligats a fer una determinada acció, tot i que aquesta acció no sigui la que generarà més plaer". Argumenteu la resposta. (2 punts)

[Recomanació: Ajuda al corrector, treballa bé (ordenament) i segurament. Fes bona lletra, estil, cal·ligrafia i ortografia. Deixa marges i espais. Pregunta’t, qüestiona’t i fes de filòsofa o filòsof. No facis resums, ni explicacions fora de lloc o de tema].

‘13 Iniciat

El racionalisme continental. René Descartes.

- Introducció.

1. La filosofia moderna.

2. Descartes.

3. Breument altres pensadors:

3.1 B. Pascal.

3.2 Spinoza.

3.3 Leibniz.

Introducció:

Nosaltres hem fet:

Idea que copiem i neix amb les obres d’ Agustí d’Hipona, Sant Agustí, al segle IV de la nostra era. I partim del “si fallor, sum” que té la forma lògica de: p → q.

Les obres són: Confessions i Soliloquis.

Models i autobiogràfics que ja fan neixen el jo, això si a imatge i semblança de Déu, o sigui “imago dei”. I partint d’un model platònic, amb els dos mons i el model dualista, on per l’ànima racional ens caldrà fe i gràcia divina.

També partim de l’escepticisme: Gòrgies, “skeptomai” i “epokhé”, que després hem recuperat amb les qüestions de la filosofia hel·lenística clàssica de l’escepticisme i també del francès renaixentista de Michel de Montaigne, segle XVI.

M. de Montaigne des de les capacitats humanes, la “ratio”, la raó em puc demanar: “què sais je?”, “què sé jo?”, i qui sóc jo?, encara més hem dit: com sóc jo? Es tracta d’un esperit i d’assajar-me jo mateix.

Llegiu alguna part hi ha una bona traducció en català dels Essais.

Recomanació: feu una forma d’eix cronològic i situeu les explicacions. Llegiu i mireu directament els textos de Michel de Montaigne.

1. La filosofia moderna.

1.1 La crisi del segle XVII.

Des del punt de vista històric podríem parlar de:

-Revolució científica: diverses teories i models i reaccions. En R. Descartes parla des del punt de vista del mètode, d’una nova metodologia amb en Galileu es tracta del mètode experimental. Hem d’acudir també aquí a les explicacions de l’època del Renaixement.

- La destrucció de la unitat religiosa en tres variants: catòlica, protestant i anglicana. Per exemple en R. Descartes, fa les seves investigacions i la seva carrera militar dintre de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

A casa nostra el problema a Catalunya de les guerres del segadors, la Peste Negra i etc...

1.2 Relació i comparació de racionalisme i empirisme.

Dos principis que parteixen des del Jo, des del subjecte. Així hi ha la “ratio” i “l’empeiria”. Primera pista, primer punt de partida la subjectivitat.

Racionalisme:

- Autosuficiència de la raó.

- Sistema deductiu: fonamentat amb el model de la lògica i la matemàtica, amb el sentit que cerquem una primera proposició indubtable, una primera veritat o idea clara i distinta com dirà R. Descartes.

- Desconfiança en vers l’experiència i d’allò que captem amb els sentits.

- L’existència de les idees innates, segons R. Descartes.

Empirisme:

- L’experiència és la font de tots els nostres coneixements.

- La raó està limitada per l’experiència.

- L’evidència sensible com a criteri de veritat.

- Mètode psicològic: com es formen les idees?

- No existeixen idees innates.

S’imposa del racionalisme que nosaltres, vosaltres en feu una interpretació (hermenèutica) de què vol dir:

- Raó: prové del llatí “ratio”, ens assenyala el procés i el camí de les facultats i capacitats humanes per assolir el coneixement, a més a més és l’origen del coneixement.

- Sistema deductiu: d’unes premisses, d’una idea clara i distinta, d’una primera idea o intuïció o evidència, arribar a una possible conclusió. 1a Evidència, “penso, llavors existeixo”, ara a deduir. I m’assajo i m’aplico les preguntes, etc...

- Un element del dubte es la percepció que jo tinc, aquesta pot ser una o altra o diferent cada dia i a cada moment i això no m’ofereix seguretat.

- Les idees innates o naturals segons R. Descartes apareixen només pel fet que jo tinc la capacitat de pensar i essent la més important la de Déu, llavors hi ha les de nombre, causa i substància.

2. Descartes.

2.1 Biografia.

Alguns autors, com A. N. Whitehead, han considerat que: “la historia de la filosofia moderna es el desarrollo del cartesianismo en su doble faceta de idealismo y de mecanicismo”.

Renatus Cartesius hi ha la unió de: l’escepticisme clàssic i també de M. de Montaigne; i la raó (ratio) pròpia del tema modern i finalment de la Il·lustració al segle XVIII.

Estudia a l’escola de La Flèche i també a la Universitat de Potiers, però a partit d’aquí s’esforça, R. Descartes (segle XVII) se esforça per construir un nou sistema; ex novo. A l’inici de la Guerra de Trenta Anys (1618-1648) lluita contra España als Països Baixos. Cercava una matemàtica, un model universal i una nova ciència lògica deductiva. Es va instal·lar a Holanda, amb tot va tenir problemes i dubtes en les seves obres i publicacions.

Discurs del mètode. 1633. Aquest discurs és la carta de presentació de la nova filosofia i fou presentada conjuntament a tres escrits científics, actualment (2012-13), no va a selectivitat. Alguns centres encara ho utilitzen al Departament de Matemàtiques. Creació de la geometria analítica i procés algebraic de la geometria.

La idea es mostrar un tractat clar, explícit sobre la raó tot indicant les regles per arribar a l’objectivitat, o sigui la primera veritat.

Meditacions metafísiques. 1641. Les meditacions es varen publicar amb llatí i també amb objeccions i respostes. El títol sencer era: “Meditacions metafísiques, on es mostra l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima ”. Amb problemes i atacs per la seva interpretació. Hi té moltes polèmiques i algunes universitats la van prohibir. Tot i que es trobava instal·lat a Holanda.

2.2 El mètode.

El mètode com a propedèutica, és universal, necessari, etc... però Descartes el vol provisional, ocasional per a superar-lo, i anar a la primera veritat, evidència o intuïció i veure-ho, amb paraules de l’autor: “de forma clara i distinta”.

Quatre regles:

1) La primera que és també l’última. Regla de l’evidència o de la intuïció, primera i última regla del sistema.

Molt semblant a veure-hi amb els ulls de la ment de Plató. Només amb el pas i la llum de la raó hem de mirar de no precipitar-nos, d’evitar els prejudicis. Norma principal, fonamental i fonament en ella mateixa. Alguns comentaristes l’acusen de cercle viciós on el final i el començament és relacionen.

2) La segona la de l’anàlisi (divisió). Mètode analític on fem petites les parts i ho fem amb parts i elements més senzills. Es tracta d’una fase preparatòria inicial, vol reduir i fugir de les generalitzacions indegudes. Al fer un problema separem les dades que tenim i les posem a part i de part, pas a pas, etapa per etapa i segment per segment. Podem separar el gra de la palla, el ferro de l’escòria. La veritat, allò que pot ser veritable, del fals, de la falsedat.

3) La síntesi de deducció (composició) de les parts, es vol reconstruir un ordre, el doble sentit és l’ordre amb que tot ve, (ordre inveniendi) i l’ordre del coneixement (ordre cognosciendi). La composició es produeix des d’elements absoluts a relatius i dependents uns dels altres. Parts que tal vegada poden relacionar-se o correspondre’s, a través de la síntesi arribem a una unitat que nosaltres coneixem que ja està feta.

4) Enumeració o recompte. La precipitació, la no revisió seria com la mare de totes les errades. Es tracta de revisar tot el procés. Amb l’enumeració de les parts controlo l’anàlisi, amb la revisió el recompte de la síntesi.

A l’època de R. Descartes es considera que la primera regla del mètode, la evidència o la intuïció, serà també com a norma o com a principi i fonament d’ell mateix: inici i fi del mètode i d’ell mateix. Així són regles poques i fàcils, podem establir un camí, uns passos mitjançant els que s’articula una bona investigació. Els elements petits, evident i analitzats són el camí inicial del procés.

Hem fet algun exercici sobre aquest tema. Per què és important aquest mètode? Què vol dir? Mireu son regles fàcils i ens posen al camí d’una investigació rigorosa i són el model de saber. Oposat al mètode escolàstic (Schola, scholasticus).

El mètode escolàstic, que s’elabora amb l’objectiu primari de ser un instrument didàctic, aconsegueix el seu ple desenvolupament formal amb l’arribada de les universitats medievals, segle XIII. Els instruments fonamentals eren la lectio (lectura de textos) i la disputatio (discussió pública). En les facultats de dret els textos llegits eren els decrets imperials, el Decret de Graciano, les decreta’ls, etc.; en les facultats de medicina es llegien sobretot textos d'Avicenna i Averrois i textos antics; en les facultats d’arts, convertides en el s. XIII en facultats de filosofia, es van llegir i van comentar de forma creixent textos de les obres lògiques i físiques d’Aristòtil; en les facultats de teologia, els textos procedien de la Bíblia, d’obres dels Pares de l’Església i de les col·leccions de sentències crides Llibres de les sentències.

Eren disputes acadèmiques organitzades sobres qüestions polèmiques eren de dues classes: la qüestió disputada ordinària, que tenia lloc dues o tres vegades per setmana, d’una manera regular i que consistia en la discussió d’un tema predeterminat al qual el lector o mestre havia de donar una resposta final, i la qüestió extraordinària sobre qualsevol tema, sense cap ordre del dia i desenvolupada per algun gran escolàstic que discutia públicament amb interlocutors voluntaris.

Les qüestions que es convertien en escrits es desenvolupaven segons l’esquema següent:

· a) Exposició del tema en qüestió en forma dubitativa, o presentació de la qüestió preguntant-se retòricament per ella («Potser hi ha Déu?»).

· b) Exposició de les raons o dels testimonis en favor o en contra del plantejament inicial.

· c) Cos de la qüestió, en el que l’escolàstic respon de manera ordenada a les raons que no considera fundades i dóna, finalment, la seva pròpia opinió
(determinatio).

Nosaltres varem seguir-ho amb el model de Sant Tomàs d’Aquino i/o de regressió endarrere, reducció a l’infinit o a l’absurd i llavors provar l’existència de la causa última, primera i final. Recordant la concepció teleològica del mestre Aristòtil.

Aquest model és el que havia après René Descartes al seu col·legi i a l’inici dels seus escrits es mostra dubtós.

2.3 El dubte i la primera veritat.

El dubte metòdic consisteix amb uns elements sobre els quals puc dubtar, són:

1) Incertesa de les dades sensorials: Hem utilitzat molt exemples a classe i per tant jo no puc refiar-me’n d’allò que veig, sento, en tinc l’impressió etc...

2) Errors del raonament: No sempre el raonaments lògics poden ser certs, algunes vegades puc dubtar de les meves afirmacions.

3) Dificultat per a separar el son de la vetlla: tema molt barroc, literàriament el Don Quijote de la Mancha (I, 8) i La vida es sueño. Els que no ho llegit que ho facin.

Es pot cercar a la xarxa: La vida es sueño.

http://www.edu365.cat/eso/muds/castella/literatura/teatro/f_fatidico/pantalla5.htm

Don Quijote.

http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/castellana/cervantes/comentario_1.htm

4) Hipòtesi del déu enganyador:

Un cop arribo a una primera veritat del tipus: p→q, llavors ja puc començar a pensar, etc... i estic segur de que jo penso, parteixo de la meva subjectivitat, de les meves idees que poden ser de diversos tipus segons R. Descartes, així també diu que són com a representacions, com a continguts de consciència, com a pensaments, que vénen del meu jo.

L’ésser humà com l’únic animal que pensa que pensa, o sigui a ell mateix, des del “solus ipse”, o sigui el tema anterior del solipsisme.

2.4 La deducció i les tres substàncies[1].

2-4-1 “Res cogitans”

La primera veritat, jo pensant, prendrà aquesta fórmula molecular lògica: p → q.

A partir i des de la regla que afirma “je pense, donc je suis” o al més coneguda amb llatí “cogito, ergo sum”, podem afirmar. Us vaig demanar: què podem afirmar? Què se’n segueix que podem deduir?

Tenint present les preguntes de M. de Montaigne hem de preguntar-nos: què sóc jo? que sé jo? “què sais-je?”.

1) Sóc un jo pensant. “Res cogitans”. I des de la meva subjectivitat el meu jo arribo a considerar, les cognicions els pensaments, amb llatí “cogitata” segons R. Descartes tres tipus d’idees:

Adeventicies o adquirides:

Factícies o Artificials o Fictícies:

Innates o naturals: Aquestes no procedeixen de la percepció, existeixen només amb i des del raonament com per exemple la idea de Déu (Jahvè o Al·lah), essent també idees innates la de causa, de substància o de nombre.

En aquest punt entra el tema de la contradicció amb Déu com a idea innata, ja pot ser adquirida per la comunitat, per la societat, jo li dic Déu, altres déus, altres Jahvè...

2) I que sóc jo?: un ésser mortal, amb llatí i Aristòtil una “parts totalis mortalis”, que no ho sap tot, que no ho fa bé, que no s’explica bé, que no pot ser a tots els llocs ... per tant i per oposició, reducció i amb la idea de perfecció ha d’existir un Déu perfecte, que a més a més ha de tenir la perfecció d’existir.

Aquesta “res infinita”, només pel fet de pensar-se com a perfecta ha d’existir, ha de voler existir.

3) Ara tot això ens pot fer caure amb el solipsisme, “solus ipse”. La ipseïtat[2] la meva consciència i jo mateix, sense els altres, sense nosaltres, es conegut com la teoria del solipsisme: Problema filosòfic, especialment desenvolupat per part de la filosofia planteja la qüestió de com podem conèixer l'existència d'altres éssers conscients, o bé altres ments, altres subjectes semblants a nosaltres en l'aspecte mental, atès que se suposa que, pròpiament i tal com plantejava Descartes, només tenim un coneixement directe i immediat de la nostra pròpia vida mental. Si no es vol sostenir el solipsisme, és a dir, la convicció que l'únic real és la pròpia ment, cal fonamentar el coneixement d'altres objectes i, a més a més, el d'altres subjectes.

A partir de tot això puc repensar, tot oposant i amb contradicció (reducció a l’absurd o a l’infinit) amb les meves capacitats, facultats o habilitats i des de la idea de perfecció, el conjunt o el contingut de les meves idees innates o naturals de les meves idees de consciència i de l’argument ontològic puc provar l’existència del “summum bonum”, de l’ésser perfecte, ideal i segur, que no és altre que Déu.

2-4-2 “Res infinita”.

Déu, substància divina.

Meditació cinquena: “De la esencia de la cosas materiales, y otra vez de la existencia de Dios”

Descartes: partint del meu jo, del com sóc? Dedueix fins la idea de perfecció i l’argument ontològic que ha d’existir una idea que ha de ser el màxim de perfecta possible, i endemés ha d’existir realment. Per a tenir totes les propietats, ha de tenir fins i tot la d’existir. Així és una cosa que pensa, sola que jo sóc.

Déu existeix i és garantia del coneixement. I amb ell ens en podem refiar que no es tracta de tirar endarrere i anar cap un geni maligne, enganyador i astut. Si mirem les idees que tenim, totes com a formes de continguts, “cogitata” o les cognicions, ara així, com a idees, com a continguts de consciència són totes iguals, però descobreixo una substància perfecta, amb una raó perfecta i és una substància infinita. La “res infinita” en canvi és especial i es tracta d’una idea privilegiada ja que jo la segueixo per reducció i oposició des del meu jo, no pot ser que hagi sortit de la realitat imperfecta en ella mateixa i així a més a més d’una idea innata en R. Descartes, Déu es tracta d’una idea de perfecció, però havíem partit del jo subjectiu i ara ho fem des de la idea de perfecció i també l’argument ontològic. En realitat l’existència d’ell mateix per les perfeccions de Déu i així ha d’existir, sinó no seria perfecte, on l’essència divina mana que puguem.

Crítica: fa un viatge molt extens per arribar, amb diferències, a una idea de Déu i a unes argumentacions que ja sortien a l’edat mitjana, és veritat que el camí com hem arribat a la idea de perfecció és que jo parteixo del meu jo, de la meva subjectivitat, del meu camí i això el fa diferent al Déu medieval.

2-4-3 “Res extensa”.

El món substància, extensa.

Meditació sisena: “De la existencia de las cosas materiales y de la distinción real entre el alma y el cuerpo del hombre”.

Ho hem enllaçat amb el tema de la quantificació i les mesures de la matèria, la matèria es pot quantificar i comptar i mesurar i calibrar. Però quan acudim al gust, a la impressió, a la sensació, a l’”empeiria”, llavors, la situació és un altra i fèiem referència al gust de les pomes, grosses, de gust no mesurable, no quantificable o els noms, professor, quina mena però de professor. Quina mena? quin gust de poma? Per tant, un model de càlcul i matematització de la natura, no sempre amb tot reeixit.

Com conec, amb la seguretat dels sentits llavors, jo puc afirmar la realitat exterior, el món que m’envolta, jo, vosaltres i tot adquireix sentit i relació.

Tema/es es relaciona amb el Déu com a garantia del coneixement i les meves idees i tot allò que anomeno cos, cossos i elements materials. Es tracta d’una substància imperfecta i amb qualitats primàries i secundàries. Que puc mecanitzar, que davant meu, com vosaltres posseeixen extensió, força i oposició.

3. Breument altres pensadors:

No els hem fet, només els enuncio per si algú en pren interès.

3.1 B. Pascal.

Hi ha com a dues explicacions possibles: “esperit geomètric” i “esperit de finor”

3.2 Spinoza.

Model de deducció matemàtica, panteista, que vol dir que tot és Déu i tot es manifesta amb Déu.

3.3 Leibniz

I el millors dels mons possible.

Bibliografia:

Fonts directes:

Descartes, René: Meditacions metafísiques i Discurs del mètode. Diverses edicions i també a la xarxa.

Montaigne, Michel de: Assaigs. Editorial Proa, Barcelona, 2006-2009.

Bibliografia:

- Atlas de Filosofía, Editorial Alianza, Madrid, 2000.

- AA. VV, Atena. Lectures de filosofia per al curs 2012-2013 . Edicions de la Magrana. Barcelona, 2012.

- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987.

- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 4. Ariel Filosofia, Barcelona, 1993.

- Gili Gall, E. Seletac. Selectivitat de Filosofia. Editorial Vicens-Vives. Barcelona, 2008.

- Reale, G i D. Antiseri: Historia del pensamiento filosófico y científico. Ed. Herder, Barcelona, 1992.

- Rodis-Lewis, Geneviève: Descartes y el racionalismo. Editorial Oikos.Tau, Barcelona, 1971.

Webgrafia:

- Pàgina WEB: www.pensament.com/filoxarxa

Un lloc on hi ha apunts, textos, temes i vocabulari filosòfic i models de textos. Tot això heu de fer-ho vosaltres..

- Pàgina del professor: Ramon Alcoberro.

www.alcoberro.info

Amb informació i temes diversos. Apunts, textos, temes i esquemes. Models d’exàmens i algunes qüestions molt relacionades amb les PAU.

- Bloc del Professor: http://filosofia-sapalomera.blogspot.com

Home; el millor bloc de filosofia de segon de Batxillerat.

- Imatge de René Descartes de la pàgina dels Pit Bull. http://webalia.com/fotos-de/rene-descartes-feat-pitbull/gmx-niv184-con4963697.htm

[1] Una definició, la cartesiana és: “realitat que existeix per ella mateixa i no necessita cap altra realitat per a existir”. O sigui un ésser autònom que pot actuar per ell mateix, és lliure i pot pensar. Existeix, si existeix com i per ell mateix, sinó pensa, existeix per una substància pensant que la veu, la capta, existeix com a res extensa. Ara hi tornarem.

[2] f. FILOS Principi d’individuació o conjunt de propietats que caracteritzen un ésser en la seva individualitat única. La subjectivitat a la nostra classe. Una fitxa de filosofia del Cercaterm relaciona tots dos termes: ca ipseïtat, es mismidad, fr mêmeté.

Història de la filosofia

Pàgines

diumenge, 17 de maig del 2020

Encara desfasats.

divendres, 1 de maig del 2020

Confinat. Filosofia.

divendres, 13 d’abril del 2018

Mill 2018, Model d'examen.

Model d'examen de J.S. MILL.

QUALIFICACIÓ

dimarts, 6 de març del 2018

Guió del 3r Trimestre

Hola, Ave, bon dia,

Bones us passo el guió del 3r Trimestre. Cuideu-vos.

dijous, 18 de gener del 2018

Comentari de text. Models.

Són uns models d'altres anys. Sobre més o menys comentari de text.

Apunts de R. Descartes.

Arxiu del blog

		QUALIFICACIÓ
Nom i cognoms:
Curs: 2n Batxillerat.	Data:
Matèria/Crèdit:	Full: 1